Dimecres l’activitat escolar a Catalunya es va paralitzar. Milers de docents van fer vaga com a mesura de protesta per una situació que consideren insostenible. Seguien, d’aquesta manera, l’estela del professorat valencià, que fa tot just dos mesos va fer vaga després d’anys de peticions que no troben resposta per part de l’Administració.
Els uns i els altres reclamen millores retributives, però també, i sobretot, més compromís per part de l’Administració per dotar escoles i instituts de recursos per gestionar correctament una realitat —la de les aules— que és cada volta més complexa i diversa. Especialment, en els centres d’ensenyament públic.
Segons dades del Ministeri d’Educació, en els últims deu anys l’alumnat migrant s’ha incrementat el 55%, en passar dels 724.635 del curs 2014-1015 als 1,1 milions del curs 2024-2025. Les Illes, amb el 19% de l’alumnat d’origen estranger, és l’autonomia amb un percentatge més alt. No molt lluny li van el País Valencià amb el 18,5%, i Catalunya, amb el 16,4%. La mitjana estatal és del 12,9%. En l’escola pública el percentatge és del 14,5%, pel 9% de la concertada.
EVOLUCIÓ ALUMNAT ESTRANGER (Estat)
La diversitat de procedències de l’alumnat i de les seues famílies enriqueix l’ensenyament i és una font d’aprenentatge, però també planteja reptes inherents a la idiosincràsia de les famílies migrants —dificultats amb l’idioma, situacions econòmiques difícils, precarietat habitacional, inestabilitat laboral...— que només es poden abordar amb més recursos. Molts mestres i professors, especialment en les grans ciutats i àrees metropolitanes, senten que tenen al davant seu una realitat que els desborda i el frustra, en constatar que les circumstàncies no els permeten fer bé la seua feina. Moltes direccions de centres senten que han acabat convertint-se en una mena de prolongació dels serveis socials.
Al capdavall, les xifres són tossudes. Segons dades de l’OCDE, el 62,4% dels menors en llars de població migrant es trobaven en risc de pobresa, enfront del 19,8% dels menors en llars de població autòctona. Segons l’Enquesta de condicions de vida que anualment publica l’INE, la majoria de les situacions de carències materials són més prevalents en les llars on les persones de referència són estrangeres, especialment extracomunitàries. El 27% de les llars extracomunitàries no poden mantenir la casa a temperatura adequada, enfront del 14,7% dels nadius. El 61% no poden fer front a despeses imprevistes, enfront del 32%. Les dinàmiques es repeteixen si s’analitza la qüestió de l’habitatge. El 19% de la població estrangera viu en habitatges sobreocupats, enfront del 5,5% dels nadius.
LLARS AMB CARÈNCIES MATERIALS PER A MENORS DE 16 ANYS
Fet i fet, evidencia els diferents punts de partida d’uns i altres. El que tots els estudis demostren és que les situacions de pobresa i de precarietat material en la infància tenen un fort impacte i determinen, en la major part dels casos, les oportunitats educatives i les trajectòries laborals futures dels infants del present. O, cosa que és el mateix: l’educació és un ascensor social, però no funciona si les politges grinyolen.
Tot plegat té resultats que no es poden negligir. Segons l’informe La realidad migratoria en España: Prioridades para las políticas públicas, del Comitè Econòmic i Social, la taxa d’abandonament escolar prematur (és a dir, els adolescents que, superada l’ESO, no continuen estudiant res) se situa en el 19,7% en el cas dels estrangers, pel 6,7% dels nadius. La taxa és especialment alta entre els xics: del 21,1%. La dinàmica es reprodueix en el cas del fracàs escolar, és a dir, els qui ni tan sols terminen l’ensenyament obligatori: afecta el 3,7% dels nadius i al 9,9% dels estrangers.
ABANDONAMENT ESCOLAR PREMATUR
FRACÀS ESCOLAR
L’informe del Comitè Econòmic i Social no s’està de destacar, en tot cas, altres circumstàncies que condicionen l’esdevenir del jovent migrant. D'acord amb diversos estudis externs, asseguren, «l’alumnat estranger està exposat a majors situacions de discriminació a l’aula i a un clima escolar més hostil per a ells, la qual cosa té repercussions negatives en el seu aprenentatge». I conclou: «Es tracta de desafiaments de profunditat, que no només afecten el desenvolupament econòmic i professional a llarg termini, sinó que també guarden estreta relació amb altres dimensions de la integració social. La desigualtat educativa pot perpetuar situacions de vulnerabilitat i afectar el benestar general de la població migrant».
L'amenaça, doncs, és cronificar la desigualtat. El remei: destinar els recursos públics per garantir una ciutadania plena. Ho va advertir dimarts passat Antón Costas, president del CES, durant una visita a València: «Cap país no ha viscut un flux migratori d'aquesta magnitud en un espai de temps tan breu. La immigració és beneficiosa per a l'economia i per al país en conjunt, però ha d'anar a acompanyada de millores de dotació en el serveis públics».