El dia 23, a la vesprada, saltava a les xarxes un comunicat que va córrer com la pólvora: la Companyia Teatre Micalet, dirigida per Pilar Almeria i Joan Peris, denunciava haver estat «expulsats» de la sala que els havia acollit durant més de trenta anys, propietat de la Societat Coral El Micalet, la junta directiva de la qual, presidida per l’escriptora Gemma Pasqual, prenia la decisió a la finalització del contracte que lligava ambdues entitats. Una mesura adoptada després d’un llarg estira-i-arronsa, de contractes que expiraven i d’alternatives no acceptades, que té a veure amb els problemes econòmics de l’entitat, agreujats pel canvi polític al País Valencià, però també per xocs personals i per la voluntat d’agafar les regnes de la sala, la seua gestió. La societat es va explicar a través d’un altre comunicat, però va desplaçar el gruix de les explicacions als socis a una junta general extraordinària que se celebrarà el dia 6 de febrer.
Així les coses, el món cultural valencià s’ha trobat amb un conflicte seriós, bastant polaritzat entre les persones que no entenen com una trajectòria teatral i de programació com la de la companyia pot anar-se’n en orris, i els defensors que la històrica Societat Coral El Micalet, entitat sense ànim de lucre, puga assumir el control total i decidir sobre un espai que és seu. Entremig, veus autoritzades que insten al diàleg entre les parts en litigi per arribar a una solució pactada que, ara a l’hora d’escriure aquesta informació, sembla improbable. Un xoc amb conseqüències poc edificants per als actors i potser letals per a l'ecosistema cultural, que s’entén una mica millor anant a pams, començant des del principi.
De centre de producció a la incertesa
La Companyia Teatre Micalet naix el 1995, en un context polític molt complicat, agafant com a model la Cooperativa Lleialtat i el Teatre Lliure de Gràcia, amb l’objectiu de dotar la ciutat de València d’un espai teatral estable en català, gairebé una quimera. El començament és com a companyia resident, recorrent a la gent del teatre «que havia decidit restar a València, perquè la tendència era a emigrar», explicava Pilar Almeria en una entrevista en El Temps. Almeria, Peris i Ximo Solano, l’altre pilar del projecte, convencen la Societat Coral, aleshores presidida per Frederic Jordan, de la viabilitat de tindre una companyia estable en la sala gràcies, entre altres, a l’èxit de primers muntatges com Nàpols milionària, d’Eduardo De Filippo. Però sobretot es guanyen la confiança de la Societat quan són capaços de portar espectadors a la sala per centenars. La clau és un muntatge basat en un espectacle que Almeria havia vist a Barcelona, Ballant, ballant, ara recuperat, que, a més de triomfar entre el públic, és recompensat amb nombrosos premis.
La fórmula de combinar textos de repertori universals amb produccions pròpies funciona, Teatre Micalet alterna l’activitat de companyia resident amb algunes companyies convidades i amb gires. L’any 2001, se signa un conveni amb la Generalitat per ser centre de producció, però el pressupost signat es redueix a la meitat el 2008. El 2011, a més, s’elimina el conveni. El projecte trontolla. Solano ja no hi era i Peris marxa a Barcelona. Almeria valora fins i tot posar el fermall, però la companyia ha anat resistint, posant dempeus els seus propis espectacles, prestant espai a unes altres companyies i fent de programadors. Fins el 15 de gener, en què Teatre Micalet ha d’abandonar l’espai que l’havia acollit durant dècades. En el que consideren un desnonament, una expulsió, que la Societat nega i vincula al final d’un contracte. Un desenllaç indesitjable que respon a tot un procés.
El febrer del 2024 assumeix la presidència de la Societat Coral l’escriptora i activista Gemma Pasqual i Escrivà, una persona amb experiència en el món associatiu en tant que havia estat vicepresidenta d’Acció Cultural i vicepresidenta pel País Valencià de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC). Es tracta d’una junta directiva no rupturista, en la qual hi ha com a vicepresident l’anterior president, Tonetxo Pardiñas, i com a secretari un altre membre de la direcció precedent, Josep Guia. La mateixa Pilar Almeria també figura com a vocal en una direcció feminitzada amb Mar Monsonís, Maria Josep Martínez o Beatriu Cardona, entre altres.
A l’abril d’aquell any, Guia renuncia al càrrec de secretari. Temps després, en octubre del 2025, renunciaria a qualsevol càrrec de direcció amb un escrit en què al·legaria «discrepàncies amb la presidència i una majoria de membres de la junta directiva, a causa de plantejaments i formes d’actuar que considere perjudicials i inadequades, culturalment i econòmicament, per al bon funcionament de la Societat Coral El Micalet».
Els problemes econòmics de la Societat Coral i les condicions d’explotació de la sala estan en el fons d’aquesta renúncia. Durant anys, la companyia pagava un lloguer mensual de 1.500 euros, sense despeses de llum o manteniment, assumides per l’entitat. A més, es quedava els ingressos per la cessió de la sala a tercers i per les subvencions, sense que això repercutira en la Societat Coral. Un «model de gestió de la sala, mitjançant un contracte de lloguer en exclusivitat» que «no cobria les despeses reals de manteniment» i que ha situat la societat «en una situació molt compromesa», es deia en el comunicat de l’entitat.
Aquest contracte vencia l'agost del 2025. Llavors, se signa una renovació en què el lloguer se situa en 3.000 euros; a més, és Teatre Micalet qui assumeix despeses, com l’electricitat o l’assegurança contra incendis, i la Societat Coral pot rebre un percentatge de les subvencions, un 10%, i un 50% del lloguer a tercers. Segons la junta, es tracta d’una renovació «a petició de la companyia, amb la finalitat que aquesta poguera tramitar i percebre les subvencions que des de diverses institucions ja li havien estat assignades». Expressat d’una altra manera, sostenen que es va fer per no perjudicar el col·lectiu teatral, però deixen clar que en l’horitzó hi havia l’objectiu de recuperar la gestió de la sala «per evitar la ruïna de la Societat. I si estem en ruïna, la companyia no tindrà sala».
L’alternativa que s’ofereix és «un nou contracte adaptat al funcionament d’una sala multiús, amb l’objectiu de fer compatible l’activitat teatral amb les activitats pròpies de la Societat Coral i amb les necessitats de sostenibilitat de l’entitat». Un nou format en què es donava preferència a la companyia. Teatre Micalet va rebutjar aquesta alternativa, una mena de lloguer discontinu amb el qual no estan d’acord. Com ara tampoc no comparteixen els arguments econòmics. «Una entitat cultural sense ànim de lucre i declarada d'utilitat pública no pot considerar que la desaparició d’un projecte cultural consolidat siga una solució als problemes estructurals que arrossega des de fa temps», deia el comunicat de Teatre Micalet, al mateix temps que qüestionava si era bona política prescindir «d’un motor cultural que contribueix decisivament a mantindre la institució en el mapa cultural valencià».
En tot cas, a més de la situació econòmica, el nus de la qüestió està en els usos de la sala. La Societat assegura que no hi ha cap objecció cap al tipus de programació, menys encara cap a la trajectòria artística de la companyia ni a la qualitat dels espectacles, però al·leguen que hi ha una derivada del conflicte important per la impossibilitat de poder fer molts actes clau per al vessant musical, docent i cultural de la Societat. La causa és la coincidència amb la programació de Teatre Micalet, la qual, segons els càlculs de la junta, ocupa 150 dies dels 365 de l’any. Pel que fa ara mateix a les produccions pròpies de la companyia, estaríem parlant de sis setmanes anuals. Hi hauria espais, però les coincidències de dates, units a negatives de la companyia per raons organitzatives, haurien provocat ajornaments, canvis de dades o realització en altres locals, segons la Societat. «No és només el tema dels diners, no volem que la nostra sala siga gestionada per una empresa privada», expliquen des de la junta. La suspensió de concerts com el de la Coraleta es posa com a exemple —en tenen més— d’aquesta problemàtica. A l’altra banda, s’argumenta que sempre hi ha hagut convivència entre ambdues necessitats programàtiques, que això mai no havia estat un problema.
Explicacions, retrets i suports
Un altre vector és que no tots els socis de la Societat comparteixen la visió de la junta. Fent ús d’una prerrogativa dels estatus, 39 membres, dels més de 800 actuals, van demanar la celebració d’una junta general extraordinària, reunió que se substanciarà el dia 6 de febrer. Una iniciativa impulsada entre altres per Maria Conca, Miquelet d’Honor de l’any 2017, i signada entre altres per la seua parella, Josep Guia. A banda de reprotxar una qüestió formal, el fet que en la convocatòria no s’esmente l’origen de la junta, aquest sector argumenta que el conflicte, almenys en el seu vessant econòmic, podia haver-se tancat amb el contracte que augmentava l’aportació de Teatre Micalet. A més, diuen no compartir el que consideren una obsessió de la direcció per gestionar l’espai. «La companyia és important perquè ha fidelitzat un públic i ha fet una programació que respon al tarannà de l’entitat», diuen en referència a les iniciatives teatrals relacionades, per exemple, amb els anys Estellés i Fuster. «S’ha de mantenir la programació de teatre en català a qualsevol preu», reblen.
A banda, defensen que per a optar a subvencions cal presentar projectes, una programació continuada, una qüestió difícil de gestionar a parer seu per a una entitat com la Societat Coral. I pel que fa als problemes de l’entitat per fer els seus actes, ho atribueixen darrerament a la complexitat de muntar i desmuntar un espectacle tan complex com Ballant, ballant, alhora que argumenten que hi ha hagut falta de comunicació i ganes d’entendre’s. Així i tot, reconeixen que «haguera ajudat en tot aquest conflicte que Teatre Micalet haguera compartit part dels ingressos» generats per les cessions a tercers o les subvencions. Fonts de la junta, de fet, recorden que Pilar Almeria formava part de la direcció i que era coneixedora dels problemes seriosos que travessava l’entitat. Per sota de la superfície del que es va dient i publicant, s'esbrina que habiten conflictes personals que ho compliquen tot. Encara més.
Així les coses, han sorgit apel·lacions al diàleg, com la del Consell Valencià de Cultura (CVC), entitat que va aprovar en sessió plenària, dilluns passat, enviar una carta a les dues parts instant a negociar una eixida al conflicte. O la dels que són segurament els dos dramaturgs valencians vius més importants, Manuel Molins i Rodolf Sirera, els quals feren públic un escrit en què, més enllà de la «guerra de versions on tothom perd i sobretot el teatre i la ciutat», demanaven que «tot se solucione en benefici de la dignitat irrenunciable del teatre professional, tan magníficament representat per la CTM, i de la Societat Coral: els temps actuals, amb nous atacs institucionals, exigeixen intel·ligència, democràcia, professionalitat, savoir faire i respecte al passat de cara a un futur novament exigent i brillant». «Què hi pensarien de tot plegat homes com Frederic Jordan o l’Enric Tàrrega? Persones extraordinàries i coherents, sempre amables i obertes al diàleg, però contundents en la preservació de la llengua, la cultura i el teatre», alerten aquestes veus representatives.
Una iniciativa que, com ara una carta de suport a la Companyia Teatre Micalet que va començar a circular, en favor del col·lectiu teatral, tenen la mirada posada en una junta extraordinària que esperen que puga reconduir la situació. Mentrestant, aquests dies, el conflicte, fortament polaritzat, s’ha filtrat a les xarxes socials i els mitjans convencionals en termes de pinzell gros, no massa constructius.
Un futur incert
A hores d’ara, amb les dues parts responsabilitzant-se del trencament de les negociacions, passe el que passe el dia 6, el que hi ha per davant és un futur incert. Si la junta queda desautoritzada, la direcció queda abocada a articular una solució en la qual no creu i que potser no assumisca. L'entitat podria entrar en combustió. I si els socis de la Societat Coral El Micalet consoliden el control de la programació, l’entitat tindrà per davant la cordillera de posar en marxa un projecte gairebé des de zero, començant per l’adquisició de material; una sala amb programació continuada requereix contractacions i una inversió considerable per a la direcció i coordinació del projecte. La junta assegura que la seua intenció és conservar i potenciar el que es feia, introduint noves activitats, per la qual cosa han començat els contactes amb professionals, però lamenten que la pròrroga a Teatre Micalet ha condicionat poder preparar una programació per al 2026.
L’aposta per programar i millorar així el rendiment econòmic de la sala, per limitar els danys econòmics en l’entitat, és en qualsevol cas arriscada i comportarà —ja ho està fent— desgast personal i la incomprensió d’una part del món cultural. Mentrestant, la continuïtat de Teatre Micalet quedaria compromesa en un context complicadíssim per a les propostes teatrals en la nostra llengua, amb un entorn institucional hostil i un circuit teatral dinamitat per a aquestes propostes. La intempèrie quasi absoluta.
Una situació, errades i personalismes a banda, producte de l’extrema debilitat del sistema cultural i social valencià. Perquè, mentre tot això passa, no és difícil imaginar la dreta política i social mirant-s’ho de la distància, escarxofats, amb crispetes en una mà, beguda en l’altra, i un somriure irònic dibuixat de patilla a patilla.