Judici 1-O

La setmana de Tácito i de “la massa”

La setena setmana del judici a l’1 d’octubre es nodria també de nombrosos testimonis policials. Si la setmana anterior havia estat la de la paraula ‘tumult’, aquesta era la de la ‘massa’, concepte amb què els agents es referien als manifestants. Destacava la intervenció de Daniel Baena, guàrdia civil autor de la majoria d’atestats del procés. També passaven pel Suprem, per primera vegada, observadors internacionals de l’1 d’octubre a declarar. Alguns s’acabarien escandalitzant.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Tot i que les sessions judicials estan previstes pels dimarts, dimecres i dijous, en la setena setmana del judici tornen a habilitar dilluns. I tal com feien la setmana anterior, els testimonis d’agents de la Guàrdia Civil cobrien les primeres sessions. Tots declaraven de manera anònima. El primer carregava contra la intendent dels Mossos d’Esquadra, Teresa Laplana, que serà jutjada a l’Audiència Nacional amb Josep Lluís Trapero. Com va sent habitual, la Benemèrita torna a desacreditar la tasca de la policia catalana. Concretament, un tinent del cos acusava Laplana de no haver traslladat els manifestants que hi havia el 20 de setembre de 2017 a les portes del Departament d’Economia a una altra zona per alliberar la carretera i facilitar l’escorcoll. “Va dir que no veia afectació a la seguretat ciutadana”. El ministeri fiscal, mirant de trobar més motius per assenyalar el cos català, li preguntava per l’expressió amb què Laplana s’havia dirigit al tinent interrogat. “No era molt expressiva, tampoc li vaig veure mostrar alegria”, deia el testimoni, que va definir tot seguit Jordi Sànchez com “l’interlocutor vàlid de la massa”. Així, deia, s’havia autopresentat el llavors president de l’Assemblea Nacional Catalana. I considerava “esperpèntic” haver de tractar el tema de la seguretat amb aquest dirigent empresonat, alhora que suggeria que Sànchez no tenia voluntat de fer un passadís més ample per permetre el pas de la comitiva judicial. Per contra, la defensa li faria reconèixer que sense els cotxes policials no podrien haver marxat, cosa que feia inservible l’esmentat passadís.

I és que la sessió es basava en afirmacions i contradiccions. Per exemple, el tinent deia que ningú no podia abandonar el Departament d’Economia aquell 20 de setembre. Un company seu del Grup de Reserva i Seguretat ho desmentiria a preguntes de les defenses. El tinent protestava al mateix temps perquè “no vaig veure ningú demanar Sànchez que la manifestació fora desconvocada”. I també expressava haver temut “que la porta del Departament no caiguera a terra” per l’actuació de “la massa”, tal com es referia de forma constant als concentrats.

“Portàvem armes llargues als cotxes perquè ens trobàvem en nivell 4 d’alerta antiterrorista i armes de control de massa”. Era la resposta del tinent del GRS 4 de Barcelona, que havia d’explicar per què en una situació com aquella, descrita amb tant de dramatisme, van deixar els cotxes amb material armat carregat a l’abast de “la massa”. Ell mateix confirmava que la major part de la gent que van pujar als cotxes policials eren periodistes i denunciava el llançament d’ampolles, les escopinades i els insults que van rebre. Arguments que no va explicar durant la instrucció, tal com admetia davant les defenses. També reconeixia que no hi va haver lesions ni desperfectes en els uniformes dels agents. Preguntat per Xavier Melero, advocat de Joaquim Forn, el testimoni assumia que els Mossos no podien obrir per la força un passadís en una concentració de tants milers de persones. Curiosament, l’agent revelava que s’havien comunicat amb Jordi Sànchez “amb camaraderia”, i destacava la preocupació de l’expresident de l’ANC pels cotxes amb armament. De fet, va ser Sànchez qui va fer que la gent s’apartés d’aquells vehicles.

 

Dimarts, 26 de març

Una jornada, un testimoni. Se sabia que el de Daniel Baena seria un interrogatori llarg. Però no que ocuparia tota la sessió. Es tracta del cap de la policia judicial de la Guàrdia Civil de Catalunya i autor de la majoria d’atestats relacionats amb el procés. Sis hores de declaració, malgrat que Manuel Marchena no permetria als fiscals —que tampoc no hi devien estar gaire interessats— preguntar pel que va revelar el diari Público: que al darrere de Baena hi havia un usuari de Twitter, Tácito, que s’encarregava d’increpar els polítics catalans que ell mateix estava investigant com a guàrdia civil. Un fet que hauria fet caure bona part de l’acusació per falta d’imparcialitat. Marchena, però, no ho va considerar així. I Andreu Van den Eynde, advocat d’Oriol Junqueras i Raül Romeva, no va deixar escapar l’oportunitat. Baena, sorprenentment, negava ser “Tácito”, tal com va confirmar al periodista de Público —una confirmació que està enregistrada per una gravació telefònica. Tot apunta que va mentir sota jurament.

Entre més coses, Baena confirmava que des del 2015 el jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona havia obert la porta a la Guàrdia Civil a investigar els líders polítics del procés per sedició. D’acord amb què? Preguntava Van den Eynde. Les respostes eren arguments dispersos. Segons el relat de Baena, des de la consulta del 9 de novembre de 2014, a Catalunya es va iniciar un procés d’independència amb la creació d’estructures d’Estat. Assenyalava Josep Salvadó, secretari d’Hisenda de la Generalitat durant el moment dels fets, com una persona “directament involucrada en la creació de l’Agència Tributària Catalana”. També diria que “totes les mesures que demanava el Parlament de Catalunya a l’Executiu les tenia el senyor Salvadó al seu despatx: duanes, fronteres, agència tributària, control de territori, desenvolupament de recaptacions de l’IVA... totes les infraestructures bàsiques perquè un Estat estiga preparat en el moment de la desconnexió”.

També es va esforçar a separar períodes. Deia que des del 19 de setembre del 2017 fins al 27 d’octubre del mateix any, dia de la declaració unilateral d’independència, el clima als carrers va ser “insurreccional”. Faria servir aquest terme en reiterades ocasions. També el de “polvorí”. En canvi, des de l’aplicació del 155, aprovada al Senat el mateix dia de la DUI, “ja no hi havia el clima que he descrit”. Preguntat per les defenses, no va saber dir per què, davant aquesta situació “d’insurrecció”, no es va practicar cap detenció durant aquell temps. I en un tens intercanvi amb Ana Bernaola, advocada de Jordi Sànchez, reconeixia que la manifestació convocada per l’Assemblea Nacional Catalana l’endemà del 20S a les portes del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya no havia suposat cap amenaça, malgrat que l’atestat policial incloïa en el títol que descrivia aquest acte la paraula escarni. Poca broma, també, amb les preguntes de les acusacions. Consuelo Madrigal, fiscal, demanava si “Marcel Mauri apareixia en el curs de les investigacions”. Una manera de mirar d’implicar el vicepresident d’Òmnium Cultural, tot i que Baena especificava que no hi havia res contra ell. Madrigal també mirava d’engreixar el component tràgic del relat d’aquest alt càrrec de la Benemèrita. Mentre era preguntat per si van viure “escarnis” a les casernes durant aquells dies, enmig de la declaració, la fiscal interrompia per afegir que “a les casernes hi viuen famílies, xiquets...”.

Pel que fa a la malversació, Baena assegurava haver-la investigat i haver vist factures, tot i que desconeixia si tenien el “conforme”. Una vegada més, la fiscal, en un interrogatori etern, interrompia. Per exemple, l’investigador de la Guàrdia Civil explicava que havien detectat que “es va demanar una ampliació pressupostària des del Govern de la Generalitat per a la campanya Civisme, i es va ampliar, però no es va arribar a...”. Era en aquest moment quan la fiscal canviava de pregunta. El cap de la policia judicial de la Guàrdia Civil també reconeixia que les factures dels encàrrecs d’Unipost es van anul·lar el 6 o el 10 de setembre.

 

Dimecres, 27 de març

És el torn dels observadors internacionals de l’1 d’octubre. Bernhard Von Grünberg, diputat del Partit Socialdemòcrata alemany (SPD), deia que les despeses del viatge havien estat sufragades “íntegrament” per ell. I parlava també pels seus companys. Negava així la malversació. També l’actitud “violenta o agressiva” dels manifestants, que no la va percebre. Sí que es va quedar sorprès davant “la tranquil·litat i la contenció per part dels presents”. També destacava les “pautes d’actuació de comportament pacífic” ressaltades per les “organitzacions civils” que havien organitzat el referèndum. Alhora, l’alemany negava tindre la voluntat de validar el referèndum. També deia, amb contundència, que “no havia vist cap policia ferit, però sí diversos ciutadans”. Javier Ortega Smith, secretari general de Vox i membre de l’acusació popular, posava la nota discordant preguntant a l’observador sobre si sabia que a Alemanya “estaven prohibits” els partits separatistes —un argument reiterat però fals. Marchena interrompia la resposta. La pregunta no era pertinent. També intervenia quan la fiscal Consuelo Madrigal preguntava, de forma inesperada, al diputat socialdemòcrata si “s’ha interessat sobre qüestions similars al seu país, en territoris com Baviera”, en referència al cas català. L’estupefacció del polític germànic era tan gran que poc més tard va denunciar l’interrogatori en mitjans alemanys.

Tot seguit era el torn de la neozelandesa Helena Catt, que admetia haver cobrat del Diplocat —un consorci públicoprivat, tal com va aclarir el també testimoni Albert Royo, antic responsable de l’entitat—, però negava haver fet d’observadora l’1 d’octubre. “La nostra missió no era validar-ne els resultats”. El moment més tens de la seua declaració no el protagonitzava ella, sinó l’advocat de Jordi Cuixart, Benet Salellas, i el jutge, Manuel Marchena, qui li impedia formular una pregunta sobre l’informe de violació de drets humans que els visitants internacionals havien elaborat. “La valoració o no sobre la vulneració de drets humans correspon a la sala”, deia el jutge. A les portes del Suprem, Salellas denunciava que “sembla que al Tribunal li fa por que parlem de drets humans i nosaltres no estem disposats a arronsar-nos”.

Després d’aquest breu parèntesi, tornaven a declarar més guàrdies civils. L’agent Z33876W recuperava conceptes com ara la “crispació”, “l’angoixa” i les “actituds violentes de la massa”, tal com deia també un dels dos agents dels Mossos d’Esquadra que declaraven el mateix dia. La declaració més curiosa era la del mosso amb placa 3719. Va participar a l’escorcoll del domicili de Joan Ignasi Sànchez, antic membre del Departament de Presidència, realitzat el 20 de setembre a Sabadell. Igual com va passar a Barcelona, davant d’aquella operació policial es van organitzar protestes que, segons l’interrogat, destacaven per l’actitud “molt violenta” dels manifestants. Fins i tot havia patit, deia, una lesió al dit gros de la mà. Segons revelava el digital La Directa, aquest mateix agent, que s’excusava al Suprem en una manca de preparació i de formació en ordre públic per tal de destacar la seua presumpta indefensió, era un antic cap de la Brigada Mòbil, la unitat antiavalots, càrrec que va desenvolupar durant l’etapa de Felip Puig com a conseller d’Interior (2012-2016). Sota jurament, però, va emparar-se en la presumpta indefensió que patia aquell dia, atenuada pels seus desconeixements en ordre públic.

 

Dijous, 28 de març

L’últim torn de la setmana era, novament, per a agents de la Guàrdia Civil i dels Mossos d’Esquadra. Tornaven a centrar-se en els “escarnis” a les casernes de distintes localitats catalanes. Una jornada àgil, atès que era de curta durada. El primer agent de la Benemèrita a testificar n’era un que va viure els fets de la tardor del 2017 a l’Alt Urgell. Tornava a parlar d’una “massa” que els intimidava, si bé reconeixia que en cap moment no havien sentit la seua integritat física amenaçada. També assegurava que havien patit “escarnis” a l’hotel en què es van allotjar. Es lamentava per aquest tracte, atès que segons ell “la nostra actuació va ser molt lleugera” l’1 d’octubre. Els agents també denunciaven persones que els haurien increpat a Artesa de Lleida, al Segrià, i un es referia a una publicació de Facebook “amb fotografies nostres, amb les cares encerclades”. També a Girona, un altre agent va denunciar aquesta mena d’actituds. Destacava que els bombers s’havien apropat amb vehicles a la caserna en què ell estava —un dels testimonis anteriors també havia assegurat que els bombers es van presentar a la Seu d’Urgell donant suport a la marxa contra la Benemèrita davant l’hotel on s’allotjaven— i que fins i tot els van insultar.

Pel seu compte, testimonis dels Mossos d’Esquadra denunciaven petites distensions en moments de tensió amb manifestants, cops al colze, puntades a una planta del peu o un doblegament de dits. Un altre agent assenyalava l’alcalde i tinent d’alcalde de Sabadell, Maties Serracant i Juli Fernàndez, com a persones que hi havia entre els manifestants el 20 de setembre en la ciutat vallenca, tot just quan va ser escorcollat el domicili de l’adjunt al gabinet del Departament de Presidència, Joan Ignasi Sànchez. La policia catalana també seria assenyalada per testimonis de la Guàrdia Civil. El cap de companyia de la caserna d’aquest cos a Manresa (Bages) acusava els Mossos de “no haver-los ajudat” quan van necessitar “que s’obrira un passadís perquè un vehicle havia d’eixir obligatòriament per fer un servei” davant una concentració d’estudiants. Un altre guàrdia civil destinat a Gandesa (Terra Alta) denunciava que “uns encaputxats” havien fet una pintada en el tancat perimetral de la caserna. “Van escriure ‘votarem’”. I pel que fa a Igualada, capital de l’Anoia, aquells dies va destacar el llançament d’un suposat artefacte que finalment era una peça d’uniforme de l’exèrcit espanyol ardent a dins de la caserna. Un agent que hi havia explicava que van avisar els bombers, però que ells mateixos, la Benemèrita, va poder sufocar el foc. En canvi, deia que “els va afectar prou”.

Dimarts dia 2 d’abril es reprèn el judici amb nous testimonis policials. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.