Iceberg

En els anys que Hemingway va escriure París era una festa, ell era, com explica el seu biògraf (James Mellow), “alt, guapo, musculós, d’espatlles amples, d’ulls marrons, galtes rosades, mandíbula quadrada i veu suau”, ja havia fet la Gran Guerra al front italià, tenia uns vint-i-cinc anys, estava feliçment casat amb Hadley Richardson amb la qual tenia un fill, llegia molt amb especial passió pels russos i es guanyava la vida —poc— escrivint. No tenia gaires diners, però quan parla d’aquells dies diu que “érem molt pobres i molt feliços”. No crec que idealitzi. El Hemingway d’aquest text és un tipus intel·ligent, rude, vital i prou segur d’ell mateix per no necessitar vindicar-se com a víctima, ni idealitzar l’aventura. L’autenticitat del relat és un dels  gran atractius d’aquest text. No l’únic. 

París era una festa—el París dels anys vint— és una mena de dietari de 29 capítols breus dedicats, gairebé monogràficament, a una qüestió: o parla d’algú que va conèixer, o dels racons de París que freqüentava, o del que menjava —i bevia—, o de les vacances que es podia permetre o, és clar, de la seva feina, gairebé obsessiva, d’escriptor. Són apunts ocasionals però que Hemingway té pensat publicar —“m’ha semblat important”, diu en un moment, “incloure’l en aquest llibre”— i, per tant, escriu molt conscient de la importància que dona al que selecciona i, especialment, als quatre personatges que, d’una manera o altra, s’estimava: Gertrude Stein, Ezra Pound Ford Madox Ford i Scott Fitzgerald dels quals parla amb la complexitat —virtuts i defectes—, la proximitat i la naturalitat amb què hom podria parlar dels veïns de la seva escala. Aquest és el segon gran atractiu del llibre. 

Hi surten també molts altres personatges que el lector es trobarà en un cafè o en una tertúlia, com James Joyce, Valery Larbaud, Blaise Cendrars, l’extraordinària Sylvia Beach de la mítica llibreria Shakespeare & Co., i un llarg etcètera. Per això el llibre constitueix una immersió en tota regla en la cultura literària d’aquells dies.  I en parla sense vantar-se’n, sense confrontar-s’hi, sense badar-hi. Ell no en parla com una excusa per parlar d’ell mateix sinó amb una curiositat espontània i neta pel que està vivint. 

El seu estil narratiu ajuda a crear el to d’autenticitat d’aquests papers, un estil que ell anomenava “Teoria de l’Iceberg”. És a dir, que optava per fer  aparèixer en l’escrit només una part del que en podia dir. Sense fer explícits, en un text com el que comentem, els temes subjacents o les interpretacions que es converteixen —o poden convertir-se— en la informació més rellevant de l’escrit, i que sovint fan que l’egotisme de l’autor tingui el camp lliure per a l’exhibició. La interpretació —la part submergida de l’Iceberg— l’ha d’aportar intuïtivament el lector perquè l’autor li ha donat pistes suficients per generar-la. És, diu Hemingway, “la meva nova teoria, segons la qual podies ometre el que fos [...] i que llavors la part omesa servia per [...]  fer que la gent sentís més del que entenia”. Com a la vida real, en què l’experiència no ens arriba manufacturada per una opinió o un criteri.

Certament, París era una festaté més rellevància cultural que pròpiament literària i no hi falten les opinions de Hemingway. Però són opinions en el mateix nivell i en les mateixes circumstàncies que les de la resta de personatges. Submergint, per dir-ho així, qualsevol temptació d’omnisciència. Integrat en el fris. I així aconsegueix l’objectiu que declara: fer que el que explica passi a “formar part de l’experiència del lector” —sense cap tutoria— “fins a convertir-se en part de la seva vida”. I això molt senzillament, amb naturalitat.