—Podria estranyar, de primeres, dedicar un TFG de sociologia i ciències polítiques a la història de la música en valencià. Però té tot el sentit del món.
—És que té tot el sentit del món. Rafa Xambó [autor de la introducció] va ser el meu professor i jo, des del primer moment, volia parlar d’alguna cosa que m’interessara i em motivara, ja que li anava a dedicar tantes hores. Vaig parlar amb ell per dir-li que volia fer alguna cosa de sociologia de la cultura, sobre com la música posiciona la gent. Aleshores ell em va dir que podria fer el TFG sobre la música en valencià, un treball lligat amb les pràctiques que vaig fer al COM [Col·lectiu Ovidi Montllor]. Era perfecte, tot lligava. A banda, a través de Xambó tenia l’oportunitat d’entrevistar i parlar amb persones com Amàlia Garrigós, Josep Vicent Frechina, Vicent Torrent...
—El llibre comença amb una llarga reflexió en clau sociològica sobre el fet musical, sobre la seua transcendència. En contextos com el valencià, és possible que el pes social de la música siga encara més gran, més significatiu?
—A veure, jo crec que sí. La clau política és inseparable de la música. A més, parlem d’una llengua que és perseguida, sense les mateixes possibilitats que unes altres músiques... Jo hi veig molta relació.
—Parles en el llibre de tres concerts, molt diferents, per cert, que et van marcar, que van canviar la teua percepció sobre la forma de viure i entendre la música: La Raíz, Zoo i The Blaze, un grup francès d’indietrònica.
—Formen part de les raons per les quals vaig voler fer aquest treball, un moment d’inspiració. La música està en tots els llocs, acompanya, crea, mou... Si vols parlar de la societat, hi ha un lligam molt fort amb la música, almenys per a mi. M’acompanya quan estic bé, quan estic malament, quan vull connectar amb persones. Els concerts i festivals són un moment màgic, de connexió amb la gent, de vibrar i compartir idees i sentiments, de cridar el mateix. Gent amb els mateixos valors. Havia de parlar d’això, no podia parlar d’una altra cosa.
—Hi ha diversos llibres que han abordat l’evolució i la història de la música en valencià i també monografies com les dedicades a Raimon, Obrint Pas, Zoo o La Fúmiga. Què volies aportar amb l’Espurna i la flama?
—Partia de la idea que, tot i que alguns grups s’acomiaden, que hi ha moments de baixada, la música en valencià resisteix. L’altre dia, en els premis del COM, va ser emocionant veure totes aquelles dones increïbles liderant els guardons. Era el símbol que la música sempre estarà ací, «a la contra i avant». Sempre a la contra. És cíclic. Hi ha l’espurna i en alguns moments tindrem la flama. Volia aportar la idea que la música sempre hi és.
—El llibre serveix també com a panoràmica d’uns anys molt intensos, del 2007 aproximadament fins hui, amb una diversificació impressionant de l’escena. I és una panoràmica completa, que abasta des de l’escena minoritària de Tourbolet Show fins a La Fúmiga.
—Sí. Quan estava fent les pràctiques al COM vaig haver d’organitzar tots els documents, una tasca historiogràfica per veure tots els premis, els premiats, com els jurats havien d’introduir noves categories... Perquè la música està molt viva i cal adaptar-se, com ara quan sorgeix Orxata, que era una cosa diferent. Els estils anaven creixent i el COM s’hi anava adaptant. Hi ha el tema dels cantautors, que és molt important, els hi dedique un capítol, però l’escena s’ha actualitzat, és una música viva, molt moderna. Jo veia les categories dels últims premis i al·lucinava. Al principi, hi havia en valoració per part del jurat una vintena de treballs i aquest any passaven de dos-cents.
—Més d’un centenar d’àlbums i més d’un centenar de singles.
—Està molt bé. I el que va passar va ser increïble.
—D’això volia que en parlàrem. Encara és prompte, però després del que va passar en els darrers Premis Ovidi Montllor, amb el pes enorme de les dones, en algun moment s’haurà d’abordar el fenomen. Aitana Alfonso, s’animaria a fer aquell llibre?
—De les dones?
—Sí.
—M’encantaria! Però, vaja, de moment hi ha aquest llibre, en què estan molt presents les dones. Eren les que més se m’acostaven i se sorprenien que haguera escrit d’elles, que estigueren en les fotos. Però són unes dones increïbles. Abril parlava que no era qüestió de demanar permís per tindre un espai, és el seu espai, és l’hora de ser protagonistes. I els premis ho reflectiren al cent per cent.
—Parlava sobre la col·lecció amb Pau Alabajos, un dels teus editors. I una de les coses que em deia és que volia que llibres com el teu serviren per a parlar de música, per a posar-la en el centre del debat. De fet, ara mateix estem tu i jo parlant-ne.
—Per a mi és molt important, perquè soc castellanoparlant. I fer un llibre en valencià, de música en valencià, fer entrevistes... Mare meua, encara ho estic assimilant! Però la música m’ha ajudat moltíssim a normalitzar el tema de la llengua, el llibre està fent llegir en valencià la meua família i els meus amics, que no el parlen. Però s’ha de llegir en valencià i escoltar música en valencià, per això hi ha el QR amb totes les cançons meravelloses de què parle i que m’han inspirat a fer aquest llibre. Estic contenta, no imaginava fer alguna cosa així. M’he fet l’ànim de parlar en valencià. M’estic alliberant de la por i de la vergonya de pensar que no ho faig bé. Crec que és molt pitjor no parlar-ho que equivocar-se alguna vegada.
—El teu no és un cas aïllat. Estic recordant el cas de l’influenciador alacantí Pedro Irles que es va passar al valencià. No et fa la sensació que els atacs a la llengua per part de la dreta estan obtenint el resultat contrari a l’esperat? Hi ha una reacció en positiu?
—És que cal fer-ho. Fa cinc o deu anys no veia en les xarxes socials gent o influenciadors parlant en valencià. I ara veig que sí. És molt important, perquè cal que hi haja referents.
—En el tram final hi ha reflexions de figures significatives de l’escena. Amb quines reflexions o frases et quedaries? Qui t’ha impressionat més de la gent que has conegut?
—[Esbufega] La primera cosa que em va cridar l’atenció és que tots tenien dins la sensació que havien de fer alguna cosa. Jo no cante ni escric cançons, però vaig sentir el mateix. Amàlia Garrigós em contava que estava a Barcelona, fent marxa, però li van oferir tornar a València i fer ràdio en valencià i va sentir que era el seu deure. El mateix Josep Vicent Frechina, que estima la música en valencià i fa un treball increïble; Carla González el mateix... Vicent Torrent, que no parlava valencià, em contava que la primera vegada que va escoltar Raimon i va flipar. En tots i totes es va despertar una passió. L’altra idea era que tot és cíclic, que se'n poden anar molts grups, però no s’entra en decadència. No ho crec, veig com Sandra Monfort o Esther estan programades per fer concerts. Tot i que la situació del valencià no és fàcil, la gent continua cantant i fent-nos gaudir i reflexionar. Estic molt agraïda per l’existència d’aquesta música.
—Es nota que el volum s’ha fet amb cura, que hi ha una coberta collage atractiva, un índex onomàstic... M’ha agradat que hi haguera també una part gràfica amb fotografies sensacionals de Julio Cebolla que visualitzen com és d'important l’escena.
—Les fotos de Julio són increïbles. Quan pensava en el llibre imaginava la part de les fotos, no sols llegir i escoltar la llista de Spotify, calia veure les imatges. Ell em va dir que estava encantat de col·laborar, em va passar un Drive amb moltíssimes fotos, era molt difícil triar-ne. N’estic molt agraïda. Les imatges reflecteixen molt bé tot el que volia expressar. I la coberta és de la meua millor amiga, Miriam Ruiz. Li vaig haver d’explicar de què anava el llibre perquè ella no coneix res de l’escena musical valenciana, és basca. I va tindre una idea que reflecteix molt bé el meu estil i el to que volia donar-li al llibre.