El Govern balear ha aprovat declarar el 2026 Any Joan Alcover, en commemoració del centenari de la mort del poeta, assagista i polític mallorquí, una de les figures més destacades de la cultura de les Illes dels segles XIX i XX.
Amb aquesta declaració, «el Govern vol retre homenatge a la seva figura i al seu llegat, i reconèixer la seva aportació a la cultura, la llengua i el pensament de les Illes Balears», segons diu l’acord del Consell de Govern que aprovà la commemoració. Aquesta es vehicularà a través de l’Institut d’Estudis Baleàrics, que serà «l’entitat responsable de la commemoració i convida la resta d’institucions de les illes Balears a sumar-se a la celebració d’aquest Any Joan Alcover amb activitats culturals, educatives i divulgatives arreu del territori».
Joan Alcover i Maspons va morir a Palma el 25 de febrer de 1926, quan tenia 81 anys. Havia nascut també a la capital illenca, el 1854. Com altres joves de la seva edat de família benestant, estudià a l'Institut Balear, on coincidí amb el que seria posteriorment el poeta Miquel Costa i Llobera, amb el més tard escriptor Joan Lluís Estelrich i amb el futur polític Antoni Maura. Entre els seus professors escomptava en aquells moments el poeta romàntic Josep Lluís Pons i Gallarza.
L'any 1869, el jove Alcover parteix a Barcelona per cursar-hi els estudis de dret, seguint els desitjos familiars. Allà entra en contacte amb el moviment de la Renaixença. Durant els sis anys següents es dedicà a estudiar a l’estiu, i assolí les titulacions en dret civil i en dret canònic el 1878. Amb 24 anys i el títol d’advocat davall del braç tornà a Palma, s’hi instal·là definitivament, es casà amb la barcelonina Rosa Pujol i començà a exercir d'advocat.
En aquest primer període professional, el jove advocat s’interessà per l’activitat política, s’afilià al Partit Liberal d'Antoni Maura a través del qual fou elegit regidor de l'Ajuntament de Palma i, més tard, l'any 1893, va ser diputat a les Corts pel mateix partit.
En paral·lel, començà a publicar poemaris en català i castellà. El 1877 va ser distingit amb un premi per a un dels seus poemes als Jocs Florals de Barcelona. Aquell premi no fou, però, l’inici d’una època de felicitat. Més aviat tot el contrari. El mateix any mor la seva esposa —amb la qual havia tengut tres fills— i al cap de quatre anys més perd l’única filla.
El drama personal el va fer connectar més intensament amb la llengua pròpia per expressar el dolor per les pèrdues terribles que havia patit. Desenganyat de la vida política, l’abandonà i donà l’esquena al maurisme.
El 1903 fa la lectura en públic de La Balanguera, el seu més famós poema —escrit a partir d’una antiga cançó per a infants—, conegut per tots els mallorquins, i que és, d'ençà de 1996, l’himne de Mallorca —en la versió musicada d’Amadeu Vives—, tal com el va declarar el Consell de l'illa. Durant els anys següents entrà en una fase de molta activitat, participà en l’Ateneu de Barcelona el 1904, en el Primer Congrés de la Llengua Catalana el 1906, fou elegit membre de la Reial Acadèmia Espanyola el 1904, de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona el 1913, participà en els Jocs Florals, és proclamat Mestre en Gai Saber, el 1916 entrà a l'Institut d’Estudis Catalans...
Però el destí li furta la felicitat; no debades la seva vida personal va estar marcada per la pèrdua dels éssers estimats: el 1905 mor un altre fill, quatre anys més tard que la filla.
El 1909 publica l’obra poètica Cap al tard, en la qual apareixen alguns dels poemes considerats dels millors de la literatura catalana, com el citat «La Balanguera», «Elegies», «Miramar»... El 1918 treu a la llum Poemes bíblics. I a l’any següent rep el prestigiós el Premi Fastenrath, creat el 1909 pel rei Alfons XIII, a instàncies de Louise Goldmann, vídua i marmessora del polígraf i hispanista alemany Johannes Fastenrath, que premiava una obra de novel·la, poesia o assaig, i que atorgaven per a obres en castellà la Reial Acadèmia Espanyola i per a originals en català els Jocs Florals de Barcelona.
Els reconeixements i premis literaris no acompanyaren una vida de felicitat personal. L’any després de rebre el Fastenrath morien, el mateix dia, una filla a Barcelona i un fill a Mallorca, que havia tengut amb la segona esposa, Maria de Haro, i amb qui va tenir un tercer descendent, que, finalment, fou l’únic dels fills que sobrevisqué al poeta.
A partir del nou drama familiar entrà en una època d’escassa producció literària i es refugià a ca seva, a Palma, on morí el 26 de febrer de 1926.