Marcello Semeraro, el prefecte del Dicasteri de la Causa dels Sants, es retrobava amb el Papa dilluns de la setmana passada. Després del mes que el sant pare ha estat hospitalitzat pels seus problemes respiratoris, duia unes quantes coses a la cartera. Una dʼelles era el decret pel qual es reconeixen les «virtuts heroiques» de lʼarquitecte Antoni Gaudí, el gran geni del modernisme català. És el primer gest del Vaticà per a la seua beatificació, un procés en què ja fa un quart de segle que treballa un grup de catòlics catalans i que fa poc aconseguia un impuls determinant gràcies a lʼAssociació Canònica Pro Canonització d’Antoni Gaudí, constituïda per l’arquebisbe de Barcelona, el cardenal Joan Josep Omella. Aquesta entitat va remetre la positio que justifica la beatificació de lʼarquitecte nascut a Reus. En aquest cas, a banda de ser un home profundament creient, va oferir «un testimoni de fe» a través de la Sagrada Família, un temple espiritual que sʼha convertit en lʼemblema de Barcelona i en una de les mostres modernistes més reeixides.
Les passes que sʼhavien fet fins al moment no tenien la transcendència de la dʼara. Lʼany 2000, el Vaticà va constituir un primer tribunal per a recollir les causes que motivaven la beatificació, i en 2010, coincidint amb la seua visita a la capital catalana, el papa Benet XVI va consagrar la Sagrada Família. En aquell moment, el pontífex ja es va referir a Gaudí com «un arquitecte genial i un cristià conseqüent». En totes dues observacions tenia tota la raó.
En una entrevista a EL TEMPS publicada en 2001, Jordi Nonet, lʼarquitecte que dirigia els treballs de construcció de la Sagrada Família afirmava que per a Gaudí «tot té un component dʼespiritualitat extraordinari», cosa que el portava a una gran «austeritat» i a «no vanagloriar-se». Un «fill del seu temps» que viu «arrelat al seu país» i que «supera el modernisme».
Lʼúltim testimoni directe
Més directa encara era la germana Maria Montserrat Rius, lʼúltima persona que conegué Gaudí que quedava amb vida en aquell moment, en l’any 2001. Ella, llavors, ja tenia 92 anys. Tingué contacte amb Gaudí quan en tenia a penes 14, però recordava a la perfecció lʼèpoca en què, acompanyada de la seua germana Maria, també monja, netejaven la torre i la roba de lʼarquitecte al Park Güell. «Quan va quedar sol, Gaudí devia fer un tracte amb la nostra superiora perquè continuéssim ajudant-lo», explicava sor Montserrat, «la nostra superiora i ell es tenien una estima espiritual».
Cada dia que hi anaven, a ella i a la germana lʼarquitecte les saludava amb un «bon dia, germanetes», i quan baixava, els deia que no sʼoblidaren de netejar «les terrassetes». Però sempre, abans de marxar de casa, Gaudí sʼaturava davant una imatge de sant Antoni que hi havia penjada, es treia el barret i resava una estona. «Era un santet», afirmava llavors ella. «Molta gent no se nʼadona, però la Sagrada Família és com un llibre, Don Antonio feia parlar les pedres... Allà hi ha el més important de la Bíblia», explicava emocionada.
Pel testimoni de sor Montserrat podem saber que la casa de Gaudí era gairebé buida i que a la seua cambra només tenia un llit, una cadira, un reclinatori davant dʼun crucifix, llibres religiosos i un missal. «Era molt auster, diuen que lʼhavien vist que entrava en una botiga, es comprava un panet i fruita, i menjava mentre caminava», evocava. Lʼaliment de Gaudí era, sobretot, la seua fe. La fe indestructible que ara el pot fer mereixedor dʼuna beatificació i fins i tot de la consideració de sant. El «santet» que deia la Montserrat.
Quan van preguntar-li si Gaudí era un sant, però, sor Montserrat no seʼn sabé avenir: «No soc jo, pobre de mi, qui ho ha de dir. Jo ja vaig anar al palau del Bisbat a declarar davant el cardenal tot el que sé dʼell pel projecte inicial del procés de beatificació». Ella es limitava a dir que lʼAntonio «era molt bo».
És indubtable que Gaudí tenia una aura especial. Les seues obres la transmeten i la seua personalitat era igualment hipnòtica. Un home abocat al misticisme, solitari per voluntat pròpia, però, alhora, amatent a lʼevolució dels corrents artístics i arquitectònics del seu temps.
L’altra fe, la catalanista
Però la catòlica no era l’única fe que professava Gaudí. En tenia una altra, la catalanista, que durant molts anys va estar convenientment amagada. El periòdic Vila-Nova, editat a Vilanova i la Geltrú, va publicar en 1917 una entrevista feta per un futur arquitecte, Guillem Forteza, en què Gaudí explicava la connexió especial amb la Lliga Regionalista liderada per Prat de la Riba.
Li tenia una gran devoció. Lloava que Prat demostrara que «Catalunya és apta per governar-se» malgrat la «migradesa de mitjans de govern» i els «perennes inconvenients, destorbs i pressions de l’Estat central».
De fet, Gaudí, en aquella conversa, establia una diferència clara entre els catalans i els castellans: «El poble català té una subtilesa d’ànima que fa que —tenint una visió exacta de les coses— s’emmotlli a la realitat pura, els catalans tenen un sentit de la plasticitat que dona idea del conjunt dels objectes i de la situació relativa: el mar, la llum mediterrània, donen aquesta admirable qualitat de percepció... Per això als catalans la realitat mai no els enganya, sinó que els instrueix».
«Els castellans no tenen aquest equilibri de percepció, ells són, respecte dels catalans, allò que els ciclops, respecte dels grecs, no tenen més que un sol ull»
En canvi, opinava Gaudí, «els castellans no tenen aquest equilibri de percepció, ells són —respecte dels catalans— allò que els ciclops eren respecte dels grecs; els ciclops, ho diu la mateixa paraula, no tenen més que un sol ull; és així com els castellans es fan càrrec de l’existència de les coses, però no n’endevinen la justa situació». I hi anava més enllà: «Davant el problema de Catalunya, per exemple, ja en confessen l’existència, ja el veuen, però no veuen la necessitat de resoldre’l. Ells ja inquireixen la veritat, però no exerciten la justícia, perquè la justícia és donar al Cèsar el que és del Cèsar; no n’hi ha prou a dir que això és del Cèsar, sinó que cal doblegar la voluntat perquè això estigui a les mans del Cèsar. I aquesta voluntat els castellans no la tindran mai respecte del problema de Catalunya». Segons ell, els castellans «no cultiven la riquesa, no la fomenten, com ho fan els catalans, sinó que l’exploten, la dilapiden; ells veuen com disminueix el tresor públic, però no suprimen las carrozas, com ha dit en Maura... Tenir administració, per a ells, és tenir la llave de la despensa i repartir, si els convé, allò que en realitat no els pertany».
En aquella entrevista definitòria, l’arquitecte reusenc recorda un parell d’anècdotes de viatge amb el bisbe d’Astorga, on va erigir el bellíssim palau arquebisbal. A Lleó, el vicari general va convidar-los a dinar amb més gent. Una d’aquelles persones era el bisbe de Ciudad Rodrigo. «Quin castellà més afable, quin parlar més preciós que tenia!», exclamava Gaudí. No obstant això, durant la conversa animada, de cop i volta va preguntar al famós arquitecte: «¿Cómo es que los catalanes siempre mandan?». Ell diu que no va trobar «paraules per contestar-li».
Després d’una bona temporada, s’hi van trobar de nou, en aquest cas en un tren, i el bisbe de Ciudad Rodrigo li va preguntar: «¿Cómo es que los catalanes son tan interesados?». I, de nou, Gaudí es va quedar sense paraules. Com un santet.