El catalanisme de pedra picada dʼAntoni Gaudí va passar molts anys desapercebut. Massa anys. Com si haguera estat reclòs, amb pany i forrellat, a les profunditats de la cripta de la Sagrada Família. Tot el mèrit recau en un personatge de nom tan catalaníssim com lʼadmiració robusta que professava pel règim franquista: el també arquitecte Joan Bassegoda Nonell, fill i net dels arquitectes homònims Bonaventura Bassegoda.
Bassegoda Nonell ocupà, de 1968 al 2000, lʼany de la seua jubilació, la direcció de la Càtedra Gaudí, creada en 1956 per a estudiar a fons el llegat del geni de Reus i difondreʼl arreu del planeta. La seua popularitat, que ja era gran, va multiplicar-se després dels Jocs Olímpics de Barcelona. De la mateixa manera que el 1992 va marcar un abans i un després a la trama urbana i la projecció exterior de la ciutat, aquella fita esportiva també va fer més coneguda —i admirada— lʼobra gaudiniana.
Del seu vessant ideològic, però, no seʼn parlava tant. Una simple visita al Gaudí Centre de la seua ciutat o al Caprici de Gaudí, a la localitat càntabra de Comillas, ens permet comprovar —mitjançant les cartes, els plànols i la resta dʼescrits que sʼhi exposen— que la seua llengua habitual era el català. A través dʼella va simpatitzar amb el catalanisme de finals del segle XIX i inicis del segle XX.
No obstant això, durant les més de tres dècades que Bassegoda Nonell estigué al capdavant de la Càtedra Gaudí, sʼesforça a fons per a amagar la catalanitat de lʼarquitecte. I, sens dubte, va aconseguir-ho. Bassegoda era un catòlic tan practicant com Gaudí —immers en un procés de beatificació que hauria de concloure satisfactòriament enguany—, però no hi tenia res a veure des del punt de vista ideològic.
Perquè, en efecte, es tractava dʼuna persona situada als antípodes del catalanisme. Bassegoda, un franquista empedreït, lluïa orgullós diversos símbols del règim anterior —entre els quals, un bust del dictador— en el seu despatx de la Càtedra Gaudí, a la Universitat Politècnica de Catalunya. Una de les seues obsessions consistia a quantificar les destrosses al patrimoni religiós causades pel bàndol republicà en el transcurs de la Guerra Civil, fins al punt de participar en diversos llibres sobre la matèria, tot centrant-se ell en el cas català. En una ocasió va manifestar que el Valle de los Caídos era «molt bo» des del punt de vista arquitectònic i que les crítiques es devien a «raons polítiques».
Als anys setanta, en una Barcelona on bullia lʼantifranquisme, va convertir-se en lʼobjecte de la ira dels estudiants de lʼEscola Tècnica Superior dʼArquitectura. No el volien com a professor per la seua adscripció política, que no sols no amagava sinó de la qual feia ostentació.
Amb tot, durant la seua existència, Joan Bassegoda Nonell fou la referència inexcusable de tothom que volia aproximar-se a la vida i obra de Gaudí. El seu gran estudiós. Els escrits sobre lʼarquitecte reusenc, les conferències que pronunciava i les seues aparicions en programes i entrevistes als mitjans de comunicació, constituïen un tresor molt valuós. Dʼalguna manera, ell era la prolongació de Gaudí a la terra.
Lʼentrevista amagada
Un any després de la jubilació de Bassegoda, en 2001, EL TEMPS va rescatar una entrevista a Gaudí que ell havia mantingut convenientment amagada. Li lʼhavia feta Guillem Forteza, un estudiant mallorquí que estava a un pas de completar la carrera dʼarquitectura. Era lʼagost de 1917, feia només una setmana de la mort dʼEnric Prat de la Riba, redactor de les Bases de Manresa i líder de la Lliga Regionalista. Lʼentrevista havia de formar part dʼun número especial de la revista Ofrena, una publicació mensual catalana nascuda en 1916 i desapareguda en 1918, però, a causa del seu contingut polític, fou censurada per lʼautoritat militar. No veié la llum fins quatre mesos més tard, el 15 de desembre de 1917, i en una altra revista, Vila-Nova, de caràcter literari i periodicitat quinzenal, radicada a Vilanova i la Geltrú.
Forteza titulà aquell article de manera explícita: «Parlant amb en Gaudí dʼEn Prat de la Riba i lʼactual moment de Catalunya».Hi escriu, literalment: «No sabria estar-me —malgrat saber lo que perdran sos pensaments al dir-los amb paraules meves— sense fer esment de la íntima i llarga conversa que amb lʼinefable arquitecte del Temple de Catalunya vaig tenir sobre En Prat de la Riba iʼl moment actual de la nostra terra. Com no sabria reproduir-la amb sa orgànica continuïtat i, per altra part me faria llarguíssim, inclouré en paràgrafs distints lo més relacionat amb el caràcter del present número», que estava dedicat íntegrament a Prat de la Riba.
«Vetaquí un català que ha cremat ràpidament la seva vida en holocauste a Catalunya. La seva decidida i forta vocació de jurisconsult, com lʼha sacrificada! Ha conegut que era hora de demostrar que Catalunya és apte per a governar-se, i despreciant la glòria personal i abstracte que li hauria reportat el desplegament de sa vocació jurídica, compleix amb el deure dʼabnegació que li demana la Pàtria i se senta a la cadira de les realitats pràctiques, transparentant una alta qualitat de la seva terra i una fonamental condició dels catalans, que és el saber-se governar, el saber administrar llur riquesa», escriu Forteza reproduint les paraules del genial arquitecte. Lʼadmiració per Prat de la Riba i la seua obra era total: «Ha demostrat que Catalunya sabia governar-se dins la més estricta migradesa de medis de govern. No solament amb migradesa de medis, sinó amb perennes inconvenients, destorbs, pressions de l’Estat central. No se li dóna un tresor inicial per a crear una riquesa nacional i ell institueix un crèdit que fa radicar precisament en la seva persona, en la confiança que té el poble amb la seva justícia, amb la seva integritat, amb els seus dots administratius».
Gaudí establia una diferenciació molt nítida entre els catalans i els castellans. La reproducció literal de les seues paraules és aquesta: «En Prat, al fomentar una riquesa nacional catalana, avui mentres segueix en desconsolador desprestigi lʼhisenda de lʼEstat, no fa més que presentar-nos altra volta a davant dels ulls lʼirremediable divergència entre el poble català i el de les planures centrals. El poble català té una subtilesa dʼànima que fa que —tenint una visió exacte de les coses— sʼamotlli a la realitat pura. Els catalans tenen el sentit de la plasticitat que és lo que dóna idea del conjunt dels objectes i de sa situació relativa. El mar, la llum mediterrània, donen aquesta admirable qualitat de percepció. Per això als catalans la realitat mai els enganya, sinó queʼls instrueix».
L’arquitecte establia una diferenciació molt nítida entre els catalans i els castellans, «la irremediable divergència entre el poble català i el de les planures centrals»
Els castellans, segons afirmava Gaudí en l’entrevista a Forteza, són dʼuna altra manera. Literalment hi apareixia expressat així, a les pàgines de Vila-Nova: «Els castellans no tenen aquest equilibri de percepció. Ells són respecte dels catalans lo que els cíclopes eren respecte als grecs. Els cíclopes —ho diu la mateix paraula— no tenen més que un sol ull. Així els castellans es fan càrrec de l’existència de les coses, però no n’endevinen la justa situació. No veuen la clara imatge, sinó un fantasma de l’imatge. Davant del problema de Catalunya, per exemple, ja en confessen lʼexistència, ja el veuen, lo que no veuen és la necessitat de resoldreʼl. Ells ja inquireixen la veritat, però no exerciten la justícia. Perquè la justícia és donar al Cèsar lo que és del Cèsar. No basta dir: això és del Cèsar, sinó és precís doblegar la voluntat en que això estigui en mans del Cèsar. I aquesta voluntat els castellans no la tindran mai respecte al problema de Catalunya».
I encara hi afegia, en referència explícita als castellans: «El dia i tot en què arribés Catalunya a predominar políticament, per molt lògic que fos tal predomini, ells ho atribuirien a fatalisme. Com atribueixen a fatalisme el queʼs vagi fonguent l’hisenda de l’Estat. Com atribueixen a fatalisme lʼhaver perdut les colònies. I’s que tenen un concepte equivocadíssim de lo que és administració. No cultiven la riquesa, no la fomenten, com ho fan els catalans, sinó que lʼexploten, la dilapiden. Ells veuen com es disminueix el tresor públic, però no suprimen las carrozas, com ha dit En Maura. Tenir administració, per ells, és tenir la llave de la despensa i repartir, com els convingui, lo que en realitat no’ls pertany».
No sols això. En un altre moment de l’entrevista, sota l’epígraf «De com els catalans que’s rendeixen a Castella desvirtuen llur propi esperit», Gaudí relata el cas d’alguns casos de catalans, que «per l’esplendor personal que diuen reporta l’integrar-se a la vida de Castella, han sacrificat les gràcies de llur propi esperit, escatimant serveis i glòria a llur pròpia terra». Més concretament, n’hi esmenta un parell: el català Francesc Pi Margall, segon president de la Primera República espanyola, i Antonio Maura, cinc vegades president del Consell de Ministres espanyol.
«Parlar català, per nosaltres, és un obligat homenatge que fem al nostre origen. I ell parlant castellà amb mi, essent mallorquí, sembla que despreciï a tot el poble que no té altre expressió que la llengua que jo li parlava i que era precisament la seva», digué Gaudí sobre Antonio Maura, cinc vegades president del consell de ministres espanyol
«Els dos, arribats a Madrit s’han preocupat massa de voler ser fidels a la mentida que respiraven. An el primer, quan se’l convidà per presidir els Jocs Florals de Barcelona, escrigué a En Picó una lletra dient-li que ja no recordava del català. I es donà el cas de que, posteriorment, vingué a la Sagrada Família i al parlar-li en català respongué com el més genuí dels barcelonins. Era que exteriorment, en públic, ja no volia semblar català, no volia fer traïció a lo que abans l’havia traïcionat a ell», explica l’arquitecte. I prossegueix: «En Maura —que abeurant-se de l’esperit de la seva terra no hauria sentit la dolor de l’esterilitat de les seves energies— al parlar-li jo català respongué en castellà. Jo això no ho comprenc. És que’s pensava En Maura que’l català era una llengua inventada per mi, aposta per molestar-lo? Parlar català, per nosaltres, és un obligat homenatge que fem al nostre origen. I ell parlant castellà amb mi, essent mallorquí, sembla que despreciï a tot el poble que no té altre expressió que la llengua que jo li parlava i que era precisament la seva», comenta Gaudí. «Ja observarà que la major part d'ordres religioses, convents de frares, monges, etc., es presenten com enemics de l’esperit català. Això que no pot procedir d’influència divina, té, no obstant, la seva explicació humana, l’ingenu respecte que senten pel concepte abstracte de l’Autoritat, fa que no es fixin en quines mans està. Per ells lo essencial és acatar el poder constituït», sentencià. Un ordre de prioritats que no circumscrivia a segons quins polítics, sinó que estenia a alguns dels bisbes catalans.
Ara bé, les coses podien canviar. Només calia, assegurava Gaudí, que els catalans assoliren les majors cotes d’autogovern: «El dia que Catalunya gosi del Poder que li correspon com entitat natural, canviarà tot de tal manera que ells seran els més ardents defensors de l’esperit del poble». De fet, amb motiu de la mort de Prat de la Riba —poc més d’una setmana abans, la raó de ser de l’entrevista—, Gaudí destaca el «triomf» de la seua obra. «Com a home iniciador, com a definidor d’una doctrina ja ha cumplit En Prat son destí. Com hem dit abans, ha demostrat que Catalunya té aptitut de Govern. Ha donat consistència a l’esperit de tot un poble fa poc temps esmortuït. Ha doblegat als seus enemics: els que ahir l’atacaven avui són els capdevanters de la seva idea. Ha eclipsat als que eren abans sos amics polítics, i darrerament l’havien abandonat. No ha vist madur —és cert— el fruit de la seva obra. Els iniciadors, els fundadors de doctrines idealistes no solen veure els ulls de la carn; recordin-se aquelles paraules que foren dites als apòstols: ‘Jo ara em separaré de vosaltres i us enviaré l’Esperit’».
Activista i detingut
Al marge de l’entrevista, en què deixava clara la seua adscripció ideològica, Gaudí va ser un gran activista, com a membre destacat del Centre Excursionista de Catalunya i del Cercle Artístic de Sant Lluc. De fet, va ser un dels redactors dels primers estatus del Cercle Artístic, al qual va incorporar-se de la mà dels germans Figueres, que figuraven com un dels seus fundadors, així com del bisbe Josep Torras i Bages. El primer esborrany dels estatuts era obertament independentista, reivindicava Catalunya com a pàtria única, i fou el bisbe mateix qui va comminar Gaudí i els germans Figueres a rebaixar-ne el to.
En 1923, en el tram final de la seua vida, l’arquitecte asseverava que «un poble no es pot matar: es poden ofegar veus, tancar vàlvules, però llavors la pressió augmenta i creix el perill d’explosió… I si tantes vàlvules es tanquen, l’explosió és inevitable».
La prova definitiva d’aquest alineament indissimulat amb el catalanisme es remunta a l’any següent, durant la celebració de la Diada de 1924. Quan Gaudí es dirigia a missa a l’església dels sants Junts i Pastor de la ciutat de Barcelona, va negar-se a respondre en castellà a uns agents de la policia que van aturar-lo pel carrer. «La seva professió l’obliga a vostè a parlar en castellà», van dir-li en saber que es tractava del famós arquitecte reusenc. «La professió d’arquitecte m’obliga a pagar contribució i ja la pago, però no a deixar de parlar la meva llengua», va replicar-los ell, «jo ja en tinc prou amb la meva llengua». «Si usted no fuera tan viejo le rompería la cara, sinvergüenza, cerdo», va contestar-li un dels agents en detenir-lo.
L’historial de l’arquitecte, amagat durant massa anys, mostra un Gaudí de fermes conviccions catalanistes. Un catalanisme popular, de base lingüística, que connectava amb el que professaven les classes benestants i el moviment polític de la Lliga. Ni el seu catolicisme extrem no va poder apaivagar-lo. Per Gaudí, la seua llengua i Catalunya estaven per damunt de tot. El seu catalanisme era sagrat. Per això, sentir-lo parlar en castellà a Reus, durant la representació artística que obria els actes del seu centenari, resultava paradoxal.