Premsa del món

Mirada internacional sobre el conflicte català

Diaris i mitjans de comunicació general d'arreu del món segueixen amb interès el conflicte català,  les principals claus del qual intenten analitzar per als seus lectors.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

The New York Times recollia aquesta setmana, fent-se ressò d’una nota de l’agència Associated Press (AP), la polèmica política i judicial amb els llaços grocs als edificis de la Generalitat de Catalunya. “Una disputa entre les autoritats espanyoles i els independentistes catalans pel símbol del llaç groc ha esdevingut una qüestió calenta de cara a les eleccions generals” del 28 d’abril. Diu el rotatiu novaiorquès que “el Govern català, partidari de la independència, no ha acatat l’ordre de la Junta Electoral espanyola de retirar dels edificis públics de la comunitat els grans llaços, que són utilitzats per protestar per l'empresonament i el judici dels dirigents independentistes pel seu paper en un intent fallit de declarar la independència el 2017”.

També a Nord-Amèrica, el portal digital 660 News, que edita la ràdio del mateix nom situada a Calgary, al Canadà, es refereix a la polèmica: “Quim Torra, president regional de Catalunya, que sempre porta un petit llança groc a la solapa, li demanà més temps a la Junta Electoral però el termini passà” i “no retirà els llaços”, deia abans que la Fiscalia es decidira a querellar-se contra el president per acusar-lo de desobediència, malgrat que Torra va acabar per retirar aquesta simbologia dels edificis dependents de la Generalitat. Ressalta el portal que com a reacció davant de la posició de la Generalitat “el líder del principal partit de l’oposició, el Partit Popular, Pablo Casado, demanà al primer ministre, Pedro Sánchez, que adoptés una postura més dura contra els separatistes catalans”.

A Amèrica encara, però molt més al sud, el diari Clarín, de Buenos Aires, Argentina, informa del conflicte català i dóna als seus lectors el que titula com les “Claus de la contradictòria història de l’independentisme català”. Assegura que “encara que se suposa que aquesta reivindicació té un origen progressista, en realitat l’esperit secessionista ha estat una bandera populista de la dreta des del temps de l’opac líder conservador Jordi Pujol, després pel seu seguidor, Artur Mas, i finalment per part del correligionari d’ambdós, l’exiliat Carles Puigdemont”. De forma esquemàtica -i bastant partidista- exposa que “la qüestió independentista reaparegué amb força política quan Mas governava i reclamà, el 2011, al recent arribat (al Govern espanyol) Mariano Rajoy una reforma financera” per a Catalunya. Al parer del diari argentí, com que “Rajoy es va negar, la dreta catalana incentivà l’independentisme per pressionar Madrid” i va ser quan “un grapat d’organitzacions de centreesquerra se sumaren a aquesta estratègia”. Posteriorment, narra Clarín, “Puigdemont seguí la mateixa línia però amb més populisme i declarà la independència de Catalunya el 2017” amb el resultat que “Madrid intervingué la regió, Puigdemont fugí i altres 12 líders (independentistes) foren arrestats i enjudiciats”, cosa que provocà la reacció dels llaços que simbolitzen la reclamació de llibertat, la manifestació a Madrid del dia 16 i la polèmica judicial i política per l’ordre  de la Junta Electoral.

El diari Sur in english, de Màlaga, adreçat a la colònia britànica de la Costa del Sol explica a aquests residents que la polèmica pels llaços “ve de la utilització d’aquest símbol com a protesta contra l’arrest dels líders de la fallida declaració d’independència de 2017”. Contextualitza la polèmica en el fet que “en les pròximes setmanes  es portaran a terme un seguit d’eleccions, les del 28 d’abril i les municipals, europees i, en algunes àrees, les regionals el 26 de maig”. Afegeix que “l’autoritat que regeix tots aquests processos diu que és il·legal que els organismes públics” exhibeixen els llaços i com que “el govern català no va complir” amb l’ordre de la Junta Electoral Central, aquesta entitat judicial “imposarà una multa als polítics regionals”.  

A Gran Bretanya, The Guardian informava, dos dies després de la manifestació de Madrid per exigir la llibertat dels líders independentistes enjudiciats pel Tribunal Suprem espanyol, que “milers de partidaris de la independència catalana” participaren “a la marxa pel centre de Madrid”, protestant “pel judici als 12 líders separatistes que ajudaren a organitzar la fallida declaració d’independència”. Explicava així mateix als seus lectors que “la manifestació fou organitzada pels dos poderosos grups de la societat civil” catalana, com són “l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural”.

A França, Le Monde, també dedicava dies després de la manifestació de Madrid una anàlisi sobre el moviment independentista català. “Mai s’havia vist en el cor de Madrid una marxa amb les banderes independentistes catalanes, tanta cinta groga ni s’havien sentit cridar tant de lemes a favor del dret a l’autodeterminació” de Catalunya. Analitza el rotatiu parisenc  que l’acte, “a sis setmanes de les eleccions legislatives anticipades del 28 d’abril, fou una nova demostració de força (del moviment independentista), en un moment en què la causa catalana continua pesant sobre la vida política del país en el seu conjunt”.

La BBC, a través del seu servei de notícies World, analitza les raons de les protestes dels llaços grocs i la manifestació de Madrid. Sota el títol de “Quin és el fons de tot això?”, la ràdio i televisió pública britànica assegura en el seu portal web que “la regió semi autònoma del nord-oest, Catalunya, celebrà un referèndum d’independència l’1 d’octubre de 2017 i declarà la independència d’Espanya setmanes més tard”. Aleshores “les autoritats espanyoles declararen il·legal el vot (referèndum) català i el govern nacional imposà un govern directe” a la Generalitat d’acord amb “el que diu la Constitució espanyola que parla de ‘la unitat indissoluble de la nació espanyola’”. Des d’aleshores, explica, el conflicte no ha minvat: “la crisi de Catalunya és considerada la més greu que ha colpejat Espanya des de l’era del dictador feixista Francisco Franco, que va morir el 1975”.

Finalment, en el diari Público, de Portugal, el columnista Francisco Asís analitza que “durant anys el procés de transició política” espanyol “fou presentat i percebut com un èxit”, però “en els últims temps, tanmateix, han sorgit veus crítiques contràries a l’acceptació d’aquesta tesi”. Exposa que “contràriament al cas portuguès”,  a Espanya no hi hagué ruptura amb el passat sinó “transició suau des de la dictadura a la democràcia”. I que amb els transcórrer de les dècades ha aparegut “una esquerra crítica amb el procés de la transició” així com “un poderós nacionalisme independentista a Catalunya” que posa en dubte la unitat de l’Estat “i una dreta nostàlgica del franquisme”, amb el resultat “d’un quadre polític que difícilment podria més complex”, i conclou que “hi ha motius seriosos per veure amb preocupació l’evolució del país”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.