Antoni Serra va estudiar medicina però a partir dels 24 anys es dedicà a la seva vertadera vocació: el periodisme i la literatura. Ha escrit al diari mallorquí Última Hora i a d’altres mitjans com Tele/eXpres, Avui, aquest setmanari... Va ser un dels fundadors de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i, en paral·lel a l’activitat periodística i literària, fou secretari tècnic a les illes Balears del Congrés de Cultural Catalana. Va formar part molt activa de la dissidència que lluitava contra la dictadura franquista, tingué un intens protagonisme polític durant la transició democràtica, milità en el PCE i més tard va ser fundador a Mallorca del PSAN... Finalment, la política el va decebre i centrà la vida en la literatura. La seva obra ha estat traduïda a diferents idiomes com l’espanyol, francès, italià, alemany... És el pare del comissari Celso Mosqueiro, el detectiu que l’ha fet un autor popular.
La cita amb aquest setmanari és un migdia de dilluns, a la terrassa d’un cafè. Una cervesa, unes olives i un Camel amb filtre fan d’aperitiu per al veterà escriptor.
—Veig que continua fumant.
—Sí, i fumaré fins el darrer dia. Vaig començar quan tenia 13 anys. Comprava els cigarrets d’un en un, de Camel sense filtre, a una senyora que en venia, a Can Topa, a Sóller, el meu poble. Encara me’n record d’aquella dona, quan anava pel carrer a vegades s’aturava, s’eixancava i després, quan seguia camí, allà on s’havia aturat hi havia un bassiot d’orina. Quins temps, aquells! M’agradaria tornar-hi, però sense en Franco, eh?
—Ja que parla de Franco, què li sembla que després de quasi quaranta-cinc anys de la seva mort encara estigui d’actualitat per mor del Valle de los Caídos a Madrid i el monument de Sa Feixina a Palma...?
—Una vergonya! Demostra que es va fer malament l’anomenada Transició. No puc entendre que quasi mig segle després encara estiguem parlant d’un personatge tan patètic. Quan va morir hauríem d’haver fet net de l’Estat i no estaríem com estam, amb el revifament d’operacions que fins i tot poden ser pitjors que el franquisme.
—A què es refereix?
—A Vox, és clar. Per mi es tracta d’un moviment que podria resultar fins i tot més perjudicial que el franquisme, perquè el formen personatges que estan més a la dreta, que volen acabar els drets de les dones quan ja els havíem assolit, que ataquen les llibertats... Això de Vox és molt perillós. La seva existència demostra que el sistema democràtic no és tan perfecte com alguns pretenen. Es vera que hi ha un conjunt de partits que participen a les eleccions, però el sistema no és la democràcia que ens diuen que existeix, perquè si ho fos no suraria un partit com Vox.
—Paguem ara les conseqüències de com es va fer la Transició?
—Sense cap dubte. No hi hagué ruptura amb el passat i això ens ha conduït a la situació actual. Mira totes les polèmiques dels monuments [franquistes] com aquest de Palma, el del [vaixell de guerra franquista] Baleares [popularment conegut com el monument de Sa Feixina, pel nom de la plaça on està instal·lat], com es pot acceptar que encara ara existeixi? Aquests tipus de monuments demostren la gran errada que va cometre l’esquerra quan acceptà la reforma. Fins i tot els comunistes de [Santiago] Carrillo l’acceptaren! Abans, a l’oposició tots estàvem d’acord que el trencament democràtic havia de suposar la instauració d’un sistema amb llistes electorals obertes, la celebració d’un referèndum per triar entre monarquia i república... i tot un seguit d’exigències que, després, els partits [d’esquerra] anaren oblidant alhora que assumiren totes les renúncies de la reforma que ens han conduït fins això d’avui. Des del moment del triomf de la reforma vaig tenir clar que no votaria.
—A les primeres eleccions, vol dir?
—I a totes. Mai no he votat.
—Alguns li diran que això és ser molt radical...
—M’ho diuen a vegades, sí que és ver. Però per què he d’acceptar, entre d’altres coses, una monarquia que ens va imposar en Franco? No em dona la gana i no ho faré.
—Com avalua el paper que han jugat els principals partits d’esquerra en aquests quasi quaranta-cinc anys?
—Molt decebedor. Quan han arribat al govern de les institucions s’han limitat a gestionar el dia a dia sense, però, voler canviar la societat. És el que més m’empipa, veure com l’única aspiració que tenen els polítics és ocupar el lloc per ocupar-lo, no per de bon de veres intentar canviar la societat. I això per no parlar d’aquells que es dediquen a la política per assolir un bon sou, que n’hi ha molts! Aquesta actitud de l’esquerra és la que ens ha portat, sense anar més enfora, al punt que ni tan sols s’hagi derogat la vergonyosa llei d’Amnistia de 1977.
—I ningú demana que es derogui
—És l’evidentíssima demostració —en realitat, una més entre moltes d’altres— que les coses en el fons no han canviat gaire. La Transició va consistir a crear l’aparença de canvi perquè el fons seguís en algunes coses exactament igual. I aquesta llei d’Amnistia, l’objectiu de la qual va ser i és no perseguir els franquistes, els lladres i criminals de la dictadura, n’és la prova.
—Vostè va ser el secretari tècnic del Congrés de Cultura Catalana a Balears el 1976. Com ho recorda?
—Aconseguírem mobilitzar moltíssima gent. De forma directa i estable arribàrem a tenir prop de dues-centes persones col·laborant-hi, i moltes més indirectament o puntualment. Quan veies aquella efervescència, l’èxit de les convocatòries en alguns pobles com Montuïri, Algaida... pensaves “hòstia, això va la mar de bé”. Jo estava convençut, en aquells moments, que seria possible assolir un futur democràtic i autonòmic de veres. Però no, no va ser així.
—Però es va assolir l’Estatut d’Autonomia el 1983.
—L’autonomia actual no té res a veure amb la que nosaltres somiàvem i per la qual lluitàvem. Teníem clar que volíem una articulació política dels Països Catalans. Quan muntàrem el PSAN a Mallorca pensàrem que seria possible assolir l’objectiu. Tot i que n’érem pocs, devers vint-i-vuit o vint-i-nou, pareixia que n’érem centenars, de la feinada que fèiem. L’objectiu era crear les condicions per tenir una autonomia de veritat. I estàvem convençuts que podríem assolir-la. Tanmateix, no ens feren [la resta de partits] ni punyeter cas. Aquesta és la realitat. Ben aviat vaig veure que no hi havia res a fer. Tots els partits, inclosos els d’esquerra, el que volien era fer els mínims canvis possibles. En conseqüència, l’autonomia que finalment va ser possible tenir no és, ni prop fer-hi, la que nosaltres somiàvem. Ens adonàrem que no podríem assolir el nostre objectiu quan hi hagué una reunió de partit d’esquerra a Cura [Mallorca, 1976] justament per debatre si ens havíem d’articular o no entre les forces dels Països Catalans. És obvi quina fou l’opinió de tothom, menys la nostra.
—Els dos PSM —de Mallorca i de Menorca— i l’Obra Cultural Balear sí que hi estaven a favor, dels Països Catalans...
—Hi havia massa prudència, massa por, massa pragmatisme que feia que diguessin que hi estaven d’acord però després, a l’hora de la veritat... Et posaré un exemple d’aquesta actitud. En un moment determinat s’havia convocat una manifestació en contra d’ETA, no record per mor de quin assassinat, i l’Obra Cultural s’hi va sumar sense haver discutit internament si hi havia de ser present o no. Jo no n’era partidari i no perquè estigués a favor de la violència sinó perquè estava en contra de tot tipus de violència i trobava que no se n’havia de condemnar només una. Però l’Obra hi assistí. Aquesta és l’actitud tan pragmàtica, tan prudent, tan moderada que ens ha conduït fins a la situació actual.
—Vostè formava part de l’organització de la històrica manifestació unitària que es va celebrar a Palma el 29 d’octubre de 1977 per exigir un Estatut d’Autonomia, fins i tot havia de llegir el manifest reivindicatiu, però finalment va desaparèixer del mapa: ni va llegir, ni va ser present a la capçalera de la manifestació...
—La dreta [la Unió del Centre Democràtic] va exigir, per participar a la manifestació, que jo en fos marginat. I així va ser. Després, quan en Josep Maria Llompart va llegir el manifest, en un moment determinat en què parlava del català va ser interromput per molts dels assistents que cridaven “mallorquí, mallorquí!”, o sigui que no acceptaven el nom de la llengua, català. Era la prova que no serví de res intentar acostar la dreta a la causa. Aquell incident em va fer entendre que les coses no estaven tan bé com nosaltres ens pensàvem i que hi havia encara molta feina a fer per a la normalització del català. Ni encara ara l’hem assolida!
—La plena normalització del català era un dels objectius essencials de la reivindicació d’un Estatut d’Autonomia, juntament amb la protecció del territori i —avui diríem— un nou model d’explotació turística. Trenta-sis anys després de l’aprovació de l’Estatut no es pot dir que s’hagin assolit aquells objectius essencials...
—Ja ho veus tu, si s’han assolit! És molt decebedor, tot plegat. Mires el panorama i fa plorera: Vox i Ciutadans contra el català, el PP que es deixa arrossegar per aquest discurs, l’esquerra que no hi planta cara degudament. Quant a la protecció del territori, és desolador: en aquests anys d’autonomia s’ha destrossat el paisatge com mai. Pel que fa al turisme, continuem com sempre, o pitjor, perquè cada vegada la situació és més dolenta. Però ningú pensa en res més que de dur com més turistes millor, i així seguim destrossant Mallorca... I davant això què fa el PSOE? I Més? I ERC?... On són els partits d’esquerra? No els veig per enlloc. Soc molt, molt pessimista.
—A qui hem de fer responsables de la destrossa de Mallorca?
—A tots. Uns han fet, altres han deixat fer, la majoria ha mirat cap a una altra banda... Entre tots hem destrossat Mallorca.
—Com veu el procés català?
—Estic a favor que Catalunya sigui independent. I per això em preocupa molt que hi pugui haver una marxa enrere. Fa dos anys veia com a possible la independència, però ara ja no ho veig tan clar.
—Un escèptic com vostè què espera de les eleccions estatals i de les autonòmiques que s’acosten?
—No res perquè no crec que canviï res. Tant de bo m’equivoqués, però no ho crec.
—La literatura ha estat i és el seu refugi?
—Ara estic retirat del tot, però és ver que l’únic que encara m’apassiona és la literatura.
—Continua escrivint?
—Escric, sí, però fa molt de temps que no he publicat res. Em reediten algunes obres, però deu fer set o vuit anys que no he publicat res. I ja no publicaré res més, estic retirat.
—Ni tan sols el llibre que està escrivint?
—És un llibre per no publicar mai. Es tracta d’una novel·la en la qual passa de tot i no passa res, una obra de ruptura estilística i de ruptura de tot. Deixem-ho així.
—Vostè va escriure que les illes Balears més que un país són una païssa. Continua pensant el mateix?
—I tant! No ha canviat res que em faci mudar l’opinió.
—En certa ocasió es va autodefinir com “un vell malsofrit”. Continua militant en la mateixa condició?
—Absolutament. És l’únic, juntament amb els fills, que em fa mantenir la il·lusió de viure.