En ple declivi de les seves carreres artístiques, les cèlebres actrius Bette Davis i Joan Crawford van coincidir en el film What ever happened to Baby Jane? (1962), produït i dirigit per Robert Aldrich. Davis hi interpretava el personatge de la pèrfida Jane Hudson, una exactriu alcoholitzada que enyora patològicament els anys d’adolescent prodigi. Crawford es posava en la pell de l’angelical Blanche Hudson que, víctima de l’odi i el trastorn de la seva germana, viu postrada en una cadira de rodes.
Què va passar amb Bette Davis i Joan Crawford? de Jean Marboeuf, dirigida per Guido Torlonia, s’inspira en la tempestuosa relació que van mantenir totes dues actrius durant el rodatge del film d’Aldrich. En una autèntica batalla de reines, Davis i Crawford competeixen per excel·lir i reviure l’èxit d’antany. Contagiat per la inquietant ficció cinematogràfica, el duel patètic entre totes dues dives de Hollywood les condueix a emprar totes les armes —lícites o no— per erigir-se en la millor, menysprear l’altra o abatre-la sense pietat. Com va escriure Joan Brossa a propòsit de Margarida Xirgu, “amb comptades excepcions, els actors s’interessen més pels papers que no pas per les obres”.
El muntatge alterna sengles monòlegs entre Davis i Crawford que desgranen fragments de les cartes enviades abans, durant i després de la filmació. L’intercanvi epistolar també té com a destinataris el director del film, els amics i els familiars més propers. A més de la rivalitat terrible que es professen, Davis i Crawford hi deixen entreveure unes vides personals desolades, en decadència, engolides per la indústria cinematogràfica ianqui, que fa i desfà mites efímers a conveniència i que obliga les actrius a estar sempre en el punt àlgid. Fins que arriba un moment que el pas del temps no perdona i, quan el cos es marceix i les xacres són cada vegada més evidents, les deixa a l’estacada.
Què va passar amb Bette Davis i Joan Crawford? reclama dues actrius com Carme Elias i Vicky Peña, capaces de superar la rèmora que implica un diàleg epistolar distanciador i unes icones tan rutilants com les dues dives cinematogràfiques. Elias interpreta una Davis sense escrúpols que sap jugar molt bé les seves cartes en l’àmbit professional, però que resulta un fracàs estrepitós en el més íntim. Com a Crawford, Peña encarna una dona d’una elegància postissa, addicta a l’alcohol, que viu de la glòria del passat i que encara vol seduir per allunyar-se de la senilitat i la solitud. L’experiència actoral que acumulen Elias i Peña transpira per tots els porus d’una interpretació vigorosa i atenta als matisos.
L’espai escènic figura dos grans camerinos contigus que estan migpartits per un espill enorme, envoltat de llums i records. Cada actriu s’atrinxera en el seu món com una darrera taula de salvació, sense arribar a acarar-se mai. La correspondència desplega tant la falsa politesse de dues contrincants com el vol implacable dels dards enverinats de la ironia, el sarcasme o l’engany. Les rèpliques epistolars se succeeixen a bon ritme, però marquen una distància insalvable. S’hi troba a faltar el cara a cara entre totes dues dives, esplèndides en el film en què van competir. En l’escena final, d’ombres xineses, s’il·lustra el joc de simulacions de la seva relació. D’amagat del glamur, es tiren els plats pel cap.