“Nada tienen que temer —prometia el general rebel Francisco Franco després de prendre Tarragona, el 15 de gener de 1939— los que engañados empuñaron las armas en la guerra. Doscientos setenta mil prisioneros atestiguan que en la España Nacional desconocemos el odio y el rencor. Forjamos una España para todos cuantos sepan amarla y servirla y de la que sólo apartaremos a los que mancharon sus manos con la sangre de sus hermanos. ¡Españoles todos! ¡Arriba España! ¡Viva España!”
La realitat aviat desmentiria les promeses del dictador: només a Catalunya hi va haver 3.358 persones executades, segons els últims càlculs; 3.495, al País Valencià, només en els anys 1939 i 1940. A les illes Balears, entre 800 i mil. La gentada que va haver de passar per un camp de concentració es compta en centenars de milers. Només a Catalunya, es van fer més de 100.000 presoners: n’eren tants, que se’n van enviar molts a Navarra i el País Basc, on les places de toros de Pamplona, Bilbao, Vitòria i Sant Sebastià van esdevenir camps de concentració per recollir aquells detinguts. El franquisme va haver de recórrer a aquests camps allunyats a pesar dels 11 camps de concentració que havien obert a Catalunya. A les Illes en crearen 8. I al País Valencià, l’últim reducte de la República, se n’obririen 41: alguns, com els de Sot de Ferrer (Alt Palància), amb més de 12.000 persones, quan el poble tenia només 650 veïns.
Per no conèixer l’odi i la rancúnia, el franquisme en va donar una lliçó teòrica i pràctica tot just posar un peu sobre les terres vençudes.
A Mallorca ja havia passat tres anys abans. L’illa va quedar de seguida en mans dels aixecats i la població ho va patir des del primer moment. Ho explica amb detall Carlos Hernández de Miguel en una obra recentíssima que projecta nova informació sobre Los campos de concentración de Franco (Ediciones B, 2019): “El 28 d’octubre de 1936 el comandant militar de Balears va emetre una ordre per la qual es creava una xarxa de camps de concentració. El motiu, segons podia llegir-se en el seu escrit, era allotjar els detinguts “que es trobaven en diferents presons de l’illa, aquells que, sense estar subjectes a processaments militars eren coneguts per les seves idees extremistes”.
Com assenyala el mateix autor, la premsa de l’època reflectia més clarament quines eren les intencions dels franquistes: “Als camps de concentració treballaran tots, colze a colze, sense distinció de castes. El ric al costat del pobre, el dirigent al costat del dirigit. Els que pretenien destruir la nostra pàtria, no tindran més remei que ajudar a reconstruir-la amb el seu esforç personal. No es mantindrà en les presons, amuntegats i ociosos, els enemics d’Espanya. Queden moltes carreteres per fer per permetre aquest luxe. Han robat molt or per tractar-los amb tanta finesa. A Mallorca ja està començant. (...) Ferma, humanitària i severa, l’Espanya rescatada, en defensa dels seus fills lleials, no podrà tenir amb els traïdors cap altra actitud que tancar-los en camps de concentració. No serà cruel perquè és cristiana, però tampoc serà estúpida perquè va deixar de creure en el parlamentarisme liberaloide. Que ho sàpiguen tots i especialment els senyorets comunistes de cabaret: hi ha places vacants en els camps de concentració i pics, pales i aixadons disponibles en els seus magatzems”.
Efectivament, a Mallorca es van obrir un total de vuit camps de concentració (vegeu mapa a la pàg. 46) , alguns dels quals van anar canviant d’ubicació en paral·lel a l’avanç de les obres en què treballaven. Uns van construir o millorar les carreteres “entre Porto Cristo i Picafort, via Artà, i de la complicadíssima ruta cap a Sóller a través de la serra de Tramuntana” i uns altres “la pista que condueix al far de cap Gros i a una bateria defensiva propera” o les carreteres que connectaven es Capdellà “amb Peguera i Andratx”.
De Barcelona a l’exili
Anys després de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, l’escriptora i militant històrica del PSUC Teresa Pàmies va anar a l’hemeroteca a llegir la premsa de l’època. Ho explica al seu llibre de memòries Quan érem capitans (Suma de lletres, 2002): “Llegir, al cap de tants anys, La Vanguardia del 25 de gener de 1939, ha estat per a mi una sorpresa aclaparadora. Ningú no podia esperar, llegint aquell diari, que l’endemà entrarien ells a la ciutat. Dos dies abans, el darrer diumenge republicà, al Liceu s’havia representat La Dolores amb un èxit apoteòsic; al Talia s’ensenyava cuixa, com de costum, i al Romea es feien aplaudir d’allò més els germans Quintero. Hom sospita que entre el públic hi havia gent que ja festejava la victòria dels altres. (...) Els titulars triomfalistes i les veritats amagades expliquen que la victòria ens agafés a tots desprevinguts”.
A Catalunya, la guerra es va desenvolupar més ràpidament del que tothom pensava. El 15 de gener els militars rebels contra la República i la Constitució havien entrat a Tarragona. Onze dies després entrarien a Barcelona. La raó l’apunta l’historiador britànic Antony Beever a La guerra Civil Española (Crítica, 2005): “Cap a mitjans de gener els nacionals havien capturat 23.000 soldats republicans i havien causat 5.000 morts i 40.000 ferits. De fet, la batalla de Catalunya va quedar decidida quan els nacionals només s’havien fet amb un terç del territori català. Aquesta vegada Franco no va repetir l’error de la campanya d’Aragó: l’avanç de les seves tropes no es va interrompre i no se li va concedir a l’enemic la mínima ocasió de recuperar-se”.
Al contrari del que passaria al País Valencià, on els nacionals trobarien una línia defensiva ben planificada, la XYZ (vegeu EL TEMPS 1.813), l’arribada a Barcelona va ser ràpida.
I, com s’ensumava Teresa Pàmies, hi havia gent esperant-los amb els braços oberts. Ho explicava Antony Beever a la seva història de la Guerra Civil: “Durant aquell mateix dia 26 de gener la quinta columna, homes i dones amagats durant dos anys i mig, va aparèixer als carrers de Barcelona per passar comptes. A ells se’ls van unir elements de les primeres columnes que van entrar a la ciutat, sobretot els moros de Yagüe, als quals els van concedir alguns dies perquè poguessin recaptar el seu ‘impost de guerra’ en les botigues i en els habitatges, sense mirar si els seus propietaris eren rojos o blancs. Encara que la República havia deixat en llibertat, sans i estalvis, els seus presos polítics, en els primers cinc dies d’‘alliberament’ de la ciutat hi va haver al voltant de 10.000 assassinats. Els oficials italians estaven aterrits a la vista d’aquestes matances a sang freda, però van haver d’obeir les ordres de Mussolini que qualsevol italià capturat que hagués combatut a les files de la República fos executat immediatament, ‘perquè els morts no conten la història”’.
La fugida de Barcelona també va ser ràpida i massiva. Teresa Pàmies recordava sobretot els que van haver de deixar enrere: “De la fugida de Barcelona el 26 de gener de 1939, no n’oblidaré mai una cosa: els ferits que sortien de l’hospital de Vallcarca i, mutilats, embenats, gairebé despullats, malgrat el fred, baixaven les carreteres demanant a crits que no els deixéssim a mans dels vencedors. Tots els altres detalls d’aquell dia memorable resten esborrats o atenuats per la visió d’aquells combatents indefensos (...) podria oblidar-ho tot: la barricada començada a la plaça de la Bonanova, els mesaders volant arran dels teulats, el carrer Muntaner desert, els pacos frisosos, perquè ja ensumaven els ‘seus’; el fum dels papers cremats pels ministeris, comitès, sindicats, partits; les banderes tricolors despenjades i les bicolors airejades. Res d’això no té importància. La visió dels ferits per les carreteres i els camins, sí. La certesa que els republicans vam sortir de Barcelona deixant-hi aquells homes ens farà avergonyir sempre”.
Antony Beever afirma que els exiliats van poder passar la frontera perquè les tropes franquistes arribaven esgotades a Barcelona i s’hi van entretenir més del compte. L’historiador Vicent Sampedro opina, per a EL TEMPS, que van ser les tropes republicanes les que van aturar els rebels: “Encara que sempre s’ha pensat que la resistència va ser molt poca després de caure Barcelona, no és cert. La resistència va ser molt dura en molts llocs. I només cal veure el nombre de baixes que tenen els italians: més de 500 morts i milers de ferits en l’ofensiva. És una defensa escalonada. De tant en tant, hi havia tropes que es desbandaven però es van fer punts forts de resistència tot i saber que la batalla estava perduda. Va haver-hi una resistència molt forta. S’aturen a Barcelona, no sols perquè ja estan esgotats. No podien avançar perquè la defensa era bastant activa. Va haver-hi unitats que es van sacrificar perquè la massa de refugiats passara la frontera”.
Això permet un exili de proporcions dantesques, que va acabar portant més de mig milió de persones a l’altra banda de la frontera francesa. Teresa Pàmies recordava així la marxa cap a la frontera: “El cotxe que ens duia a Girona era ple a vessar, amb més càrrega que no podia suportar. No dúiem maletes, ni papers, ni màquines d’escriure. No dúiem res. Els ferits no ens deixaven passar. Cridaven ells, cridàvem nosaltres: ‘Ja us evacuarà Sanitat’, dèiem, sense saber què dèiem. I ells deien: ‘Mentida’. I volien el cotxe d’aquelles noies que fugien. I ens deien que nosaltres no corríem perill, que a nosaltres no ens farien res, però que ells no podien amagar el carnet perquè el carnet eren les ferides (...) Tothom fugia. Tothom tenia pressa. Els ferits no podien córrer, no podien saltar als carros i als camions, no podien robar una bicicleta. El ferits només podien udolar. I allí els vam deixar. Més tard vam saber que els vencedors s’hi van encruelir”.
L’exili va superar les previsions del Govern francès que, impotent, va tancar els refugiats en diversos camps de concentració de la Catalunya Nord. Un patiment que va quedar reflectit a l’excel·lent crònica literària de Xavier Benguerel, Els vençuts.
Quan finalment les tropes franquistes arriben a la frontera de l’Estat francès, l’exili havia culminat amb èxit. Aleshores arriba la calma que precedeix la tempesta. “Quan a principis de febrer arriben a la frontera —diu Sampedro a EL TEMPS—, es produeix aquest període estrany, sense ofensives ni res mentre preparaven l’ofensiva final”.
Del País Valencià al mar
Les tropes franquistes havien tallat la zona republicana mediterrània en dues la primavera anterior, la de 1938. Fins aquell moment Catalunya i el País Valencià eren una franja republicana, però aquell estiu les tropes franquistes entren pel nord de la demarcació de Castelló i, en dos mesos, arriben a Vinaròs i ocupen tota la Catalunya al sud de l’Ebre i a l’oest del Segre. D’aquesta manera aïllen el País Valencià —amb Castella-la Manxa i Madrid— al sud i bona part de Catalunya al nord.
Carlos Hernández explica així el destí del nord del País Valencià: “La província de Castelló, que en la seva pràctica totalitat ja estava ocupada pels franquistes des de l’estiu de 1938, va ser la que més ‘danys col·laterals’ va patir com a conseqüència de l’ofensiva final. Els veïns d’almenys 12 localitats van veure com els militars rebels obrien camps de concentració prop de casa seva. Només en dos d’aquests, Sot de Ferrer i Soneixa, hi havia el dia 8 d’abril [1939] 25.000 presoners repartits gairebé al 50%”.
Aquesta ofensiva s’havia aturat a l’esmentada línia defensiva XYZ i es reprendrà al març després de la conquesta de Catalunya. En aquell moment, diverses raons havien afeblit el bàndol republicà. El Govern de la República presidit per Juan Negrín s’havia exiliat en saber que, a Madrid, el general Segismundo Casado havia fet un cop d’estat intern, convençut que la guerra estava perduda i que arribaria a un acord amb Franco que el beneficiaria.
“Al País Valencià, durant els mesos de febrer i març, no hi ha guerra —explica Vicent Sampedro—: Són els mesos durant els quals Casado —que estava envoltat de quintacolumnistes— comença les converses amb Franco. Casado intenta una pau mínimament honorable però Franco diu que no. En els últims moments de la guerra, quan ja no hi ha possibilitat de cap pau, Casado diu que va preparant l’exili”. El 26 de març comença “l’ofensiva final, que es fa pràcticament sense disparar un tret”, segons Sampedro: “Les tropes republicanes van abandonant les armes; van retirant-se o rendint-se. Madrid cau el dia 28 i d’allà surten tots cap als ports mediterranis, que és des d’on faran l’eixida. Cau València el 29 de març i el dia 30 cau Alacant”.
La capital alacantina esdevé un carreró sense sortida per a molts republicans que fugien de la temuda revenja franquista.
Antony Beever en fa aquest resum: “Les formacions franquistes van continuar avançant cap als principals ports valencians, on s’amuntegaven milers i milers de persones que tractaven desesperadament que els acolliren en algun dels pocs vaixells que estaven amarrats als molls. Les peticions d’ajuda que Casado havia dirigit a França i a Gran Bretanya no van obtenir resposta, tot i que, de totes maneres, tampoc no hauria pogut arribar a temps o, en cas que sí, haver aconseguit fugir dels submarins italians que tractaven d’impedir l’arribada i sortida de les embarcacions. Quan Casado va arribar a València es va trobar amb el caos. Només va poder salpar un vaixell amb refugiats, el Lézardrieux. Al port d’Alacant hi havia el Maritime i l’African Trade, que van salpar sense acollir refugiats i l’Stanbrook, que va salpar el dia 28, amb destinació a Orà, ple a vessar amb 3.500 refugiats”.
La veritat és que Casado no va anar a Alacant sinó a Gandia. “A la recerca de salvació —reconeix Beever—, Casado se’n va anar a Gandia el 29, on va poder embarcar, amb els seus seguidors, en el creuer britànic Galatea, que havia acudit per salvar soldats italians presoners com part d’un acord d’intercanvi. Mentrestant, milers de combatents, personalitats polítiques i sindicals, gent del poble, es dirigien cap al port d’Alacant formant interminables cues de camions i cotxes que avançaven amb lentitud extrema. S’hi van arribar a reunir més de 15.000 persones, que van ser envoltades per les tropes italianes de Gambara el 30 de març. Alguns es van suïcidar als molls”.
A Los campos de concentración de Franco, Hernández demostra que, entre les tropes franquistes, hi havia un veritable desig de carnisseria: “Les tropes italianes que van prendre la ciutat i van arribar fins al port van tractar d’evitar un bany de sang, ja que entre la desesperada i espantada gentada hi havia homes armats. Malgrat això, els generals franquistes desitjaven assaltar les instal·lacions si no es produïa una immediata i incondicional rendició. Franco, de fet, va rebre el dia 31 un informe amb dades falses en el qual s’informava que els milicians ‘havien fet foc sobre el CTV (italià) causant-li unes 25 baixes. El general Saliquet ha ordenat reduir-los per la força’. Poc després, el general Gambara, responsable de les tropes italianes, va enviar un cable al ‘Generalísimo’ desmentint que algú els hagués disparat. ‘Nota per a SE: Gambara no és partidari que tot allò s’acabi amb les armes’, podia llegir-se en una nota manuscrita, afegida a un dels documents, que reflectia la tensió viscuda en aquells moments”.
Sobre els suïcidis, Ricard Camil Torres i Miguel Ors Montenegro, apunten una contradicció entre les xifres a Exilio y represión franquista (Prensa Valenciana, 2006): “S’ha contat que, en el port, quan es va tenir la convicció que no hi havia cap possibilitat d’embarcar camí d’aquest anhelat exili, es va produir una enorme quantitat de suïcidis (68, segons el general Gambara; 136, segons Larrañaga). Malgrat tot, en els llibres de registre del Cementiri Municipal d’Alacant només figuren sis persones suïcidades entre els dies 3 i 5 d’abril”.
El llegendari Stanbrook, el vaixell anglès que a Alacant es va omplir fins al límit per salvar tants exiliats com fos possible, va carregar exactament 2.683 passatgers com detalla, amb noms i cognoms, Una presó amb vistes al mar. El drama del port d’Alacant. Març de 1939, amb edició del catedràtic d’Història Contemporània d’Alacant J.M. Santacreu (Edicions 3i4, 2008). I el nombre d’exiliats que, com ells, van arribar a Orà (Algèria), el completa Ricard Camil a l’esmentat Exilio y represión franquista: segons la primera sessió de la Federació Socialista a Orà, el juliol de 1939, el nombre de gent que s’hi va exiliar van ser 1.960: 680, en el vapor anglès Rotroin, que havien embarcat el 13 de març de 1939; 1.250 del vapor francès African Trader (21 de març) i trenta o quaranta del Marítima (29 de març). En total, 4.643.
Les execucions
Des del moment que la bota franquista trepitja victoriosa una ciutat, comença la repressió. S’hi obren presons improvisades i camps de concentració. Es jutja a ritme frenètic i s’envia els condemnats al piquet d’execució.
“A la ciutat de Barcelona, en un primer moment —explica Hernández de Miguel—, els presoners de guerra van ser amuntegats al castell de Montjuïc i a la presó Model. El 4 de febrer ja actuava una comissió classificadora en la capital catalana que decidia el futur dels captius. No va ser, però, fins al dia 10 quan els militars franquistes van obrir el primer camp oficial a la ciutat. Dos pavellons de la inacabada Casa de la Caritat, situada al barri d’Horta, van ser envoltats de filferro i algunes garites de vigilància. L’11 hi van entrar els primers 637 presoners i quatre dies després ja superava els 1.000 interns (...) La ICCP de seguida va veure les enormes possibilitats del camp i el va incloure en la seva xarxa assignant-li una capacitat màxima de 15.000 presoners”.
Després es van obrir molts més camps de concentració (Manresa, Igualada, Puigcerdà o Figueres) que es van sumar als que ja s’havien obert a Cervera (Segarra), Mollerussa (Urgell), Reus (Baix Camp), Tarragona o Tremp (Pallars Jussà). Tot i això, com s’ha dit, es van obrir camps fora del Principat. Ho diu Hernández de Miguel a Los campos de concentración de Franco: “Recintes que es van habilitar en la rereguarda per rebre els més de 100.000 presoners capturats a Catalunya. L’onada va ser de tal magnitud que la primera decisió adoptada va ser confiscar sis places de toros: Sant Sebastià, Tolosa, Vitòria, Santander, Bilbao i Pamplona”.
A la província de València s’hi van obrir “un mínim de 19 camps”, explica el mateix autor. “A diferència dels camps alacantins, el gruix d’aquests recintes va tenir una curta durada i van ser tancats a finals d’abril o començament del mes de maig”.
Vicent Sampedro explica què va passar a València: “Des del moment que acaba la guerra, s’obren els sumaris dels consells de guerra, en la majoria de casos per procediment sumaríssim d’urgència, sense cap garantia judicial i es comencen a promulgar penes de mort o presó. Comencen els afusellaments. A València es comença a afusellar el 3 d’abril. Al cap de quatre dies d’entrar-hi ja s’executa 22 persones que són els membres de la brigada del SIM (Servei d’Informació Militar republicà), que ja havien estat detinguts pels casadistes durant el cop de Casado. Els van tancar, igual que a molts altres comunistes, però el 28 o 29 de març a la majoria els van obrir les portes i els van deixar fugir”. A aquests del SIM, no se’ls va deixar marxar.
“Quan van entrar els franquistes —continua Sampedro—, el director de la presó Model de València, per congraciar-se amb ells, els va lliurar aquestes 22 persones. Com els casadistes ja havien començat a fer-los un sumari, aprofitant aquell mateix sumari, el 2 d’abril els fan el consell de guerra i l’endemà els afusellen”.
El nombre de judicis sumaríssims va ser esfereïdor. Segons les últimes dades recollides pels historiadors (vegeu EL TEMPS del 20 d’octubre de 2015), van ser 100.219 al País Valencià, 78.000 al Principat i 2.825 a les Illes (des de 1936 a 1939, en aquest cas).
El nombre d’execucions es va multiplicar en els dos primers anys després de la guerra. “Les xifres d’execucions —explica Sampedro— s’han anat modificant a l’alça a mesura que s’investiguen més arxius. En total calcula entre 4.000 i 5.000 al País Valencià. Només a Paterna va haver-hi 2.300 execucions. Es va afusellar més gent a Paterna que al Camp de la Bota a Barcelona. Al principi s’afusellava als camps comarcals. N’hi hagué a Requena, a Xàtiva, a Dénia, a Alcoi, però després, cap a juliol o agost de 1939, s’anaven concentrant a les presons, a la Model, a Sant Miquel dels Reis, a València i al Reformatori d’Adults d’Alacant... D’allà és d’on els treuen i se’ls enduen a Paterna o al Camp de Rabassa, a Alacant”.
Concretament, 4.714 executats al País Valencià, segons Vicent Gavarda a Els afusellaments al País Valencià (1938-1956). A Catalunya, 3.358 i a les Illes, entre 800 i mil. En total, uns 9.000 als Països Catalans.
El Camp dels Ametllers d’Alacant
A Alacant es va crear un dels més massius i odiats camps de concentració, el Camp dels Ametllers. “Es va convertir —diu Hernández de Miguel— en un dels grans símbols de la derrota republicana i també de la magnitud de la repressió franquista. Durant els dies 28 i 29 de març van començar a arribar els primers presoners a un ampli terreny, situat als afores d’Alacant, ple de males herbes i d’ametllers. (...) Entre 30.000 i 45.000 persones van passar per aquest camp de concentració en tot just 10 dies que va estar obert. Sense cap lloc on aixoplugar-se i sense a penes aigua ni menjar”.
Un testimoni esfereïdor —no apte per a sensibles— és el que dona José Eduardo Almudéver Mateu a Una presó amb vistes al mar. El drama del port d’Alacant, març de 1939. Aquest testimoni, de malnom Gallo, va ser secretari general de les JSU (Joventuts Socialistes Unificades) locals d’Alcàsser i va ser recollit per Ricard Camil Torres el 2006 en la ciutat on vivia Almudéver, Tolosa de Llenguadoc: “Ens van maltractar. Un sergent tirava alguna cosa de menjar i començava a bastonades amb qui l’arreplegava. Però encara va ser pitjor quan arribà el rector d’Albatera acompanyat pel criminal tinent Merino, del batalló San Quintín de Pamplona, que s’ocupava de la guàrdia del camp. El sergent aquell i dos soldats amb una manta en què el rector ens obligà a posar tot el que teníem. Inclús va demanar que li tallaren el dit a un que no podia treure l’anell de matrimoni dient que un roig no podia estar casat per l’Església, mentre el sergent li furtava l’estilogràfica al doctor Peset [exrector de la Universitat de València] dient-li que això no podia servir a un analfabet. Així van estar tot el dia. I un altre dia va venir Giménez Caballero i ens va tirar un discurs per a morir-se. Ens va dir que si volia ens matava a tots, i moltes animalades que ni vaig continuar escoltant”.
Les condicions van anar fent-se més precàries sense aigua ni menjar: “Allò era demencial —denunciava Almudéver—. Jo vaig tardar 17 dies a anar a les latrines a fer aigües majors, però altres van morir d’estrenyiment. Alguns furgaven, amb la clau d’obrir les llaunes de sardines, l’anus d’altres per tal que pogueren evacuar i molts ni així. Les dutxes no tenien aigua i jo em preguntava si allò que teníem davant eren catòlics, quines bestieses hauríem fet els que no teníem religió? Però la diferència és que nosaltres això no ho hauríem fet mai. Mira com eren aquells que un dia el tinent Merino començà a disparar amb una metralladora i en matà uns quinze mentre reia i, com és natural, no passà res. Allí van morir-ne assassinats com a mínim cinc-cents”.
En estudiar les execucions a la província d’Alacant, Ricard Camil Torres arriba a conclusions sobre el “perfil” de l’executat pel franquisme: “Resulta extraordinàriament alt el percentatge de llauradors i temporers (241: 33,4%), la qual cosa elimina completament la creença que la repressió s’ha d’entendre com a resultat de les tensions socials en els nuclis urbans, o dels conflictes laborals a la indústria. El treball de Solé i Sabaté proporciona una conclusió semblant pel que fa a Catalunya. Si es té en compte que la repressió republicana en els primers mesos de la guerra en la província va ser un fenomen essencialment urbà —pràcticament no hi va haver represaliats en els municipis amb menys de 1.000 habitants— sorprèn aquest fort càstig als treballadors del camp. En comparació de les xifres sorprenents del sector agrari, els treballadors de la indústria ofereixen una relació de víctimes d’acord amb una província amb importants nuclis industrials (233: 32,3%). Pel que fa al sector terciari, les dades confirmen que la repressió va afectar fonamentalment els treballadors”.
En contrast amb les xifres tan altes de treballadors del camp i la indústria, a Torres li “resulta significatiu el reduït nombre de víctimes entre professions en les quals podia haver cabut, per la seva major significació social, una repressió superior. Així, per exemple, van ser assassinats sis funcionaris, sis advocats i un jutge d’instrucció, sis mestres, quatre guàrdies civils, tres policies i dotze militars (...) Essencialment, la repressió es va centrar, parafrasejant H. Thomas, en els soldats rasos de l’esquerra”.
Aquest fet, conclou Torres, “confirma una hipòtesi sobre la qual sempre s’ha treballat i que diferents testimonis orals han confirmat: que a bona part dels afusellats ni se’ls va passar pel cap quina anava a ser la seua fi i que la propaganda franquista dels últims mesos de la guerra —que res havia de témer tot aquell que no tingués les mans tacades de sang— els va dur, sense que tingueren temps d’evitar-ho, davant del piquet d’afusellament”.
“Desconocemos el odio y el rencor”, havia dit Franco quan les seves tropes van entrar a Tarragona. •