L'agressió va tindre lloc el 13 de març passat a l'IES Cotes Baixes d'Alcoi i va transcendir unes hores després: un professor havia patit l'amputació de part de l'orella per l'atac perpetrat per part d'una mare i d'un germà d'un alumne de l'esmentat professor. Va ocórrer després que professor i alumne tingueren un incident a l'aula, pel qual la progenitora va ser requerida al centre. Una volta allí, ella i el seu fill gran s'enfrontaren al docent. D'una mossegada s'endugueren part de l'orella. L'agressió ha commocionat la capital de l'Alcoià i ha despertat una onada de solidaritat entre els i les col·legues de professió arreu del País Valencià.
El succés ocorregut a Alcoi és un exemple extrem de les situacions d'intimidació i violència que experimenten molts docents a les aules en el seu dia a dia. El problema no és nou. Fa molt de temps que sindicats, associacions professionals i claustres adverteixen d'un problema que s'ha fet com més va més habitual. Un factor que rebla en l'empitjorament del clima a les aules i, també, en la sensació de desànim que s'ha instal·lat entre molts professionals de l'educació que se senten desbordats per unes aules que són cada volta més complexes i difícils de gestionar. Un estudi del sindicat USTEC, a partir de 10.000 entrevistes a docents, va revelar que el 63,8% dels docents catalans havien estat víctimes en alguna ocasió d'una agressió física o verbal.
«Cap professional de l'educació ha de treballar en un entorn on es produeixen agressions, amenaces o intimidacions», recorden des de l'Associació de Directors i Directores d'Instituts de Secundària del País Valencià (Adies-PV). La violència, asseguren, és «absolutament incompatible amb la convivència escolar i amb el dret a l'educació».
Les faltes de respecte tenen «un impacte greu i sostingut en la salut mental i emocional», adverteixen des d'USTEC.
La realitat és, però, que cada volta més els professionals de l'educació han de fer front a situacions desagradables. Ja no es tracta només que no mostren gens ni mica d'interès per la matèria impartida; es tracta, més bé, d'actituds que persegueixen confrontar directament el professorat per minar l'autoritat del docent a l'aula. Faltes de respecte, comentaris pejoratius a propòsit del físic pronunciats davant tota la classe, insults... Comentaris que, segons USTEC, «tenen un impacte greu i sostingut en la salut mental i emocional de les persones treballadores».
«Són situacions que et minen la confiança. Per molt que intentes ignorar-los, acaba afectant-te a tu i, de retruc, a tota l'aula. Per molt que no vulgues, acabes entrant a classe a la defensiva», explica una professora de l'Horta Sud amb quinze anys d'experiència, que prefereix guardar l'anonimat. Ella no s'està de recordar que són les dones qui amb més intensitat pateixen aquest tipus de posat.
En realitat, alumnes que mantenen actituds desafiants han existit tota la vida. La diferència, ara, és que els xavals dits disruptius són cada volta més nombrosos en una sola aula i, per tant, se senten més empoderats. I tot plegat provoca que les intimidacions pugen cada cop d'esglaó. Pintades a les portes dels centres educatius, cotxes ratllats, rodes de bicicletes punxades... fins a arribar a les agressions físiques en forma d'espentes, colps o puntades de peu. No són pocs els professionals de l'educació que han acabat de baixa per l'ansietat que els provoca haver-se d'enfrontar a una aula on predomina l'animadversió.
De pares músics, fills balladors
Tot plegat posa damunt la taula un debat incòmode: On queda l'autoritat del professorat? I, en tot cas, de què parlem quan parlem d'autoritat? Ningú no vol, al capdavall, tornar a l'escola de fa cinquanta anys, de mestres que es creien déus i alumnes esporuguits. Tampoc a aquella escola de «la letra con sangre entra».
Els professors es queixen que les relacions ja no només són problemàtiques amb alguns alumnes, sinó amb els seus progenitors.
Els darrers anys, les llibreries van plenes d'autors que es planyen per la trivialització de la figura del professor. Llibres que proclamen la banalització persistent de l'educació i, de retruc, la devaluació del docent. Una mena d'apocalipsi dels coneixements que ha acabat convertint els professors en guardaxiquets. De transmissores de coneixement, a mainaderes.
De fet, una de les queixes reiterades pel professorat és que les relacions ja no només són problemàtiques amb alguns alumnes, sinó amb els seus progenitors. El cas d'Alcoi és un bon exemple: foren la mare i el germà de l'alumne qui perpetraren l'atac. Mares que munten canyarets per aprovats inassolibles; pares que es presenten a les tutories amb advocats; progenitors que falten al respecte als docents davant els fills...
«En realitat, molts adolescents reprodueixen a l'aula les actituds que han vist a casa», lamenta Natxo Escandell, que exerceix de professor d'història en un institut de l'Horta Nord. «Hi ha famílies que neguen sistemàticament el mal comportament del fill», explica. Com si la criança respectuosa tan de moda de fa dues dècades —i mal entesa per molts progenitors— fora una mena de carta blanca per als desaires i l'agressivitat dels plançons.
Toni González és president de l'Adies-PV i carrega a l'esquena vint-i-cinc anys d'experiència docent, prou temps per capir què ha passat a les aules en tot aquest temps. «Ha canviat el perfil de l'alumnat, però també de la societat. Vivim en societats que volen el que reclamen a l'instant. I les coses no funcionen així en educació. Hi ha famílies que no volen atendre els nostres plantejaments de mitjà termini i això genera friccions. Els té igual que els ho plantegem pel bé dels seus fills», explica. I afegeix un altre factor, a parer seu, igualment preocupant: «Crec que molts adolescents s'acaben influenciant per unes xarxes socials que el que fan és exaltar l'odi. Això té conseqüències a l'aula».
Expulsions innòcues
La dimensió de tot plegat és difícil de capir. No hi ha xifres exactes sobre el nombre d'agressions. El sindicat STEPV va crear el seu registre a finals de l'any 2024, a la vista de l'augment de casos. Des d'aleshores, tenen comptabilitzades 32 agressions —de les quals, onze físiques—, per bé que l'informe només té valor indiciari. Tampoc a Catalunya hi ha xifres oficials, més enllà de l'estudi de la USTEC.
En tot cas, les administracions són conscients del creixent neguit que aquesta situació genera. A Catalunya, el decret que des de 2006 regula els drets i deures de l'alumnat tipifica com a faltes greus o moltes greus les agressions físiques o verbals al professorat, cosa que habilita les direccions per obrir expedients disciplinaris i aplicar sancions que poden arribar a l'expulsió.
Al País Valencià, el Decret de convivència aprovat per l'actual govern considera faltes greus les agressions, insults o amenaces al professorat, actituds totes elles que es tracten com atemptats contra l'autoritat. Existeix, a més, des de finals de 2024, un protocol de suport, assessorament i acompanyament al personal dels centres educatius davant agressions.
Amb tot, però, els sindicats reclamen una actitud més proactiva per part de l'Administració pública. Reclamen, per exemple, garantir l'atenció psicològica gratuïta a demanda de la víctima; desenvolupar un protocol específic per a centres d'educació especial (on l'alumnat sol ser més gran i amb necessitats especials); o modificar el decret de convivència per incorporar mesures envers les famílies agressives. «També reivindiquem que les agressions siguen catalogades com accident laboral», explica Joan Miquel Tomàs, el delegat del Comitè de seguretat i salut laboral de l'STEPV.
Els protocols hi són. També les aules de convivència, on es tracta de reconduir l'actitud negativa dels xavals, alhora que se'ls dona eines per a la gestió emocional. En els casos més greus, les agressions poden acabar en expulsió, o en canvi de centre. No passa sovint, però passa.
I, en tot cas, l'increment d'agressions evidencia que les mesures punitives no desincentiven l'agressivitat. Les expulsions temporals, de fet, són rebudes de bon grat per l'alumnat que no vol estar a l'aula. Mala peça al teler. «El que no es pot esperar és que, per haver aprovat un decret de convivència, les coses canvien. Calen orientadors, psicòlegs i professionals als centres. Les comissions de convivència funcionen molt bé, però si volem que hi haja professors que s'involucren, cal que l'Administració li lleve hores lectives, perquè, si no, fa una feina que recau en les seues esquenes —explica Natxo Escandell, professor d'institut—. Si es vol abordar aquest problema, cal fer-ho amb recursos».