Diu la comissària de l’exposició «Chez Matisse. El llegat d’una nova pintura», Aurélie Verdier, que celebra que aquesta mostra es pugui veure a Barcelona perquè el canvi radical de la pintura de Matisse no es va produir molt lluny de la capital catalana, a Cotlliure (Rosselló). Allà Matisse va pintar una obra, La finestra oberta a Cotlliure, que va començar una nova etapa en la seva pintura i en una nova tendència de la pintura contemporània, un nou corrent on la paleta de colors és més atrevida que mai. Al costat d’André Derain, Matisse aprofita aquell estiu pictòric de 1905 per apostar per una pintura diferent. «Al saló de Tardor d’octubre d’aquell mateix any», escriu Aurélie Verdier al catàleg, «es reuneixen en una mateixa sala "cinc obres de Camoin, nou de Derain, cinc de Manguin cinc de Marquet, deu de Matisse i cinc de Vlaminck". Els seus quadres de colors vius i ardents contrasten amb el petit bust clàssic de l’escultor Albert Marque, i d’aquí sorgeix l’expressió: «Donatello parmi les fauves» ('Donatello entre les feres'). No hi ha dubte que l’encert de la connotació animal i sensual d’aquesta expressió ha contribuït decisivament al pas a la posteritat del que mai no serà un moviment organitzat.». D’aquesta època podem veure Le moulade, un fragment de la costa de Cotlliure, de Matisse i Vista de Cotlliure de Derain.
Havia nascut el fauvisme i Matisse n’era un dels seus principals apòstols, ni que fos a contracor. I «un dels principals artistes de l’escena artística de París, i tant el seu nom com la seva obra s’estenen arreu d’Europa».
L’exposició ha volgut incidir molt en la importància internacional que va tenir Matisse amb relativa rapidesa i presenta obres d’altres artistes europeus de l’època. Matisse va coincidir en aquell moment amb els moviments avantguardistes alemanys i russos.
La següent època està marcada pel primitivisme i «la influència de l’escultura subsahariana» en Matisse és tan clara com en Picasso, afirma Aurèlie Verdier (conservadora en cap de les Col·leccions Modernes del Centre Pompidou). Per això es mostren diverses escultures de Matisse del 1907 al 1930. «Aquesta escultura ajuda Matisse a resoldre problemes que tenia amb la pintura». Es pot apreciar en el Nu ajagut I (1907-1908).
D’altra banda, el primitivisme en Matisse es nodreix, segons la comissària de l’exposició, d’un viatge a Itàlia que el pintor fa amb Leo Stein (germà de Gertrude Stein) i on coneix l’obra de Giotto (segles XIII-XIV) i l’art bizantí de Ravenna (segles V-VI). D’aquestes dues arts, Matisse agafarà alguns dels primitivismes de les seves obres d’aquell temps, com els trets hieràtics dels seus retrats: L’algeriana i Marguerite amb gat negre. A «Chez Matisse» també hi caben la Bizantina (Llavis pàl·lids) d’Alekséi von Jawlensky i Yvette o el vestit de quadres d’Auguste Elysée Chabaud, de cares tan bizantines (o romàniques, però aquesta època era més desconeguda per aquests artistes; no per Picasso) com les de Matisse. A «Chez Matisse» també hi ha obres d’August Macke, Picasso, Ernst Ludwig Kirchner, Max Pechstein o Natàlia Gontxarova.
La següent època de Matisse és possiblement la més ambiciosa i la menys alegre, perquè coincideix amb la I Guerra Mundial. Diu Verdier que Matisse no va ser cridat a files tot i que ho esperava i es va centrar a fer algunes de les seues creacions més reeixides. En aquesta època torna al tema de la porta-finestra però nocturna, amb molt negre i l’única esperança de dues carpes taronja a Interior amb peixera (1914). A El pintor al seu estudi torna a sortir la finestra, però aquesta vegada s’immortalitza el pintor i la model al costat del balcó. Una altra vegada domina el negre i surt la model vestida de verd, el llenç i el pintor, que va nu, en una escena que inverteix els papers de la model sovint nua i el pintor.
de CaixaForum Barcelona. // Àlex Milian
Violinista a la finestra és una altra vegada el tema del balcó des de l’interior i dos retrats de trets hieràtics i simplificats —Retrat de Greta Prozor (1918) i Auguste Pellerin II (1917)— captiven una altra vegada amb la seva simplicitat bizantina.
Si hi havia cap dubte que l’època era fosca, Matisse diu l’última paraula amb Porta-finestra a Cotlliure, aquesta vegada tancada i fosca, sense paisatge. Només els colors dels marcs. I el negre.
Els colors tornaran amb la seua tornada al Mediterrani, aquest cop a Niça. Matisse, com recorda Verdier, era fill de teixidors i a casa seua —al nord de França— els colors eren molt importants. Amb la intenció de retrobar-los en la seua versió més lluminosa, Matisse es traslladarà a Niça, on hi serà uns onze anys. Tot i això, Verdier recorda que la pintura de Matisse ja havia començat a canviar abans del viatge al Mediterrani, en les primeres obres on retrata la model italiana Lorette (Lorette a la tasse de cafè, 1917), una model que farà servir en un centenar d’obres. A Niça busca la llum i fins i tot l’exotisme: dibuixa una Jove espanyola el 1921, igual que Natàlia Gontxarova entre 1920 i 1930, i després fa l’obra més audaç pels que fa al seu gust recargolat per la decoració: Figura decorativa sobre fons ornamental (1925-26).
En la següent etapa, Matisse dialoga amb Picasso i Bonnard, que també era a la Provença. A «Chez Matisse» podem apreciar com hi ha natures mortes de Picasso, Matisse i Françoise Gilot (parella de Picasso i molt amiga de Matisse) que semblen un duel. En realitat, són obres de 1928, la de Matisse; de 1944, la de Picasso i de 1951, la de Gilot. Però totes són cuines amb tasses, una pitxera i ganivet. Sobre la rivalitat amb Bonnard, Verdier diu que no és tal. Tots dos són a la costa Blava i, a la mateixa època, pinten motius semblants: «Durant la dècada de 1930 —escriu Verdier en el catàleg— Matisse i Bonnard comparteixen un mateix dilema: la inscripció de la figura dins d’un espai, una qüestió a la qual donen respostes plàstiques molt diferents. Units per una comunió íntima amb els mitjans de la pintura, l’expressió de la sensació cromàtica en l’un i en l’altre és, tanmateix, oposada en molts aspectes».
I quan «Chez Matisse» ja semblava que s’havia de convertir en un geriàtric, una casa de repòs, un balneari per a gent gran, Matisse va tornar a revolucionar l’art amb un invent tan simple com el guaix retallat. Només colors atrevits, combinacions encertades i formes acolorides. Al CaixaForum Barcelona es pot veure una meravella que no es va poder veure al de Madrid, les obres de Matisse per al llibre Jazz (1947) del Museu de Grenoble, que Matisse va fer per encàrrec, però que es van tornar tan populars com els dissenys del Milton Glaser o la música de Sting (s'esmenta el líder de Police perquè algunes de les seues portades veuen d’aquell Jazz). Matisse hi va estar treballant molt, però el resultat «tindrà conseqüències fonamentals per als artistes contemporanis», diu Verdier. L’artista tenia 78 anys.
Benvinguts a «Chez Matisse». No tancarà fins al 16 d’agost.