Entrevista a Anna Saliente

«Sorprèn que els comuns assumeixin el relat institucional i del sistema tan ràpidament»

Anna Saliente Andrés (Barcelona, 1991) serà la candidata de la CUP a l’alcaldia de Barcelona el 26 de maig. Membre d’Endavant-OSAN, aquesta sociòloga compta amb una llarga trajectòria de militància en l’àmbit universitari i veïnal, concretament al barri d’Horta. També treballa en Genera, col·lectiu feminista defensor dels drets de les treballadores sexuals. Ara s’enfronta al repte de revalidar els tres regidors que la CUP va obtenir el 2015. Un objectiu difícil, atesa la fragmentació de l’electorat.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En les eleccions d’enguany hi ha més partits amb possibilitats d’aconseguir regidories que el 2015. Com afecta a la CUP aquesta fragmentació?

—Nosaltres ocupem un espai polític molt concret, amb una candidatura molt diferenciada de la resta. Entenem que la disputa es pot produir en uns altres espais. Per exemple, pensem que la candidatura de Jordi Graupera [Barcelona és Capital] ve a debatre en un espai polític més en clau de centre i no tant d’esquerres. Entenem, per tant, que no ens afecta i, de fet, la nostra aspiració és mantenir els resultats que vam aconseguir fa quatre anys.

—En cas de ser decisius, a qui hauria d’investir la CUP a l’Ajuntament de Barcelona?

—Una cosa que tenim molt clara, i ho hem dit moltes vegades, és que no permetrem que la dreta governi. Pel que fa a les altres dues opcions, que vindrien a ser Ernest Maragall [Esquerra Republicana] i Ada Colau [Barcelona en Comú], dependrà una mica de quina és la proposta política que posin sobre la taula amb relació a allò que permeti avançar en el nostre programa. No tenim cap apriorisme. Ho decidirem de manera assembleària quan arribi el moment, si és que arriba. Però posarem el nostre programa per davant.

—No hi ha cap predisposició?

—És el que diem sempre: si fem una simplificació, tenim més proximitat amb Esquerra Republicana des del punt de vista nacional, tot i que qüestionem que no hagin estat disposats a desobeir tant al Parlament de Catalunya com a Barcelona. I en clau social, potser tenim més proximitat amb Barcelona en Comú, però entenem que no hi ha hagut un qüestionament de base de la marca Barcelona, és a dir, del lobby econòmic de la ciutat. Per tant, ens apropen coses però també tenim diferències de base amb totes dues formacions.

—Vostè està implicada en moviments feministes com ara Genera, des d’on es defensen els drets de les treballadores sexuals. Què faria vostè, com a alcaldessa, en aquest aspecte?

—Cal diferenciar entre treballadores sexuals i dones sotmeses a la prostitució. I en aquest darrer cas, cal derogar l’ordenança de civisme de 2006. Aquesta és la política més heavy que han patit. És cert que no s’ha estat aplicant els darrers anys i que el nombre de multes per aquesta ordenança ha baixat moltíssim. Però l’ordenança segueix. Per tant, el marc per poder sancionar les dones que exerceixen la prostitució és vigent. D’altra banda, hi ha la qüestió dels espais d’exercici de la prostitució. Amb l’ordenança esmentada se les va apartar de Sant Antoni per convertir-lo en un eix comercial i es va situar tota la prostitució en un altre lloc. Això ha anat paral·lel a un tancament dels espais on s’exerceix prostitució, coneguts com a meublés. Això també dificulta l’exercici de la prostitució amb condicions segures. S’ha de trobar algun tipus de solució a nivell de reglamentació d’espai i de llicència. Després hi ha una qüestió a nivell de sensibilització, de formació dels serveis públics amb relació a com s’atén les treballadores sexuals. Ens trobem amb una manca de formació que provoca que hi hagi un cert estigma cap a elles. Aquest és un problema més de criminalització.

—Des d’altres partits d’esquerra, però, s’aposta més per l’abolicionisme. Com combatria aquest posicionament?

—Partits com el PSOE, principalment, es basen en un argument que anomenen abolicionista per justificar tota una sèrie de polítiques que realment són prohibicionistes. Per això parlaven d’il·legalitzar la prostitució. Per mi, des d’un punt de vista feminista, no és qüestionable posar al centre de tota política els drets de les dones, bé si pensem que la prostitució no ha d’existir en un futur com si pensem que és una activitat legítima. Dit això, s’ha demostrat que totes les mesures de criminalització de la prostitució no sols vulneren els drets de les dones que l’exerceixen de forma voluntària, sinó que tenen efectes en les dones que l’exerceixen de forma forçada. Per això, com a garantia de drets de les dones i per evitar la criminalització, l’argument no pot ser prohibicionista, sinó de garantir drets primer i després fer unes polítiques perquè les dones que no vulguin exercir prostitució tinguin unes garanties laborals. Però que aquestes no estiguin en els sectors més precaris, tal com s’està fent actualment.

—I com valora la gestió de l’Ajuntament actual en aquest sentit al llarg de la legislatura?

—Si hem de parlar de la gestió d’Ada Colau, crec que la valoració més positiva és en l’àrea feminista. També amb relació a polítiques específiques de prostitució, com l’ordenança de civisme o les multes que s’han posat a les dones durant tants anys. Ara bé, hi ha tota una qüestió que té a veure amb el control que s’exerceix sobre la Guàrdia Urbana, per exemple, o la incapacitat de derogar l’ordenança de civisme. Qüestions que no s’han canviat i en què no s’han fet canvis de fons.

—I en general, podria fer un balanç de la legislatura municipal?

—Des del principi vam dir que no hi havia un qüestionament de base de la marca Barcelona, tampoc en la candidatura de Barcelona en Comú. Per tant, no estem sorpreses que no s’hagi fet un canvi substancial. Hi ha hagut mesures adreçades a combatre la desigualtat, però no s’ha aconseguit fer revertir perquè no s’han fet revertir les bases. Això passa per qüestionar el paper dels lobbies empresarials, no sols la seva existència, sinó la seva capacitat orgànica per prendre decisions. Per tant, la por o manca de voluntat política a confrontar aquests poders fàctics provoca que no puguis fer mesures estructurals. Per posar alguns exemples, hi ha la qüestió de la col·laboració publicoprivada i de l’habitatge protegit. Hi havia un operador amb 400 milions d’euros d’inversió inicial, al cap de poc la inversió era de la meitat i ara s’endarrereix perquè no hi ha cap operador disposat a posar aquests diners. Aquesta col·laboració que se’ns ha venut com a ideal, en realitat no té cap efecte en polítiques socials, que s’han de fer des de l’Administració pública.

—Pensa que les limitacions es deuen a les incapacitats competencials o a la manca de voluntat?

—És difícil de dir. No hi ha una resposta clara. Segurament volien fer més coses i hi ha hagut un emparament constant en la qüestió dels límits competencials i pressupostaris. I entenem que no hi ha hagut voluntat política, en la mesura que no s’ha portat la legalitat al límit. Pensant en coses concretes, hi ha una regidoria de Turisme perfectament habilitada per prendre decisions i, en canvi, s’inverteixen anualment 4,5 milions d’euros en un Consorci de Turisme perquè el sector privat —Cambra de Comerç, Joan Gaspart, etc.— estigui prenent decisions que afecten el principal motor econòmic d’aquesta ciutat. Dins d’això hi ha hagut una manca de voluntat per portar la legislació com a mínim fins al límit. Si és manca de voluntat política? L’excusa de la incapacitat no ens serveix per a tot. Per tant, entenem que sí. Que hi ha una manca de voluntat política.

—El 2015, la CUP va temptar Ada Colau per integrar-la a les llistes?

—Sí. De fet, dins del procés de les Trobades Populars Municipalistes, quan ens presentem a les eleccions locals el 2015, hi havia una coordinació amb el sector que primer forma Guanyem Barcelona i després Barcelona en Comú. Al final sorgeix la qüestió del codi ètic i es genera un relat fals sobre per què les dues candidatures —comuns i CUP— no van juntes. La realitat és que quan parlàvem dels moviments socials que havien d’integrar una nova candidatura que vol entrar a l’Ajuntament de Barcelona i d’impugnar, també, els consensos institucionals de la marca Barcelona, això era incompatible amb la presència d’Iniciativa en aquesta candidatura. Per tant, la base era continuisme o transformació. Aquest va ser el motiu de no anar junts.

—Posteriorment, la CUP va rebre l’oferta de Colau d’entrar al Govern municipal?

—Pel que recordo no vam tenir mai una oferta directa sobre la taula.

Anna Saliente / Ariana Nalda

—Pel que fa a la governabilitat, per què la CUP va votar en contra de la proposta ideada per Ada Colau per fer una consulta ciutadana sobre la recuperació de la gestió pública de l’aigua?

—Primer, hi havia una moció aprovada a proposta de la CUP amb què s’acceptava la municipalització de l’aigua al ple. I en el moment en què això no s’aplica, mostra que, a vegades, els òrgans polítics estan buits des del moment en què no apliquen allò que ells mateixos aproven. Segon, entenem que un dret social bàsic com l’aigua no pot estar sotmès a referèndum. És com preguntar si les dones tenen dret a vot. I tercer, quan això passa hi ha un reglament de participació ciutadana que estableix que els partits dins del ple només poden votar que no a les preguntes proposades per la ciutadania si hi ha cap incompatibilitat legal. Nosaltres vam demanar disculpes perquè no vam fer una bona interpretació del reglament i quan vam votar no, ho vam fer per motius polítics —un dret bàsic no pot ser consultat— i no per motius legals.

—Passats aquests quatre anys de legislatura, a nivell municipal, quina és la principal autocrítica que faria del seu partit?

—No és tant una crítica concreta d’algun moment donat, que segur que n’hi ha, com una qüestió que és un repte. Tenim una tensió entre les lògiques institucionals i les organitzatives de carrer. Vivim contínuament en aquesta tensió i sovint no sabem trobar l’equilibri necessari. Des d’aquest punt de vista, més aviat organitzatiu, l’entrada a l’Ajuntament ens va fer bolcar molt l’organització en la institució i ens feia tractar-ho tot en clau institucional, deixant de banda tota la tasca de carrer. En això vam caure durant el primer any i mig de legislatura. Més endavant, l’1 d’octubre va tornar a posar al centre la mobilització de carrer, tot després que el Govern del canvi hagués apaivagat tot aquest moviment.

—El 2015, vostè tenia cap expectativa posada en Ada Colau?

—Segurament pensàvem que el canvi seria més gran del que s’ha fet, tot i que no faria revertir el model. Hi ha temes com la vulneració dels drets dels manters. Una esperaria que, si bé no pots confrontar directament els poders fàctics i econòmics, com a mínim amb aquelles persones en una situació de més vulnerabilitat social, hi haurà polítiques distintes a la repressió i la criminalització. En aquest sentit, la manca de control de la Guàrdia Urbana i haver-se posat a favor de la Guàrdia Urbana i en contra dels drets dels manters amb declaracions públiques, ens ha sorprès. Que en algun moment, també, es facin declaracions per treure legitimitat a les vagues del transport públic o als qui van fer vaga el 21 de febrer... Això són coses que, a banda que no es qüestionin els poders econòmics, sorprèn que s’assumeixi el relat institucional i del sistema tan ràpidament.

—Canviant de tema, a banda de les eleccions municipals, tindran un ull posat en les generals del 28 d’abril, malgrat que no s’hi presenten?

—Evidentment, som gent interessada en l’actualitat política. Però no entenem que ens afecti extremadament. Per això no ens hi hem presentat. Caldrà veure, això sí, la dinàmica de regressió i de tancament del règim. Si Vox, que no deixa de ser una part separada del Partit Popular, creix, es consolidarà aquesta dinàmica en un moment en què el règim s’ha sentit amenaçant amb un moviment independentista fort, que ha anat més lluny del que esperaven. Des d’aquest punt de vista, és inevitable tenir un ull posat allà.

—Votarà vostè, el 28A?

—No.

—El fet que Poble Lliure es presente ha generat també tensions a nivell local a la CUP?

—A Barcelona ni tan sols se n’ha parlat. No és una cosa que ens hagi tensionat. La CUP va prendre la seva decisió i seguirem. El que facin altres opcions polítiques és una qüestió seva.

—Malgrat això, a l’espai de la CUP hi ha tensions evidents. A nivell local tampoc no afecta la marxa de Mireia Boya del secretariat nacional?

—En absolut. S’està gestionant pels protocols interns de l’organització. Nosaltres no estem adonats, des de Barcelona, de tot el que passa a nivell nacional. Però tenim les eines per veure què passa. I ja veurem. Però ara no tinc coneixement de res.

—Com és que ni vostè ni Endavant, la formació en què milita, no han fet cap tuit de suport a Mireia Boya?

—No tinc ni idea del que ha fet Endavant. Jo tampoc no n’he fet per respecte als canals interns de l’organització. Assumim que la situació s’està gestionant en els canals interns de l’organització. Entenc, i crec que és una cosa que compartim, que, quan una cosa s’està gestionant a nivell intern, centrar un debat en xarxes avançant-nos acaba pervertint la qüestió. Sobretot amb relació a les violències masclistes, que és una cosa bastant complexa de gestionar. Per respecte a les persones que ho gestionen, prefereixo esperar que l’organització acabi els seus processos. I a partir d’aquí veurem. Avançar-se no ajuda a ningú.

—Tornant a les eleccions municipals, la CUP és una formació més que consolidada en moltes localitats. Tenen algun pronòstic de creixement al País Valencià o a les Illes a nivell local?

—Tot el projecte de CUP nacional està plantejat en clau de Països Catalans. Cal créixer al País Valencià i a les Illes. Absolutament. Sobre les mancances que puguem tenir en aquest sentit fem molta autocrítica. Fins i tot les dinàmiques del procés fan que tot se centri en clau principatina. Però el repte de construcció dels Països Catalans és un dels nostres eixos de lluita.

—A Pedreguer (Marina Alta) i Burjassot (Horta) la CUP va assolir alguns regidors el 2015. Hi ha algun altre municipi en què la CUP puga traure representació el 26 de maig fora del Principat?

—La veritat és que no tinc tanta informació. I hauria de tenir-ne.

—Per últim, imaginem una investidura seua. Quina seria la primera mesura a prendre?

—Dues mesures en turisme i habitatge. La primera, dissoldre el Consorci de Turisme, perquè pren decisions sobre allò públic. I segona, expropiar els pisos buits dels grans tenidors, perquè l’habitatge no és per especular. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.