Deia l’escriptor Mark Twain, amb l’agudesa que li era consubstancial, que algú que és pessimista abans dels 48 en sap massa, de coses; si és optimista després, en sap massa poques. Sempre ens quedarà, com sostenia Antonio Gramsci, que l’optimisme que ens nega la intel·ligència es pot compensar amb la voluntat de ser-ho. Perquè és massa dolorós renunciar a les poques escletxes que ens puguen quedar d’esperança.
Cap tragèdia, menys encara una tan bèstia com la que va patir el País Valencià ara fa exactament un any, cau en sac totalment foradat. Hi ha el bagatge de l’experiència, la personal i la col·lectiva, de l’aprenentatge. Almenys durant un temps, més curt, més llarg, no mirarem els cels ennuvolats i les alertes meteorològiques de la mateixa manera. Sabem que, quan torne a passar una cosa semblant, almenys els prudents i els sensats tindran ferramentes per minimitzar els danys.
Tenim la constància, així mateix, que podem comptar amb la solidaritat dels veïns, amb la valentia de centenars d’individus anònims, amb uniforme o sense, que es tornaran a jugar el coll per salvar la vida d'uns altres. I tampoc no ens fallaran unes noves generacions que, seguint pautes de comportament immemorials, ens havíem dedicat a menysprear i menystenir de manera totalment injusta. Els joves agafaren el pic i la pala i ens van emocionar. No és poc. Però hi ha més valors en la motxilla, com la capacitat de sostenir durant tot un any una mobilització permanent reclamant el que era i és de justícia.
Si eixamplem la mirada, tanmateix, totes aquestes visions són de curt termini, responen al presentisme, al poc de bo que hem pogut salvar entre el fang i les runes. Perquè tota la resta és drama sobre la tragèdia, resumit en un lema benintencionat però fal·laç, «Sols el poble salva el poble», nascut de la inoperància i negligència de l’Administració autonòmica i de certa actitud especulativa o contemplativa del govern de l’Estat. Instàncies que, en tot cas, no es poden ubicar en el mateix nivell de responsabilitat.
Es podia fer d’una altra manera. Calia que fora d’una altra manera. Consumat el despropòsit, no s’entén que no hi haguera una assumpció de responsabilitats polítiques de qui havia de liderar la gestió, el president de la Generalitat Carlos Mazón, que es va limitar a oferir en sacrifici el cap de dues conselleres. Tampoc hi ha hagut una col·laboració mínimament raonable entre institucions, una reconstrucció i una política d’indemnitzacions ràpida i eficient, i un debat obert sobre la manera d’ocupar el territori. El més dolorós és que ni tan sols s’ha fet un acompanyament institucional a les víctimes, qüestions que pertanyen al terreny de la racionalitat, que podrien haver fet d’aquest any infaust un període més constructiu, més útil per tancar ferides, per consolidar aprenentatges.
S’ha caminat en la direcció oposada. Fins i tot coneixent els antecedents del Partit Popular, una formació que apareix retratada en gestions infames de tragèdies com els atemptats de Madrid, el Yakolev-42 o el mateix accident de Metro de València, el que hem vist sobrepassa la més escèptica, pessimista i descreguda de les expectatives.
El bosc ocult per ‘l’agenda’ Mazón
La covarda fugida cap endavant de Mazón, amb la col·laboració necessària del seu partit i dels seus socis de Vox —ara hi anirem—, té la singularitat d’estar acompanyada de la rocambolesca desaparició del president en un dels moments més crítics de la història del País Valencià. Les circumstàncies són tan delirants i novel·lesques, tan inconfessables, les mentides i ocultacions tan palmàries, que l’agenda presidencial, sobretot la que fa referència a les circumstàncies personals, és una mena de forat negre que ho absorbeix tot.
La narrativa al voltant del dinar d'El Ventorro i les hores posteriors és tan poderosa, diu tantes coses sobre el personatge, que els esforços ingents per part del PP de llançar detritus sols ha servit per emmerdar i enfangar encara més el debat polític
La narrativa al voltant del dinar d'El Ventorro i les hores posteriors és tan poderosa, diu tantes coses sobre el personatge, cap ni una de bona, que els esforços ingents per part del PP de llançar detritus sobre institucions i partits sols ha servit per emmerdar i enfangar encara més el debat polític i social. Mazón fa un any que és un cadàver polític al qual se li ha mantingut la respiració assistida. Per part de Génova, per no se sap quins càlculs de poder arrossegar en la barrancada de les responsabilitats al govern de Sánchez, la qual cosa han aconseguit molt parcialment. Per part de Vox, perquè la debilitat de Mazón els ha donat via lliure per imposar sense filtres ni obturadors el seu ideari. Amb la comoditat absoluta de saber que farien caixa perquè qui estava ardent en la pira funerària era el president. Com diu el professor Antonio Ariño en una entrevista, que Mazón continue de president és «una anomalia democràtica». Que també té uns responsables.
Un any després, Mazón està acorralat i sense eixida. La famosa agenda és matèria judicial, i les enquestes i els editorials de la premsa amiga fan evident que el deliri de presentar-se de nou a les eleccions és una entelèquia. Un viatge cap a enlloc que ha provocat més dolor en les víctimes, que ha fet més difícil un dol que, per tancar-se, necessitava unes disculpes, d’una calor i d’una assumpció de responsabilitats que no s’ha produït. Una reparació que potser arribarà de la mà de la justícia. Tard, malament. Alberto Núñez Feijóo, Santiago Abascal i els seus lacais valencians són corresponsables d’aquest càstig innecessari i immoral a les víctimes. Tenen la culpa d’haver podrit i condicionat el procés de reconstrucció i reparació. Per la guerra contra Sánchez. Per les maleïdes claus madrilenyes. No s’està parlant prou d’aquesta derivada. O no s’està posant prou èmfasi.
Com tampoc es parla com toca, tan centrat com està el debat en els aspectes morbosos, dels corrents de fons que explica moltes de les coses que passaren aquell 29 d’octubre del 2024. En un extraordinari article de gran angular publicat en La Vanguardia, «España, encerrada en el Ventorro», Enric Juliana explicava el pànic en Palau per no condicionar l’afluència turística el pont de Tots Sants, la qual cosa va fer minimitzar l’alarma, d’una banda, i, d’una altra, paralitzar la presa de decisions en moments clau, literalment de vida o mort. Tot això ja s'havia dit, però Juliana anava un pas més enllà, atribuint aquesta actitud a antecedents en comunitats com Madrid i Andalusia de posar en qüestió les advertències climàtiques. Derivades del negacionisme climàtic i la persecució als científics. Novament, la clau estatal. Els valencians, sacrificats en el dubtós altar de l'ayusisme i el trumpisme fatxenda.
La ideologia de Vox mata, però puja en les enquestes. El debat polític de baixíssima estofa es menja el que hauria d’haver estat una dialèctica pública sobre les conseqüències del canvi climàtic
La ideologia de Vox mata, però puja en les enquestes. El debat polític de baixíssima estofa es menja el que hauria d’haver estat una dialèctica pública sobre les conseqüències del canvi climàtic i d’un urbanisme que, com s’ha vist, també deixa cadàvers i accentua el poder destructor de l’aigua. Les universitats i altres organismes han fet la faena, han generat documents i estudis per demostrar que catàstrofes com la provocada fa un any per una dana estan íntimament lligades a les modificacions en el clima i a una ordenació del territori erràtica i insostenible. Debats per a cercles reduïts, que no acaben de filtrar-se en l’opinió pública i molt escassament en l’opinió publicada, perquè l’anècdota —més que siga important i rellevant— està matant el que hauria de ser una dialèctica necessària, de supervivència. El debat sobre bases científiques no existeix a les televisions, està ocult per la fullaraca. Mentrestant, la maquinària tòxica funciona a ple rendiment. A les xarxes socials, a les tertúlies i mitjans de filiació trumpista.
I malgrat tot, la dreta governarà
Amb tot i amb això, la paradoxa més gran d’aquest any és que, després de tot el que ha passat, els sondejos dibuixen al País Valencià una relació entre blocs gairebé congelada en la majoria tècnica del bloc de dreta sobre els partits de l’esquerra. Amb variacions que tenen a veure amb el transvasament bastant considerable de vots de PP a Vox —l’extrema dreta està disparada ací i a tot arreu— i, en alguns sondejos, de Compromís a PSPV-PSOE. Amb el matís que la diferència favorable a la dreta és més acusada en les circumscripcions de Castelló i Alacant, una qüestió que no necessàriament està relacionada amb la distància física de la tragèdia.
Algú dirà que els socialistes estan pagant la factura de l’ambigüitat de Pedro Sánchez els dies posteriors a la catàstrofe o la dificultat amb què s’estan fent efectives les ajudes. I també és cert que una part important de l’electorat vota en clau estatal. Però hi ha dinàmiques valencianes que també expliquen que els socialistes no traguen rèdits del descontentament popular, principalment un lideratge de Diana Morant poc engrescador, excessivament contemplatiu. Que els socialistes no presentaren moció de censura contra Mazón, que servia entre altres coses perquè Vox es retratara, és una actitud difícilment comprensible per a un electorat poc mobilitzat i absolutament escandalitzat amb la manera en què l’extrema dreta condiciona de manera rotunda l’agenda política valenciana.
Mentrestant, Compromís mou els peus pesadament, enfangat per una divisió interna sobre quina ha de ser l’actitud envers l’esquerra espanyola, amb el PSOE de Sánchez —molt escadusser amb les problemàtiques valencianes—, però també amb Sumar, la plataforma en decadència de la ministra Yolanda Díaz. Per aquestes i unes altres raons, que tenen a veure també amb la decepció entre l'electorat per errades i inaccions durant el govern del Botànic, els valencianistes no s'enlairen en un context teòricament favorable. Això, unit als problemes de reconstrucció de l’esquerra de matriu espanyola, recuperant-se encara d’un període caïnita i devastador, deixa molta gent en casa. Malgrat tot. Una circumstància molt significativa: ja no es tracta de reclamar el vot per l’arribada del llop, perquè el llop ja està ací i s’està menjant el ramat. Per alguna raó, tanmateix, ni la gestió de la dana, ni les agressions a la llengua, l’educació o la televisió pública, estan mobilitzant l’electorat.
En aquest any que hauria d’haver-ho canviat tot, poques coses han canviat. Algú diria que s'ha anat a pitjor. Seria un acudit de no ser veritat: quin símbol dels temps més rotund, més aclaridor, que l’emissió en À Punt d’una antiga correguda de bous —amb Vicente Barrera (!!)— mentre la gent es manifestava per milers pels carrers de València.
No. Aquesta vegada tampoc no hem eixit millors.