Turisme cultural i patrimoni

La Barcelona arquitectònica, Patrimoni de la Humanitat

La ciutat de Barcelona posseeix vuit edificis declarats Patrimoni Mundial de la Humanitat de la Unesco, sis de Gaudí i dos de Domènech i Montaner, i, a la demarcació, en tenim un novè, la Cripta Güell, d'Antoni Gaudí, a la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló. L'aparició dels dos arquitectes, com constata la premsa de l'època, va significar una autèntica revolució, en una època en què els arquitectes van assolir, a Barcelona, una importància històrica excepcional. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En el tombant del segle XIX al XX, es produeix a Barcelona, diu l’escriptor i historiador Rafael Tasis, una “novetat ciutadana”. Aquesta novetat té un nom: arquitectura. És a dir, és la importància que han pres els arquitectes en la vida de Barcelona.

La llista que publica el 1909 la primera Guia barcelonina de la Societat d’Atracció de Forasters, acabada de crear, n’és testimoni, diu Tasis. Hi apareixen els Rogent, Fontseré, Sagnier, Bassegoda, Martorell... L’Eixample, i la nova Via Laietana és llur obra. Probablement, comenta, d’ençà dels mestres d’obres que feien els grans edificis civils i religiosos del segle XIV, no s’havia donat tanta bel·ligerància als arquitectes.

Però els més importants, adverteix l’historiador, no són aquests primers. Són aquests tres: Antoni Gaudí, en primer lloc i per damunt de tots. I després, Lluís Domènech i Montaner i Josep Puig i Cadafalch.

Gaudí, diu Tasis, és un arquitecte sorprenent i, d’ençà que va trobar en el primer comte de Güell un mecenes entusiasta, desplegà el seu geni creador, que va de la casa de Pere M. Calvet, al carrer de Casp, premiada per l’ajuntament l’any 1900, a la inacabable Sagrada Família, tan diferent com la concebia el primer arquitecte Villar, passant per la casa Vicens, del carrer de les Carolines, la Batlló del Passeig de Gràcia, el Palau Güell del carrer Nou de la Rambla i l’extraordinari Parc Güell i, finalment, la casa de veïns que li ha encarregat en Milà i que serà anomenada popularment la Pedrera, a passeig de Gràcia-Provença.

Casa Batlló. L'any 1907, amb la construcció de la Casa Batlló, Gaudí i l'arquitectura catalana plantegen una autèntica revolució, com diu 'La ilustració catalana': "L'arquitectura catalana va obrint-se camí cada dia més i amb les seves sumptuoses i originals creacions, al extrem de que no son ja sols los estrangers que en parlen i les comenten amb elogi, sinó que els mateixos espanyols comencen a rendir-se a la realitat" // VLADISLAV ZOLOTOV

Sens dubte, Gaudí és el cim, com digué Josep Carner en el poema que li va dedicar: “És un cim, dominant les estèrils planures, / on ja arriba la llum de les glòries futures; / ell és una magnífica senyal de promissió”.

De Lluís Domènech i Montaner, Tasis diu que l’edifici que compendia el seu catalanisme, les seves teories estètiques i la seva audàcia creadora és el Palau de la Música Catalana. I de Josep Puig i Cadafalch, caracteritzat per la manera de barrejar el medievalisme amb l’estil més modern, esmenta tot un seguit d’habitatges de l’Eixample, que no han tingut, però, la consideració i la fama de les obres dels seus companys més il·lustres.

La UNESCO confirmaria bàsicament les valoracions de Rafael Tasis, exposades el 1961, i compartides per gairebé tothom, tot i que algunes de les obres de Gaudí i Domènech i Muntaner, com la Pedrera o el Palau de la Música Catalana, van generar discussions i fins i tot menyspreu, en els seus inicis.

El fet, però, és que totes les obres de Gaudí que esmenta l’historiador, excepte la del carrer Casp, no prou gaudiniana, han estat declarades Patrimoni Mundial de la Humanitat, més una setena situada fora de la ciutat, la Cripta de la Colònia Güell, així com la més representativa de Domènech i Muntaner, el Palau de la Música, arquitecte que compta amb una segona a la llista de la UNESCO, l’Hospital de la Santa Creu i Santa Pau.

El Parc Güell, el Palau Güell i la Casa Milà, coneguda popularment com la Pedrera, són els edificis projectats per Antoni Gaudí que es van incorporar en primer lloc a la Llista del Patrimoni Mundial. Va ser el 1984, i el seu reconeixement per part de la UNESCO va ajudar a fer que el talent excepcional de l’arquitecte modernista fos valorat a nivell internacional.

Casa Vicens. El 2005, quatre obres més de Gaudí van ser afegides a l'inventari de tresors mundials protegits per la UNESCO: la Casa Vicens, la Casa Batlló i la Sagrada Família, a Barcelona, i la Cripta de la Colònia Güell, al Baix Llobregat // ANAMEJIA 18

 

El 2005, quatre obres més de Gaudí van ser afegides a aquest inventari de tresors mundials: la Casa Vicens, la Casa Batlló, la Sagrada Família i la Cripta de la Colònia Güell, al Baix Llobregat, dins del municipi de Santa Coloma de Cervelló i a tocar del de Sant Boi.

Dos monuments més situats a la ciutat de Barcelona estan protegits per la UNESCO. Són el Palau de la Música Catalana i l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, dues joies modernistes sorgides de la imaginació d’un segon arquitecte genial, amic d’en Gaudí, Lluís Domènech i Montaner. Declarades Patrimoni de la Humanitat el 1997, aquestes construccions són considerades obres mestres de l’art nouveau.

Ja a principis de segle, Gaudí i Domènech i Montaner eren les estrelles arquitectòniques del moment. Constata el periòdic La ilustración hispano-americana, de Barcelona, el 1891: “Parlant del monòton aspecte que les construccions modernes ofereixen a Barcelona, i de la revolució que està operant l’element jove, al front d’aquesta revolució marxen Gaudí i Domènech, ambdós anhelosos d’encarnar l’arquitectura en formes noves, enemics de la tirania acadèmica, despreocupats davant les regles de construcció usuals quan dificulten el vol de la seva imaginació somiadora.”

 

Palau Güell. L'historiador de l'art Adolf Fäh va considerar que el palau del carrer Nou de la Rambla era "la més notable de les construccions profanes de Barcelona", i va fer notar que si no aconseguia fer valer tots els seus mèrits era pel fet que el seu frontis donés a un carrer estret / MONTSERRAT BALDOMÀ SOTO

El 1907, amb la construcció de la Casa Batlló, Gaudí i l’arquitectura catalana reformaven aquesta revolució, com diu La ilustració catalana: “L’arquitectura catalana va obrint-se camí cada dia més i amb les seves sumptuoses i originals creacions, al extrem de que no son ja sols los estrangers que en parlen i les comenten amb elogi, sinó que els mateixos espanyols comencen a rendir-se a la realitat i s’ocupen i comenten, encara que molt a la lleugera, les obres dels Domènech, Puig i Cadafalch, Sagnier, Gaudí i tants altres que van omplint les places i carrers principals de Barcelona i altres punts de Catalunya de belles obres arquitectòniques. De l’última obra del senyor Gaudí es de la que s’ocupa avui la nostra publicació reproduint diferents aspectes interiors i exteriors de la casa del senyor Batlló, que tant extraordinàriament ha cridat l’atenció del públic des que pogué apreciar-se quelcom de les seves línies generals, plenes d’originalitat”.

El setembre de 1913, el periodista espanyol establert a l’Uruguai, Vicente A. Salaverri, va arrencar d’Antoni Gaudí unes declaracions que van ser més polítiques que artístiques: l’arquitecte va dir-li que Llatinoamèrica estaria més agermanada amb Espanya si Felip II hagués situat la capital al mar, ja fos a Sevilla o a València. El reportatge-entrevista té més aviat el valor de ser un exemple més de l’entusiasme que provoca la contemplació de l’obra gaudiniana.

El periodista va voler parlar-hi arran de la impressió extraordinària que li va fer la Casa Milà, com indicava en iniciar el reportatge il·lustrat, publicat al diari La Razón, de Montevideo: “Desafio a qui, venint de Barcelona, digui que no li han cridat l’atenció certes construccions recents. La Casa Milà, verbigràcia. Voltant per mig Europa, juro no haver-hi trobat una més gran audàcia arquitectònica”.

Després esmenta el Palau i el Parc Güell, i finalment el temple de la Sagrada Família, “visitat aquests darrers anys per reputats enginyers i arquitectes de tot el món”, que han convingut que, un cop enllestit, “serà una altra autèntica meravella”. És, afirmava, “un cant de pedra dirigit a l’Altíssim”, una obra que “impressiona, colpeix, fa tremolar”, d’aquí que s’anomeni Gaudí un “magnífic arquitecte-poeta”.

Sagrada Família. La Sagrada Família és "una fita, que, dins la història de l'Art, marca la via cap a un temps novell", escriu Adolf Fäh a principis del segle XX. És, afirma el periodista Vicente A. Salaverri, "un cant de pedra dirigit a l'Altíssim", una obra que "impressiona, colpeix, fa tremolar". 

Un altre exemple de l’impacte de les obres de Gaudí, més reculat encara, és el que va causar en l’historiador de l’art suís Adolf Fäh. L’any 1905, va publicar a la revista de Munic, dedicada a l’art cristià, Die Christliche Kunst, unes “Passejades artisticohistòriques per Catalunya”, que el periòdic Llevor de Sant Feliu de Guíxols va traduir al català. De Gaudí, va interessar-li especialment la Sagrada Família, com és lògic, “una fita, que, dins la història de l’Art, marca la via cap a un temps novell”, va escriure.

“Hi ha —va dir— un misteri, en aquesta creació d’en Gaudí”. Un misteri i un fet sorprenent, que tan agosarada innovació impressioni com un miracle l’home senzill, mentre que l’il·lustrat, en canvi, en parla com a profeta: “Si el projecte genial d’en Gaudí resta un jorn realitzat, el seu temple cantarà a la Trinitat un himne de tota la Creació com no ha ressonat mai en cap altre monument”.

Més recentment, des de casa nostra el teòleg Armand Puig ha sabut descriure amb detall les característiques d’aquest cant religiós. L’interior, diu, és com un bosc, amb uns arbres colossals, que són les columnes, les quals pugen helicoïdalment com fa el més humil dels llorers o de les palmeres. Els arbres es bifurquen en branques i culminen en un sostre florit, caracteritzat per la ufanor i per la calidesa d’una llum difusa.

Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. És una joia modernista sorgida de la imaginació d'un segon arquitecte genial, Lluís Domènech i Montaner // VITALYEDUSH

Doncs bé, apunta, les voltes són les fulles del gran arbre que aplegarà el poble per alabar Déu. Segons Gaudí, doncs, diu Armand Puig, el poble de Déu és el referent fonamental de la nau de la basílica, l’àmbit de la il·luminació i, per tant, l’espai per on discorre la “via de l’Església”.

No som pas lluny, considera, de la constitució Lumen Gentium del Concili Vaticà II, en la qual, després de parlar del misteri de l’Església, hom fixa l’atenció en l’Església com a poble de Déu.

La nau de la Sagrada Família es caracteritza, diu Armand Puig, per l’harmonia hel·lènica entre l’arbrat (les columnes) i les fulles (les voltes). “L’articulació del conjunt —escriu— és possible perquè hi ha un bosc de columnes que roben les càrregues de les voltes i de les cobertes exteriors. Es dibuixa, doncs, un trenat en el qual les columnes són un element constructiu absolutament necessari, atès que la basílica no té contraforts ni crosses ni arcbotants de cap mena. Més encara, les columnes, de gran robustesa, es troben lleugerament inclinades, per tal de complir la seva funció: són altes però no alteroses, i s’adeqüen flexiblement a la càrrega que els arriba. En la simbòlica de Gaudí, les trenta-sis columnes de la nau de la Sagrada Família tenen un nom d’evangeli/evangelista (4), d’apòstol (12) o bé de diòcesi (amb el lloc preferent donat a les diòcesis catalanes) (20).”

Tot i el caràcter cristià del temple, cal recordar aquí el que ja va dir Eduard Marquina a la revista mensual francesa L’art et les Artistes, el 1908: “La Sagrada Família que, al començament, no era més que l’obra d’un petit grup de creients, ha esdevingut en pocs anys, gràcies al geni de l’arquitecte, l’obra de tot un poble, sense distincions de fes ni de sectes, la manifestació artística més integral que s’hagi produït a l’Espanya del nostre temps”.

Paraules semblants a les que va escriure Lluís Capdevila, el juny de 1926, a l’anticlerical L’Esquella de la Torratxa, en la conclusió de la necrològica que va dedicar a l’arquitecte: “En una època en què les esglésies tenen totes un antiestètic i odiós estil jesuític —estil que consisteix en l’absència de tot estil— ell, en Gaudí, ha sabut crear un temple que és una meravella”.

L’altre gran temple de Barcelona protegit per la UNESCO és un temple artístic musical, amarat d’espiritualitat patriòtica, el Palau de la Música Catalana, de Domènech i Montaner.

Palau de la Música Catalana. De Lluís Domènec i Montaner, Rafael Tasis diu que l'edifici que compendia el seu catalanisme, les seves teories estètiques i la seva audàcia creadora és el Palau de la Música Catalana // NIKO GUIDO

Emili Vendrell va descriure a la perfecció l’ànima del temple laic: “Dintre d’aquell Palau, la llar pairal de la Catalunya lírica que el Mestre bastí de pedra en pedra per donar-nos l’herència d’un temple on aplegar-nos tots en una comunió artística, s’han donat a conèixer les grans obres dels més genials mestres i, per damunt de totes, les més belles obres, creació del poble immortal: aquelles cançonetes nostres que ens han donat tant de relleu arreu del món. I tot el Palau en queda impregnat, de notes i d’harmonies immortals! En cada pedra, en cada rajoleta envernissada de les que componen els mosaics de les columnes, de les parets i del sostre, n’hi ha una mica, d’aquelles harmonies entendridores! En cada rajoleta acolorida ha quedat una nota eixida de les nostres gorges incrustada com un brillant d’una muda sonoritat! A dintre el Palau de la Música Catalana tot canta! Tot vibra!”.

Al doctor Adolf Fäh el que més li va interessar, a banda de la Sagrada Família, per no deixar de banda Gaudí, va ser l’obra del Palau Güell. Aquell 1905 encara no s’havia construït ni el Palau de la Música Catalana, ni la Pedrera, ni la casa Batlló. Adolf Fäh va considerar que el palau del carrer Nou de la Rambla era “la més notable de les construccions profanes de Barcelona”, i va fer notar que si no aconseguia fer valer tots els seus mèrits era pel fet que el seu frontis donés a un carrer estret.

Enllestit el 1890, el palau va ser tota una revelació, com escriu La Ilustración Hispano-americana, de Barcelona, el 1891: “Gaudí ha passat pel damunt del convencionalisme imperant i ha aixecat una construcció racional i intel·ligible, sense enganys ni secrets, que ostenta davant de tots, amb viril franquesa, el principi i la idea de la concepció total de l’artista”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.