Hi va haver un temps en què tothom adorava a Stan Laurel i Oliver Hardy, coneguts aquí com el Gordo y el Flaco. Van fer riure diverses generacions, passant del cinema mut al sonor, del blanc i negre al color, de la comèdia urbana a les pel·lícules de l’Oest. Laurel i Hardy eren la parella còmica d’or, el gag ajustat, el pastís de nata estampat al rostre amb gràcia, l’slapstick gimnàstic amb un punt d’humanitat entranyable. Eren una parella formada per dos actors amb una química que traspassava auditoris i sales de projeccions, propietaris d’un carisma que explotava en contacte mutu i que convertia en conversos els mancats de fe humorística.
El seu camí a l’èxit no va ser un cas premeditat, sinó una d’aquelles troballes que passen de tant en tant, en l’agenda rutinària d’un estudi dels d’abans. Un bon dia, fent cinema, es van trobar. I la parella va funcionar, fins al darrer moment, amb els alts i baixos que ha de tenir qualsevol matrimoni on hi ha amor, però també negoci. És en aquests darrers dies on posa el focus la pel·lícula dirigida per Jon S. Baird, un deliciós retaule d’allò que va ser, de l’emoció de perdurar, de veure com el temps venç qualsevol certesa i els anys daurats. Stan i Ollie reviuen en pantalla i a tot color, per obra i gràcia d’uns magnífics Steve Coogan i John C. Reilly, que fan que els personatges siguin deutors del record, que no se n’allunyin, que es mostrin intensos i tan poc artificiosos per desprendre un torrent d’emocions que creiem que són reals. Una pel·lícula que recull la darrera gira de la parella còmica, just quan semblava que eren part d’un record d’on no podrien sortir, però que clouen amb un èxit inesperat amb l’ajuda de les seves respectives dones, Lucille (ShirleyHenderson) i Ida (Nina Arianda).
Una darrera gira que havia de ser el colofó a tota una trajectòria, amb dies d’hotel i d’hostals on veiem retrets i fiblons del passat, però també la gratitud, l’amor i la incondicionalitat de dos éssers que omplen la pantalla. Com abans, com ara. Una història petita i continguda, que és el retrat d’una fi artística, però també de la fi de les nostres infanteses, just quan descobrim que res no és per sempre i que la màgia, el cop d’humor i la rialla despreocupada s’acabaran. “Va ser bonic mentre va durar”, diu Ollie a Stan, en una de les darreres escenes, just abans de l’últim ball plegats. S’agafen de la mà, mouen els malucs, aixequen els peus de manera simpàtica. Ollie es toca el corbatí, Stan es frega els cabells d’aquella manera, i tot recomença, perquè és en la bellesa que tot es manté viu, per sempre.
No era fàcil fer aquesta pel·lícula. Un nou biopic de personalitats en hores baixes, a l’ocàs de les seves carreres, que van tenir la glòria de Hollywood i ara han de lluitar pel dret a no ser oblidats? Res a veure. Jon S. Bairdaconsegueix commoure’ns i fer-nos riure, passat del somriure a l’ull negat. Ho fa amb ingredients mínims i molt de respecte vers l’espectador i vers els seus protagonistes, que són de carn i os. I aconsegueix una finíssima comèdia agredolça sobre l’amistat, la confiança i l'adéu dels dies esplendorosos, on veiem uns artistes que es descomponen, peça a peça, al mateix temps que fan un prodigiós número final que dura el que dura la pel·lícula, convertida en homenatge a la mudesa del cinema i a la fi d’allò que sabem que ha valgut la pena.
Stan & Ollie
Direcció: Jon S. Baird
Títol estrena: El Gordo y el Flaco (Stan & Ollie)
Regne Unit, 2018
Durada: 97 minuts
Guió: Jeff Pope
Fotografia: Laurie Rose
Música: Clint Mansell
Repartiment: John C. Reilly, Steve Coogan, Shirley Henderson, Bentley Kalu, Nina Arianda.
Gènere: Comèdia dramàtica