Els crítics

Lobotomia animada

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Love, Death + Robots t’obre la tapa del crani i hi introdueix un minipimer per deixar-te el cervell fet un escampall de neurones que no saben on són ni què fan ni per què van decidir posar-se a veure aquesta nova sèrie que podeu trobar a Netflix. La metàfora és exagerada, és clar, però adient pel to de la sèrie i per descriure l’impacte xocant que provoca aquesta col·lecció d’històries fetes amb animació i que estan dissenyades per traspassar límits, especialment els de la imaginació, a través d’ambients distòpics, criatures impossibles i girs de guió pertorbadors. Podríem descriure-la com una Black Mirror de l’animació de temàtica adulta. I, de fet, en el grafisme que dona identitat a la sèrie hi ha un intent molt clar d’associar-la amb la coneguda antologia britànica. És lògic que busquin aquesta vinculació. L’animació dirigida a un públic adult continua sent minoritària. Malgrat que ja fa més de 25 anys que vam descobrir que un altre tipus d’animació era possible (parlo de l’estrena als cinemes d’Akira, la pel·lícula que a molts ens va canviar la percepció de la mena d’històries que es podien explicar amb dibuixos), aquesta no ha arribat al gran públic, com evidencia que directors com Satoski Kon continuïn sent desconeguts fora del territori dels aficionats a l’anime.


 Love, Death + Robots
Diversos autors
Productors executius: David Fincher i Tim Miller
Antologia: 1 temporada
Plataforma: Netflix


Així, una bona manera d’atraure aquest públic neòfit a les bondats de l’animació de temàtica adulta és fer-ho a través de l’analogia amb Black Mirror. La jugada és hàbil, i esperem que l’efecte Love, Death + Robots sigui suficient per canviar percepcions del públic generalista i generi una onada d’estrenes similars. De mèrits per aconseguir-ho, no li’n falten, especialment a nivell tècnic. Cadascun dels episodis fa servir una tècnica d’animació diferent però tots tenen un aspecte al·lucinant que deixa l’espectador clavat al sofà. Poques vegades haureu vist una qualitat d’animació tan elevada. Només per l’aspecte visual val la pena seure davant Love, Death + Robots i deixar-se endur per l’espectacle. Aquesta és part de la idea de la sèrie: obrir la ment i gaudir d’aquest bufet d’imatges psicotròpiques. De vegades formen part d’un malson, de vegades d’una comèdia. Les històries varien en el to i hi ha relats per a tots els gustos. Amb una durada d’entre deu i quinze minuts, és fàcil deixar-se emportar per la dinàmica de la sèrie i anar tastant històries diferents, moltes amb premisses o desenllaços sorprenents. 

Malauradament, no tot a Love, Death + Robots és digne d’aplaudiment. Aquestes històries es presenten sense donar indicació del seu origen, quan en realitat es tracta d’adaptacions de relats de diferents escriptors. Els seus noms estan amagats als crèdits, que cap espectador veu perquè fer-ho requereix prémer el botó “vegeu crèdits”. El fet de no fer visibles aquests noms (que podrien aparèixer, per exemple, just després del títol de cada història) contrasta amb l’interès per visibilitzar els noms de David Fincher i Tim Miller, productors executius, que criden més l’atenció del públic i també dels periodistes que ens en fem ressò. Seria més just per part de Netflix vendre Love, Death + Robots com un mostrari de relats d’escriptors de ciència-ficció i fantasia (només dos episodis tenen guió original) que fer veure que les històries surten del no-res. En reconeixement a aquests escriptors, acabaré l’article amb els seus noms: Peter F. Hamilton, Marko Kloos, John Scalzi, Ken Liu, Alastair Reynolds, Joe Landsdale, Steven Lewis, Claudine Griggs, David W. Amendola, Kirsten Cross i Michael Swanwick.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.