Memòria històrica

L’última i oblidada victòria republicana

Quan s’arriba a l’any 1938, la sort de la Guerra Civil que està dessagnant Espanya sembla ja bastant decidida. Ja s’havien produït victòries significatives per al bàndol franquista a Terol i el front nord. Els rebels havien aconseguit aïllar Catalunya de la resta del territori controlat per la República. Quan tot apuntava a una ofensiva en terres catalanes, Franco, contra tot pronòstic, decideix atacar València. Una llarga batalla en el front mediterrani que va posar a prova la resistència de les tropes afins al Govern legítim republicà i la capacitat de mobilització de la rereguarda. Una victòria defensiva, amb la mítica línia XYZ com a símbol, el preludi de la fallida ofensiva de l’Ebre i el cant del cigne del bàndol perdedor. Un triomf gairebé oblidat.
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Els inicis de l’any 1938 s’afronten amb un estat d’ànim diametralment oposat en els dos bàndols enfrontats en la contesa fratricida. El 30 de gener, el general revoltat, Francisco Franco, constitueix el seu primer govern i promulga una primera llei d’Administració Central que vincula la presidència de l’executiu a la prefectura de l’Estat. Els mesos següents continuen posant-se els pilars del futur Estat dictatorial i autoritari sobre les noves bases ideològiques i en previsió que el final de la guerra era a tocar de la mà. Els fets militars aconsellaven aquest tipus de previsions per part dels colpistes.

A l’altra banda, es comparteix la sensació que el final del conflicte és pròxim. Com explica l’historiador Edelmir Galdón en La batalla por Valencia, una victoria defensiva —publicat el 2010 per la Universitat de València i reeditat i revisat dos anys després— el desastre al front d’Aragó, el març del 1938, alimenta aquesta sensació. “Les línies republicanes havien estat totalment atropellades, el retrocés, en molts dels casos, s’havia convertit en una fugida vergonyosa i la pèrdua en armament i soldats havia estat molt elevada”. Entre el 9 i el 31 de març, el bàndol nacional computa 18.312 presoners, 7.554 morts de l’exèrcit republicà soterrats per les tropes franquistes, un nombre enorme de divisions desorganitzades i ingent material de guerra requisat. “El sentiment de derrota s’havia instal·lat en gran part de la societat i el ràpid avanç dels rebels va fer pensar que el final de la guerra era pròxim. Es repetia la sensació de desfeta que s’havia produït a Madrid a principis del novembre de 1936, quan les columnes revoltades s’aproximaven a la capital i tothom donava per fet que seria ocupada”, rebla Galdón en el seu volum, que ens servirà de guia, entre altres fonts, per a articular aquest reportatge. L’ocupació a l’abril de Morella i Vinaròs, en aquest darrer cas després d’una resistència acarnissada contra els requetès, rebla el clau de la desesperança. I els nacionals s’encarregaren de projectar a l’opinió pública estatal i mundial que el conflicte es resoldrà d’acord amb els seus interessos.

La controvertida opció de Franco

En aquest punt, Franco va prendre una decisió que va agafar tothom amb el pas canviat. Amb l’arribada de l’exèrcit nacional al Mediterrani, Catalunya quedava aïllada de la resta del territori controlat pels republicans. I els progressos de les tropes franquistes en terres catalanes deixaven Barcelona en un estat molt vulnerable. Com explica l’historiador militar britànic Antony Beevor en La guerra civil espanyola, “quan el demolidor efecte de l’avanç de les tropes nacionals per Aragó i Catalunya havia suscitat grans esperances d’una ràpida victòria prenent Barcelona, el Generalísimo va detenir el progrés de les seues tropes. Juan Vigón i els principals generals rebels no podien entendre per què Franco detenia l’impuls del seu exèrcit pràcticament a les portes de Barcelona permetent a l’enemic que es refera. Ni tampoc l’estat major republicà. El mateix [Vicente] Rojo va admetre que Barcelona ‘s’haguera pogut prendre amb gran facilitat, amb menys esforç i en menys temps [Franco] hauria tingut al maig del 1938 el triomf de febrer del 1939’”, diu citant el carismàtic cap de l’exèrcit de terra. En comptes d’això, el cabdill va decidir eixamplar el corredor al mar acabat de guanyar, reduir les resistències aïllades que restaven en la zona de Terol i posar-se com a objectiu immediat la conquesta de València.

Reconstrucció d'una posició defensiva per a una exposició realitzada al Centre Octubre. Fotografia: Prats i Camps

Es tracta d’una decisió clau que, com relata Beevor, ha donat lloc a tot tipus d’especulacions entre els historiadors, des del recel d’una possible intervenció francesa en socors de la República —més que improbable— en el cas d’acostar el conflicte als Pirineus fins a la intenció del general rebel d’allargar el conflicte. Els aliats italians i alemanys preferien acurtar els terminis per no haver de perllongar el més que generós esforç de guerra en suport al bàndol feixista, sobretot pel que fa a Mussolini.

Franco, tanmateix, podia tenir unes altres motivacions. El responsable de la propaganda franquista durant el conflicte, l’escriptor i polític Dionisio Ridruejo, li va contar a l’historiador Ronald Fraser que l’escurçament de la guerra que podria provocar la caiguda de Barcelona deixava part del territori en mans de l’enemic i obligava a entrar en negociacions amb el Govern republicà. Diàleg que, inevitablement, comportaria concessions. Una guerra llarga implicava més mort i destrucció però, alhora, una victòria per aixafament. 

El mateix Galdón, en un dels capítols de La Guerra Civil en la Comunidad Valenciana (Editorial Prensa Valenciana, 2007), recorda també l’opinió d’un altre historiador, Paul Preston, que diria sobre Franco que “el seu entestament en l’anihilació física de l’enemic dominava sobre la seua manera de pensar i no deixava espai per a complexes operacions estratègiques”. Galdón també articula la hipòtesi en el seu llibre que “l’eufòria regnant entre les tropes franquistes, una vegada consumada la separació de Catalunya de la resta de l’Espanya republicana, feia pensar que l’objectiu final de la maniobra, València, s’anava a aconseguir amb bastant facilitat”. 

En tot cas, abans de conèixer la sorprenent decisió de Franco, el Govern de la República està dividit sobre quina actitud prendre. Entre els partidaris de resistir a qualsevol preu hi ha el president del Govern, Juan Negrín, qui compta amb el suport dels comunistes i d’alguns elements socialistes. Per la seua banda, el cap de l’Estat, Manuel Azaña, amb el suport del ministre de la Defensa Nacional, Indalecio Prieto, qui va presentar la dimissió després del desastre d’Aragó però li fou rebutjada, veuen cada vegada més clar que no es pot guanyar la guerra i aposten per una pau negociada. El pols el guanyen els resistents. Prieto abandona el Govern i Negrín assumeix la cartera de la guerra “atès que els esdeveniments aconsellen centralitzar el comandament dintre d’una doctrina militar i civil, estricta, de resistència”.

Zona de trinxeres de la línia XYZ. Fotografia: Agència Valenciana de Turisme

Abans de la caiguda de Vinaròs, el 6 d’abril, hi ha un nou govern en aquesta línia, un executiu que fa una crida al Front Popular i els seus organismes per reclutar 100.000 voluntaris i 50.000 més per constituir les “brigades de fortificació”. El mateix dia que cau la ciutat del Baix Maestrat, ja hi ha a l’Estació del Nord de València un primer contingent de 2.500 voluntaris per marxar al front. Paral·lelament, el fre imposat per Franco facilita la reorganització de les tropes republicanes a Catalunya i dissenyar una estratègia defensiva per a València que partira del reconeixement de les errades precedents. El final de la guerra no era tan pròxim com es creia.

Retrocessos ordenats. I una línia inexpugnable

Una de les lliçons que l’estat major de Vicente Rojo ha après del desastre d’Aragó és que no és tan important retrocedir i fer cessions de territori com replegar de manera ordenada les unitats d’avantguarda quan s’haguera esgotat la capacitat de resistència. Els replegaments s’havien de fer sense ensorrar els fronts. “Com es deia en l’argot de l’època, sense que les unitats chaquetearan, és a dir, fugiren preses del pànic, donant l’esquena a l’enemic, permetent-li avançar sense cap resistència i capturar gran nombre de soldats i armament”, explica Galdón.

Aquesta estratègia és més factible construint línies defensives sòlides i punts de resistència intermedis per poder replegar-se amb garanties i, arribat el cas, poder contraatacar i recuperar posicions estratègiques. Durant el mes de maig, s’inicia la construcció d’una línia de resistència que partia d’Orpesa del Mar, buscava el sud de Cabanes i arribava a través del Penyagolosa fins a Mosquerola, ja a Aragó. Més al sud, en la rereguarda, una comissió dirigida pel coronel Tomás Ardid Rey comença a planificar una segona línia que eixia d’Almenara, travessava la serra d’Espadà, cercava el curs nord del riu Palància fins a arribar a la vall del Túria, a Santa Cruz de Moya, a Conca. Havia nascut, amb un radi d’uns 45 quilòmetres de la capital, la línia XYZ, també coneguda com  línia Matallana, en record del general que es va encarregar de la defensa d’aquest front de batalla, Manuel Matallana.

Per fer-se una idea de la solidesa de la línia que va frenar les tropes de Franco, recorrem al prestigiós historiador militar britànic Antony Beevor, un escriptor que ha escrutat batalles cèlebres com Stalingrad o la caiguda de Berlín i que va dedicar un llibre a la Guerra Civil. L’antic militar descriu l’avanç de les tropes franquistes com a “penós”, perquè “el front és molt ampli i els republicans han establert una línia de defensa fortíssima (...). Els nacionals llancen assalt rere assalt, però ni amb els seus 1.000 canons de campanya i els bombardejos en massa de les tres forces aèries aconsegueixen trencar el front. La magnífica línia defensiva dona a les tropes republicanes confiança en els seus flancs i, en tals circumstàncies, sols atacs massius de l’aviació poden inquietar-los”.

Beevor amplia l’explicació: “La dolorosa experiència dels bombardejos aeris i de l’artilleria ha ensenyat a les tropes republicanes de dotar-se de trinxeres sòlides, i les sigil·loses infiltracions dels moros, que apareixen de sobte reptant pel terreny, els han fet localitzar les millors posicions per a la defensa. Estableixen perímetres de tir per al foc creuat i posicionen les metralladores de tal manera que cobreixen perfectament els punts per on és més probable que es produïsca l’atac enemic”.
L’altra clau és la construcció de búnquers i unes altres instal·lacions defensives. Les posicions de metralladores disposaven d’un blindatge especial de formigó armat, sempre que era possible. Quan no, s’interposaven travesses de fusta i ferro i sacs terrers. Altrament, des dels illots de resistència [mireu el mapa], formats per trinxeres que unien el comandament amb els refugis i els dipòsits de municions, partien ramals amb pous de tirador i assentaments per a armes automàtiques i morters. I darrere de les trinxeres hi havia una xarxa de refugis i zones d’hospitalització. Així mateix, les posicions defensives estaven protegides per filats, de vegades a 15 o 20 metres de les posicions, per evitar que els soldats enemics arribaren amb les bombes de mà.

Mentre es fan les obres, entre abril i maig, les tropes republicanes han de fer front a l’ofensiva nacional, i generen una resistència ferotge en enclavaments com Albocàsser. Allí, les tropes governamentals resistiren 50 dies i provocaren més de 3.000 baixes entre els revoltats. El mateix general Antonio Aranda, comandant de l’exèrcit de Galícia, reconeix en un informe “l’extremada energia de la defensa activa i passiva del terreny que ha anat realitzant l’enemic”.

Es tractava d’una gran ofensiva que partia cap a València des de Terol i Vinaròs, un front descomunal de dos-cents quilòmetres que la República va tardar a estabilitzar. La caiguda d’una plaça emblemàtica com Castelló, el 14 de juny, va ser un esperó: el dia 17 de juny, el comitè d’enllaç dels sindicats CNT i UGT va celebrar una gran assemblea per mobilitzar els seus afiliats. I la premsa local va començar a publicar proclames per aconseguir la mobilització general. Verdad, el diari del Partit Comunista, obria aquell mateix dia amb un titular engrescador: “Tenim mitjans i recursos per resistir i vèncer”. Altres publicacions empraven en grans caràcters l’imperatiu “Fortifiqueu!”, que va esdevenir una de les consignes principals.

Davant la superioritat armamentística de l’enemic, no tant d’efectius d’infanteria, la construcció de defenses sòlides era l’única oportunitat per a la República. I calia posar-hi tots els mitjans a l’abast: a finals del mes de juny, hi havia ocupats 7.543 penats i presoners de guerra dedicats a alçar les defenses, una trentena de batallons de fortificació. Sortosament per als republicans, a més, l’avanç de les tropes franquistes resultava més dificultós del que pressuposava, perquè “les defenses republicanes s’estaven manifestant més eficaces del que s’havia previst, no sols en les zones muntanyoses, on els defensors podien aprofitar millor les posicions dominants, sinó també en les planures, com s’havia demostrat en les batalles per Vila-real, Onda i Betxí”, aclareix Galdón en referència a alguns dels indrets en els quals la resistència va arribar a ser heroica. A Betxí, ocupat el 27 de juny, els rebels troben els cadàvers de 250 defensors. La població civil s’havia refugiat en una gruta sota el castell.

La batalla de les mamelles

Malgrat l’acarnissada resistència republicana, les tropes franquistes anaren guanyant posicions durant el mes de juliol. Pel que fa al front muntanyenc, l’exèrcit republicà hagué de replegar-se darrere de la línia XYZ, la darrera esperança de resistència. I un dels primers combats va començar el 10 de juliol, amb la batalla pel control de la cota 850 (coneguda popularment com Las Tetas), dos turons arrodonits i gairebé bessons amb forma de pits i que es consideren clau per controlar la serra d’Espadà. Malgrat els bombardejos preparatoris, els búnquers i les defenses d’aquests turons convertiren el seu assalt en un infern. A més, una contraofensiva republicana va desplaçar els combats cap al nord-oest. Ocupar i mantenir aquest indret, finalment, els va suposar als atacants un total de 428 baixes. És un dels exemples dels problemes que trobaren els invasors per substanciar avanços significatius.

La cota 850, coneguda popularment com "Las tetas". Fotografia: Edelmir Galdón

Cal no oblidar que es va tractar d’una batalla a gran escala que es calcula que va mobilitzar entre els dos bàndols de l’ordre dels 250.000 a 300.000 soldats, a més de centenars de tancs i bateries, xifres que varien segons la font. L’ofensiva era ferotge i, a més, el bàndol nacional tenia al seu favor un incontestable domini aeri propiciat per la col·laboració dels règims de Hitler i Mussolini. El dia 18 de juliol, Vicente Rojo li expressa a Matallana la preocupació per la situació en l’anomenat front de Llevant en funció dels progressos de les tropes franquistes. Un dia després, una audaç contraofensiva va fer retrocedir els atacats en diverses posicions. “Els temors de Rojo”, relata Galdón, “s’esvaïren, les línies resistien i la defensa, ben organitzada en profunditat, suportaria amb tota probabilitat la pressió de l’enemic, o almenys amb això es comptava, perquè, en cas contrari, es podia donar per perduda València”.

Franco va començar a perdre la paciència. A més de la gran resistència amb la qual es va trobar el seu exèrcit a la serra d’Espadà o a la capçalera del riu Palància, l’Exèrcit Popular havia tingut el bon criteri d’enviar tropes de reforç procedents de fronts menys actius com Extremadura o Andalusia. Fins al punt que Franco va ordenar atacs en aquelles zones per evitar nous enviaments.

L’entrada en joc dels aliats italians tampoc és profitosa per a Franco. Malgrat dedicar tot el seu potencial, les forces enviades per Benito Mussolini s’estavellen contra les portes de Viver. I fins i tot algunes de les posicions guanyades prèviament són recuperades pels defensors. Cap al 18 de juliol, els nacionals i els seus aliats llancen la que hauria de ser l’ofensiva definitiva des de la Penya Salada fins a Moncofa. Atacs desesperats que no faran cedir les defenses, tret d’alguns punts en els quals aconseguiran petits avantatges. Viver i Sogorb reben furiosos atacs aeris. Segons el relat de Vicente Rojo, “l’aviació desplega una aclaparadora activitat; les nostres posicions són pràcticament submergides en una ona d’explosius. No hi ha una hectàrea que no siga insistentment bombardejada al llarg de 20 quilòmetres de front. Cap posició no s’escapa dels tirs d’artilleria massissos, ni dels atacs de tancs, ni de les onades d’infanteria”.

Canó antitanc rus de 45 mil·límetres, la principal arma contra els tancs nacionals de què disposava l’èxèrcit de la República. Fotografia: Prats i Camps

Entre els dies 20 i 23 de juliol, l’ofensiva esdevé brutal. La pressió de les onades d’infanteria es fa insistent, però són “invariablement desfetes”. I els tancs i les tropes de reforç “s’estavellen contra la tenacitat dels defensors”, relatava Rojo. Al voltant de l’ermita de Sant Blai, en un front d’uns tres quilòmetres, es produeix una batalla d’una ferocitat inconcebible. Bombardejos i atacs d’infanteria que provoquen un núvol de pols que queda en suspensió durant catorze hores. “Però en acabar la jornada, la posició, materialment desfeta, continua en el nostre poder i, davant d’ella, innumerables cadàvers i materials desfets evidencien el fracàs de l’atac. Madrid reviu (...)”, relata Rojo entre l’eufòria i l’emoció.

El dia 24 de juliol, l’ofensiva és paralitzada. I el front s’estabilitza definitivament. L’exèrcit franquista està exhaust i, segurament, sorprès davant el coratge i l’eficàcia de les defenses republicanes. No sols han resultat decisives les fortificacions, sinó també l’estratègia de replegaments i moviments ràpids i flexibles per evitar que grans unitats foren acorralades. Moviments ordenats que, alhora, permetien reforçar les línies de defensa i evitar les fugides en desbandada que havien resultat tan nocives en el front d’Aragó. 

Així mateix, Galdón afegeix un altre factor. “Al mateix temps, es va saber dosificar les escasses unitats de reserva de les quals es disposava, evitant caure en la temptació de fer front a l’enemic amb tots els recursos disponibles. Tal vegada, si s’haguera dissenyat una estratègia de resistència a ultrança, l’aniquilació d’algunes unitats haguera provocat l’ensorrament de tot el front, com d’alguna manera havia passat a Aragó”. 

Comptat i debatut, la línia Matallana va aguantar, un resultat que va ser considerat un èxit defensiu de l’Exèrcit de la República, que portava sis mesos de retirades contínues. Es calcula que uns 20.000 soldats del bàndol nacional es deixaren la vida intentant superar la línia XYZ. 
Com explicava en aquesta revista l’historiador Ricard Camil Torres [vegeu número del 22 de desembre de 2009], “després de la guerra el franquisme va estendre la sensació que havia estat invencible. Però l’exèrcit franquista també va tenir grans derrotes. I una d’aquestes desfetes va ser la resistència de la línia XYZ, que fou una important línia de contenció. Això, la història oficial ho ha volgut minimitzar”.
El resultat de la guerra, reconeix Ricard Camil, va difuminar aquesta proesa. A banda d’això cal no oblidar que sols un dia després que les tropes franquistes paralitzaren l’ofensiva sobre València, l’exèrcit republicà creuava el riu Ebre i encetava l’última gran ofensiva per fer un tomb a l’enfrontament bèl·lic. Una de les batalles decisives de la Guerra Civil. Aquest darrera urpada desesperada  havia estat possible, entre més, per la reorganització de les tropes a Catalunya provocada per la decisió  de Franco de bolcar els esforços en l’altre front. 

Curiosament, el 25 de juliol era la data que Franco tenia en el cap per a la seua entrada triomfal a València, un esdeveniment que va arribar però amb retard. Les tropes rebels hagueren de concentrar-se a resistir els primers embats reeixits de les tropes republicanes. El ben cert, però, és que la República no va donar per acabada l’ofensiva sobre València i la treva es va aprofitar per reforçar de nou les defenses. A patir del mateix dia 26, València reprèn la mobilització i els esforços per millorar el cinturó defensiu que protegia la capital valenciana. 

Un dels cartells de mobilització de la zona republicana

La premsa de l’època recull amb un llenguatge ple d’èpica el trasllat de nous contingents de “fortificadors”. El diari Verdad publica aquell dia un text titulat “València en Peu de guerra”, que traduïm respectant la majúscula de “Peu” dedicada a emfatitzar un estat d’ànim frenètic: “Trinxeres que defensen la nostra terra. Els obrers i intel·lectuals fortifiquen. La terra llevantina crema al juliol. Al lluny un tros de mar servint de pantalla al continu pujar i baixar de braços. Són fortificadors, homes de totes les professions, des dels 35 fins als 50 anys. Ixen molt de matí, sobre camions grans en mànigues de camisa, suant, creuant el pit a la manta i alçant el puny al seu pas pels pobles (...) València queda lluny. Rodejant la vega que han de defensar construint una muralla inexpugnable”. 

Mentre la guerra s’acabava de decidir en la salvatge carnisseria de l’Ebre, en la línia XYZ hi ha escaramusses, algunes de ben serioses, com ara l’intent de recuperar la cèlebre cota bessona 850. També hi ha operacions de guerrilla. Al mes d’agost, en tot cas, el front té una activitat limitada, una situació “en taules”, seguint la terminologia procedent dels escacs que fa servir Galdón. 

Al setembre, en vista del caire negatiu que comença a tenir l’enfrontament a l’Ebre per a la República, el comandament republicà accentua la pressió en zones allunyades del riu, per tractar de salvar la crisi. La resta dels esdeveniments són ben coneguts: l’esforç descomunal per salvar València va ser un parèntesi en la guerra que no va evitar un desenllaç que va marcar a foc la nostra història.
La batalla menystinguda

En l’epíleg del seu exhaustiu llibre Galdón lamenta la manca de documentació sobre la coneguda com batalla de Llevant, sobretot a l’hora de resseguir els moviments de les tropes de la República. En part perquè moltes unitats republicanes destruïren documents abans que caigueren en mans de l’enemic. “Tampoc no hi ajuda molt la bibliografia existent sobre aquesta fase del conflicte; els tractats generals no solen dedicar molt d’espai a la denominada batalla de Llevant. Les raons són múltiples i interessants: per a uns aquest fou un llarg combat de transició entre dues grans i decisives batalles: la de Terol i la de l’Ebre; per a uns altres va mancar d’importància perquè no hi participaren els grans herois militars republicans (...) i per a uns tercers, els glossadors de les glòries nacionals, no va tenir com a resultat una brillant i esclafadora victòria sobre l’enemic roig, per la qual cosa no és mereixedora de l’interès dels grans cronistes de les heroiques tropes vencedores”.

Comptat i debatut, aquesta és una victòria defensiva i menystinguda, encapsulada entre grans esdeveniments bèl·lics. Però fou, en tot cas, l’última victòria militar de la República. El miratge que feia pensar que la història es podia escriure d’una manera diferent.

De línia defensiva a atractiu turístic

Per la seua ubicació en terrenys escarpats, moltes de les defenses dels 150 quilòmetres de línia XYZ es conserven en un estat bastant acceptable. Un patrimoni històric repartit entre 43 municipis de les comarques del nord del País Valencià i Conca que era difós de manera més o menys voluntarista per diverses entitats excursionistes o de recuperació de la memòria. Des de l’estiu passat, tanmateix, hi ha una ruta turística articulada fruit de la col·laboració entre l’Agència Valenciana de Turisme (AVT), la Federació Valenciana de Municipis i Províncies (FVMP) i el Grup d’Història Local i Fonts Orals de la Universitat Jaume I de Castelló.

Fotografia: Agència Valenciana de Turisme

La ruta, que compta amb una web pròpia encara en procés d’actualització, va ser presentada pel secretari autonòmic de turisme, Francesc Colomer, com una aposta de la Generalitat “per la creació i posada en valor de nous productes lligats al patrimoni i la memòria històrica”. Una línia de guerra convertida en “una línia de pau, de cultura i experiències”. I un intent de dotar d’atractius turístics els municipis d’interior. A més de la pàgina web, el treball amb la ruta serà fer una catalogació de les construccions i les execucions necessàries de recuperació i rehabilitació. El projecte incloïa també la senyalització de sis rutes de la memòria visitables a peu o en bicicleta. Un producte turístic que pot traure del desconeixement públic aquest episodi de la Guerra Civil que mereix ser emblemàtic.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.