La mostra del Museu d’Art Modern de Cotlliure no és estrictament cronològica sinó temàtica, per orígens i estils diversos. L’exposició sap que és coneguda la primera arribada dels fauvistes (Henri Matisse i André Derain) el 1905, i comença amb La bohèmia del 1920 i l’arribada a Cotlliure d’artistes menys coneguts però encara més exòtics, com els pintors japonesos Tsuguharu Foujita i Kavashima Riichiro, la jove Valentine Prax i «la Reina de la Bohèmia», Nina Hamnett.
Després d’una estada a Canha de Mar, al costat de Niça, Tsuguharu Foujita, casat aleshores amb la model Fernande Barrey, s’instal·len a Cotlliure l’estiu del 1920. Tots dos s’havien enamorat tres anys abans a La Rotonde de París i, segons diuen, tretze dies després ja es van casar. L’exposició de Cotlliure descobreix que Foujita i Barrey lloguen la mateixa casa on havia residit Matisse i conviden la pintora Valentine Prax (de pare francès d’origen català), de qui es mostra una Verema a Cotlliure (Vendanges a Collioure). Prax deixarà Cotlliure quan es casi amb el també pintor Ossip Zadkine aquell mateix agost del 1920.
Una de les models de Zadkine havia estat, precisament, Nina Hamnett, l’anomenada «Reina de la Bohèmia», que també passarà un temps a Cotlliure per la seua amistat amb Foujita i Barrey. Explica l’exposició que les memòries de Hamnett (Laughing Torso) són un bon retrat d’aquell temps a Cotlliure.
Qüestió de Matisse
La segona onada d’artistes que s’explica a l’exposició és la dels pintors de l’Europa del nord que seguien les passes de Matisse, entre ells el matrimoni format per la pintora Mathilde Vollmoeller (1876-1943) i Hans Purrmann (1880-1966). Ell, Hans, era la mà dreta de Matisse quan ella, Mathilde, va entrar a l’Académie Matisse a estudiar. Es van casar i, possiblement engrescats per les històries de Matisse sobre Cotlliure, van anar a passar dues temporades a la Costa Vermella: la primera hi van ser tots dos entre 1908 i 1909, i la segona, d’agost a octubre de 1911, només hi va ser Hans Purrmann, convidat pels Matisse a casa seua.
D’aquelles estades s’hi conserven paisatges plens de color al museu Purrmann Haus d’Espira (Speyer, en alemany) i als Arxius Purrmann que es conserven a Munic. L’exposició en mostra tres molt representatius, amb Cotlliure de protagonista.
Amb l’arribada de Hitler al poder, l’expressionisme de Purrmann seria considerat «art degenerat» pel partit nazi i, per tant, proscrit dels museus alemanys. Purrmann i Vollmoeller es van instal·lar a Florència, on ell dirigiria la Vil·la Romana, una mena de residència d’artistes alemanys a Itàlia. Purrmann la va convertir en una mena de casa refugi per a artistes expulsats d’Alemanya. Fins que el feixisme italià els va amenaçar també i el matrimoni va marxar a Suïssa.
El pacient gal·lès i el geni escocès
Poca gent sap que les cendres de l’arquitecte i dissenyador escocès Charles Rennie Mackintosh, l’escocès més conegut del moviment Arts and Crafts i precedent del modernisme, van ser llançades al mar des d’una roca de Portvendres (Rosselló) per la seva dona, per desig exprés de l’artista.
L’exposició «Cotlliure, Babel de les Arts (1905-1945)» ho recorda i publica una de les seues obres més impressionants, amb el Fort Mailly de Portvendres de protagonista. L’obra ha estat cedida per la Glasgow School of Art.
Mackintosh i la seua dona, Margaret, van viure a l’Hotel du Commerce de Portvendres l’estiu de 1924 i els hiverns de 1925-1926 i 1926-1927. Després s’instal·laren als Banys d’Arles i Palaldà (Conflent), on va continuar pintant «aquarel·les d’aquests paisatges i la seva força tel·lúrica», segons la guia de l’exposició.
L’artista va morir l’any següent per un càncer de llengua i gola. Tenia seixanta anys. Tal com va deixar escrit, Margaret va llançar les seves cendres al mar de Portvendres des d’una de les roques que tant li havia agradat retratar.
Tanmateix, Mackintosh no va ser l’únic britànic que va quedar impressionat per la Catalunya del Nord. El primer va arribar setze anys abans i venia de Gal·les, tot i que la seva mare era catalana. Es tracta del poc conegut però molt reivindicable James Dickson Innes, que, per desgràcia, va morir als 27 anys per culpa de la tuberculosi.
Innes era fill d’un historiador escocès i d’Alice Ann, nascuda a Lió (França) i descendent de catalans —cap text especifica d’on procedia exactament— i va néixer a Llanelli (Gal·les del Sud) el 1887.
La seua obra és extensa a pesar de la seua mort prematura. A causa de la tuberculosi, els metges van aconsellar Innes un clima més benèvol i per això va viatjar a la Catalunya del Nord el 1908 en companyia del pintor australià Derwent Lees (1884-1931). Segons la comissària de l’exposició, i directora del Museu d’Art Modern de Cotlliure, Claire Muchir, tots dos arriben a Cotlliure amb un «fauvisme instintiu, gairebé primitiu» que es polirà arran, possiblement, de la coneixença de Matisse, al mateix Cotlliure o a través de l’exposició de la seua obra a Londres el 1910.
L’estada següent d’Innes a la Catalunya del Nord serà a Vernet (Conflent), i la majoria de les seues obres retrataran el Canigó, el Pirineu i la plana del Rosselló.
El seu company d’escola d’art John Fothergill deia que les principals qualitats d’Innes eren «l'espontaneïtat, l'atmosfera, el color i l'originalitat... Es va proposar simplement copiar la natura, com han fet tots els grans artistes, i estic segur que les seves obres eren diferents de tot el que s’havia fet abans».
El 1913 Innes va visitar també Espanya i el Marroc, però la seva producció pictòrica en aquests viatges és menor —o menys coneguda. Bona part de la seva producció se centra en Gal·les i la Catalunya del Nord. Té olis i aquarel·les magnífiques de la costa catalana (Costa de Cervera de la Marenda, Rosselló) i diverses perspectives de Cotlliure, Vernet i el Canigó. Desgraciadament, el Museu d’Art Modern de Cotlliure no ha pogut arribar a un acord econòmic amb el museu que conserva la majoria d’obres d’Innes (l’Amgueddfa Cymru – National Museum Wales, a Cardiff) i no ha pogut exposar cap quadre de James Dickson Innes. Per sort, l’exposició el recorda com un gran artista, com el primer britànic que va visitar Cotlliure i qui potser va arrossegar més tard d’altres artistes de Gran Bretanya.
De Derwent Lees, l’australià que va acompanyar Innes a Cotlliure, hi ha també un bon grapat de paisatges del Rosselló que es conserven en museus tan emblemàtics com la Tate Gallery o la Southampton City Art Gallery. Les obres són també deutores del fauvisme i els títols palesen una certa desorientació de l’autor, que retrata la mateixa masia dos cops en moments diferents del dia i, en un cas, titula Banyuls i, en un altre, Posta de sol a prop de Cotlliure.
Fa exactament cent anys, el 1922, van arribar a Cotlliure dos artistes britànics més. Rudolph Ihlee (1883-1968) i Edgar Hereford. Ihlee s’hi va casar amb Isabelle i s’hi va estar vint anys, fins que la II Guerra Mundial el va fer tornar a Anglaterra per treballar en una fàbrica de Leicester. La producció, per tant, és de les més extenses i el Museu d’Art Modern pot exhibir diverses obres seues procedents de col·leccions particulars. Hi ha quadres seus al Victoria and Albert Museum i a la Manchester Art Gallery, entre d’altres. De Hereford —un artista menys conegut que també té obres de paisatges de Sant Pau de Fenollet i altres indrets de la Catalunya del Nord— s’exposa El jardí Naudin (Cotlliure, 1926).
La polonesa de Cotlliure
L’espai següent de l’exposició recorda els artistes polonesos que van fer més gran l’atractiu de Cotlliure. El primer de tots, procedent de Varsòvia i París però nascut a Golta (Ucraïna) va ser el fundador del museu que ha estat germen del Museu d’Art Modern de Cotlliure: Jean Peské (1870-1949) comença les seues estades a Cotlliure el 1903 i hi acudeix regularment durant trenta anys fins que, el 1934, impulsa el Museu Peské en una sala de la Casa de la Vila de Cotlliure. Molt influït per Claude Monet, s’especialitza en el paisatge.
Els polonesos de Cotlliure seran els més originals entre els artistes visitants, en el sentit que se’n surten del fauvisme que havia influït tant la resta de pintors. L’empremta de Matisse i André Derain a Cotlliure havia estat tan forta que semblava respirar sota les obres d’altres enamorats de Cotlliure.
L’obra més trencadora i original en aquest període va ser, però, la de Mela Muter (Varsòvia, 1876-1967), la primera artista —de les que arriben a Cotlliure— que ha estat abans a la Catalunya del Sud. Muter ja havia residit i exposat a Barcelona i a Girona.
Segons el catàleg de l’exposició, Muter arriba a Cotlliure el 1921 i s’hi està fins al 1924. L’exposició recorda que la pintora estava passant una mala època, perquè feia poc que havia perdut el seu company, l’escriptor Raymond Lefebvre, actiu militant comunista que va desaparèixer al mar del Nord «en misterioses circumstàncies». Per això, «a Cotlliure, Mela Muter capta la malenconia i la tristesa de les mirades creuades, la rudesa dels cossos malmesos per vides de misèria i la mort que sempre els ronda».
De Muter s’exposen natures mortes amb peixos, una propietat del museu i l’altra provinent del MNAM - Centre Pompidou.
El 1924 Mela Muter convida un altre artista polonès a Cotlliure. Simon Mondzain no vindrà per pintar sinó per a «la creació d’una cèl·lula comunista, en companyia del mestre Paul Combeau, un pescador i obrer de la fàbrica de dinamita de Polilles [Portvendres]». Mondzain, que uns anys abans s’havia allistat a la Legió Estrangera, també passarà una temporada breu a Cotlliure.
La Suïssa no neutral
Cotlliure no acollia només tertúlies artístiques i noves cèl·lules comunistes, sinó també suïssos antifeixistes. Els tres fundadors del Gruppe 33, una associació d’artistes suïssos antifeixistes van fer cap a Cotlliure per diverses raons i van atreure altres pintors de l’estat que es proclamava neutral, però, segons ells, feia polítiques conservadores. El primer a arribar a l’anomenada Costa Vermella va ser Serge Brignoni (1903-2002). Ell atraurà a Cotlliure els esmentats fundadors del Gruppe 33 (per la seva fundació el 1933): Otto Abt (1903-1982), Walter Bodmer (1903-1973) i Walter Kurt Wiemkem (1907-1940-41). Aquest últim, representant d’un «surrealisme càustic», serà el que s’establirà un temps a la vila i de qui s’exposen més obres. D’Otto Abt hi ha un impressionant retrat del cementeri de Cotlliure.
Refugi (impossible) de guerra
L’últim segment d’aquesta exposició es titula «1936-1945: guerra i exili» i reuneix els autors que fugien de les guerres que van afectar Catalunya aquells anys: la Guerra Civil espanyola, la Catalunya al sud dels Pirineus; la II Guerra Mundial, la del nord.
El primer refugiat venia, de fet, del sud i es deia Virgilio/Virgili Vallmajó (Olot, Garrotxa, 1914-Tolosa de Llenguadoc, 1947). Havia estat voluntari al front d’Aragó i va passar la frontera el gener del 1939. Feia pintura no figurativa i va morir, també de tuberculosi, als vuit anys d’acabar-se la guerra.
Al Cotlliure dels primers anys quaranta, Vallmajó va coincidir, en diverses estades, amb artistes de l’avantguarda que fugien de l’expansionisme nazi, com Otto Freundlich (1878-1943) i Jeanne Kosnick-Kloss, un matrimoni de pintors que s’havia instal·lat al proper Sant Pau de Fenollet (Fenolleda). Freundlich, que per als nazis era l’estendard de l’«art degenerat» —perquè era jueu, comunista i apostava pel cubisme i l’abstracció—, va ser denunciat i deportat al camp de concentració de Lublin-Maïdanek (Polònia). L’exposició explica que Freundlich «mor al camp d’extermini de Sobibor» i recorda que les seues obres es van salvar gràcies a Picasso.
Una exposició necessària que reivindica autors universals i alhora propers.