Els professionals de l'educació primària, secundària i de formació professional estan avui cridats a una aturada massiva al País Valencià. STEPV, Comissions Obreres, UGT i CSIF han convocat per a aquest dijous una vaga que, previsiblement, paralitzarà l'activitat docent i trastocarà la vida de milers de famílies. És la primera aturada convocada conjuntament des de fa tretze anys.
Els sindicats exigeixen millores retributives en un context d'increment de la complexitat de l'atenció educativa i de la sobrecàrrega de treball derivada de funcions administratives, organitzatives i pedagògiques, que, asseguren, no han sigut reconegudes ni compensades en cap moment durant els últims anys. Denuncien, en definitiva, que s'ha produït un «increment constant de tasques que dificulta el desenvolupament d'una educació pública de qualitat».
No són reivindicacions molt diferents de les que el 15 de novembre passat van dur un munt de docents catalans a sortir al carrer. Segons la Guàrdia Urbana, en foren 8.500; segons l'organització, 30.000 manifestant. Fora quina fora la xifra, feia tres anys que els principals sindicats de l'ensenyament de Catalunya (USTEC-STEs, ASPEPC-SPS, CCOO, CGT i UGT) no convocaven una protesta conjunta.
L'any 2007, el 2% dels docents vivien la seua feina amb indiferència. El percentatge actual és del 38%.
Reclamaven més salari (a pesar de ser un territori amb un alt cost de vida, Catalunya està el segon en la cua en retribucions als mestres i el tercer en la cua en el cas dels professors de secundària); abaixar les ràtios; ampliar plantilles per reduir la sobrecàrrega de treball; reduir la burocràcia, i establir currículums negociats i consensuats. A sobre de la taula hi ha l'amenaça de convocar una vaga de cara a la primera meitat de l'any vinent.
El 'burn out' de les aules
Un malestar recorre la professió docent. Hi ha la lògica reivindicació salarial en un context d'increment del cost de la vida. Però no només. Hi ha, també, enuig amb l'Administració per la sensació que cada volta se'ls exigeixen més tasques sense que es doten més recursos. Hi ha un cert desconcert per un alumnat que és cada volta més divers i que, a voltes, té greus dificultats per seguir el curs normal d'una classe, i fins i tot evidents problemes de disciplina. Hi ha, finalment, una certa frustració envers l'actitud d'algunes famílies que qüestionen la tasca docent. En definitiva, hi ha molta fartera i bona cosa de frustració. «Estem desbordats», és una resposta recurrent.
Dades recents mostren que emergeix una desafecció i pessimisme creixents en una part important del professorat. Segons el darrer informe de la Fundació Cotec sobre percepció de la innovació educativa, el 79% del professorat considera que hi ha alumnes que no desitgen estar en l'aula, la qual cosa entorpeix l'aprenentatge de la resta. Només el 44% dels docents percep que l'alumnat surt més ben preparat que en anys anteriors.
L'any 2007, el 60% dels professors afirmaven mantenir la il·lusió per la seua feina. L'any 2023 aquest percentatge es reduïa al 24%.
D'una altra banda, un informe recent de la Fundació SM revela un distanciament emocional cada volta més gran de la professió: el 38% dels docents diu viure el seu treball amb indiferència, dada que contrasta amb el 2% de l'any 2007.
La tendència s'accentua si s'analitza la predisposició a abandonar la docència: avui, el 47% es mostra neutral davant aquesta possibilitat. Fa quinze anys, el 78% dels enquestats rebutjaven la possibilitat d'eixir de la professió de forma taxativa. L'any 2007, el 60% dels enquestats afirmaven mantenir la il·lusió per la seua feina. L'any 2023 aquest percentatge es reduïa fins al 24%.
Segons Lucas Gortazar, autor de l'informe L'estat de la professió docent a Espanya, publicat per Esade, l'increment de l'heterogeneïtat de l'alumnat, l'augment de la pobresa infantil, el pitjor clima a l'aula, la pressió per millorar resultats acadèmics i l'augment d'exigències socials «plantegen un escenari de màxima pressió sobre el professorat».
«Les administracions demanen —via legislacions— cada volta més que el professorat amplie les seues funcions, gestione la diversitat, motive a estudiants amb necessitats especials i atenga el benestar emocional de cadascú —escriu Gortazar—. A més, la digitalització, accelerada durant la pandèmia, ha dut també el repte d'incorporar ferramentes tecnològiques en el seu treball i pràctiques diàries, la qual cosa implica formació continuada i adaptació metodològica permanent».
La impressió que tenen molts docents és que l'Administració els ha proporcionat barquetes de fusta per navegar enmig d'un fort temporal
Paral·lelament, les aules s'han fet com més va més complexes. L'aposta —benintencionada— per la inclusió ha suposat que el professorat haja de fer mans i mànegues amb la canalla. Perquè si bé s'han dotat nous recursos per fer-hi front (professorat de reforç, aules específiques per a alumnat amb necessitats educatives especials...) queden molt lluny de poder cobrir les necessitats reals que s'han d'atendre cada dia a les escoles i, especialment, a instituts on es treballa amb adolescents. La impressió que tenen molts docents és que els han proporcionat barquetes de fusta per navegar enmig d'un fort temporal.
Les adaptacions curriculars individualitzades (ACI) s'han convertit en el pa nostre de cada dia, amb la sobrecàrrega de treball que això comporta. Molts docents es troben que, en una mateixa aula, han d'impartir classe a un alumne d'altes capacitats, un altre amb TDAH, un dislèxic, un altre que acaba d'arribar de l'estranger...
En les aules d'alta complexitat, el 35% de l'alumnat pot arribar a ser d'aquest perfil. Sigles com UECO, PDC, NEE, NESE o PI han esdevingut el pa nostre de cada dia en les reunions de departament. Els casos d'adolescents que s'autolesionen o que han protagonitzat intents de suïcidi encara reblen més el clau. Un trencaclosques impossible de resoldre que genera, alhora, frustració i ansietat entre el professorat. Molts senten que les normatives són redactades per gent que mai no ha xafat una aula.
Xiquets pobres, pobres xiquets
Tot i que sovint se'n parla poc, les condicions socioeconòmiques de les famílies determinen també la tasca docent. Un xiquet o adolescent que arriba a l'escola sense desdejunar; que no té un acompanyament afectiu a casa, o que pateix situacions de precarietat econòmica, té més possibilitats de tindre problemes per seguir correctament les classes.
La realitat, a hores d'ara, és que cada volta més infants i adolescents que arriben a l'escola pública es troben en aquesta situació. Segons l'informe d'Esade L'estat de la professió docent a Espanya, la pobresa infantil fa anys que augmenta, mentre la pobresa de la població total disminueix i l'economia creix: la proporció de xiquets en risc de pobresa o exclusió va passar del 29,9% el 2018 al 34,7% l'any 2023, en un context, a més, de reducció de la pobresa del total de la població. Un terç dels xiquets, doncs, és pobre.
Aquesta aparent contradicció es deu, entre altres factors, segons l'informe de Lucas Gortazar, a la taxa més gran de fertilitat de la població migrant (el 17,1% de l'alumnat de secundària valencià és migrant de primera o segona generació, pel 23,8% de Catalunya); a l'augment del preu de l'habitatge; la inflació, i la manca de polítiques públiques de lluita contra la pobresa infantil. La proporció de xiquets d'entre zero i setze anys que no poden permetre's una menjada de carn o peix en els últims dos dies s'ha duplicat entre 2019 i 2023.
Són, doncs, una conjunció de factors que provoquen que la tasca docent esdevinga, com més va, més titànica. I no és poc allò que tenen entre mans: ni més ni menys que les generacions del demà.
UNA TEMPORALITAT PERJUDICIAL
L'informe L'estat de la professió docent a Espanya també posa de manifest un altre problema que, a més d'afectar individualment els docents, té efectes perjudicials per als centres: les altes taxes d'interinitat. En el conjunt de l'Estat, en data de 2023, la taxa de temporalitat del professorat era del 31,1% en el sector educatiu públic. Al País Valencià el percentatge era del 29,9%, per 28,2% de Catalunya i del 27,7% en el cas balear.
Així doncs, a pesar dels processos d'estabilització d'interins en curs un percentatge important del cos docent encara no compta amb un contracte fix o una plaça, la qual cosa «genera una dinàmica d'inestabilitat, rotació en els centres educatius i unes enormes dificultats per planificar i desenvolupar projectes de centre per millorar els resultats».
A més, la investigació d'Esade mostra que en els centres educatius on l'alumnat té una situació socioeconòmica pitjor és on el percentatge d'interins és més alt. En concret, del 34%. El percentatge és del 15% en el cas dels centres amb alumnat més benestant. La interinitat, doncs, es concentra especialment en centres públics i en contextos d'alumnat vulnerable, una circumstància que dificulta encara més que l'ensenyament esdevinga l'anhelat ascensor social.