—Comencem pel final: llegint el llibre, s’entén que La Fúmiga hagen tancat paradeta. Tret d’Àrtur, el cantant, un professional de la música, la resta de components tenen els seus treballs. Aquesta dècada d’èxit s’ha construït sobre moltes renúncies i sacrificis.
—Sí. Deu anys de vida són molts per a un grup en valencià. I han estat anys molt fructífers, d’èxit. Sí que és cert que en la part personal, com comenten ells, han patit les parelles, les famílies... Pensa que si tots treballen de dilluns a divendres al migdia i de seguida agafen la furgoneta i se’n van un parell de dies, doncs realment no queda molt de temps per a les relacions personals i familiars. A mi el que em sobta és que ho tingueren tot tan programat; ho tenien molt clar.
—El llibre és una gran eina per a construir relat al voltant de La Fúmiga. Per a explicar el comiat i, per descomptat, contar la seua història. Amb un llibre molt a la seua manera, molt visual i que connecta molt amb el que ha estat la proposta.
—Ells volien contar la història a la seua manera. Han estat moltes hores de parlar amb Àrtur, amb Beteta [l’altre cantant] i amb més gent. El fet que ells col·laboraren amb molts artistes fa que siga un llibre molt coral, m’abellia que la història de La Fúmiga fora contada pels actors i les actrius que els han acompanyat tots aquests anys. És important per entendre el fenomen.
—Per cert, enhorabona, s’ha arribat una segona edició.
—Sí. És curiós, perquè es va arribar a la segona edició sobre demanda. Quan a l’estiu Bromera avisa a les llibreries que hi haurà un llibre de La Fúmiga a la tardor, ix la segona edició. Un fet que demostra el que és la banda. L’altre dia, en el concert d’Alzira [una de les actuacions de la gira de comiat], va ser espectacular: dues cues de 150 persones comprant productes de La Fúmiga. Em rebentava el cap, perquè el llibre no s’havia presentat encara. No eren samarretes, eren llibres, que costen molt de vendre.
—Es compra com a record.
—És un record, sí. Però em va sobtar també la gran quantitat de xiquets que venien pel llibre.
—Hi ha una singularitat de La Fúmiga molt interessant: a diferència d’Obrint Pas, Aspencat o Zoo, arriben a la música en valencià sense ser conscients que cantar en la nostra llengua tenia connotacions polítiques. No sé si perquè venien d'un ambient molt festiu.
—És el que passa quan poses en el mercat un producte que no existeix. Abans d’Aspencat o Obrint Pas no tenies la sensació que la música en valencià seria tan divertida, de tanta qualitat i tan majoritària. Aleshores, la gent s’hi afegia. La Fúmiga, com a xaranga d’una ciutat tan fallera com Alzira, s’adonen que al costat dels electrolatinos i tots els remixs, comencen a tocar-se per part de les xarangues cançons de La Gossa Sorda o de Zoo. Això ho fa tot. També és cert que ells són públic de La Gossa Sorda i d’Aspencat, són fans d’aquells grups. Per a ells, Zoo és un tòtem. Això explica moltes coses: si has estat seguidor de la música en valencià com a públic i acabes a dalt d’un escenari, ja ho tens fet.
—Ells venien del món festiu de les xarangues, associat a la festa, les falles, sobretot en una ciutat com Alzira. Però cal remarcar que eren músics de banda amb una bona formació molt sòlida.
—Sí. En el capítol dedicat a saber qui és qui en La Fúmiga es veu que tots tenen estudis professionals, que tots han passat pel conservatori, que són professors de música en conservatoris, escoles o instituts. Tenen un nivell acadèmic molt excels, que no sol ser habitual en els grups top. La gent ho ha de saber.
—En el llibre, a més de parlar de Pro21, la promotora que els llança, es dona molta importància al paper del productor Mark Dasousa, la persona que els serveix de guia. M’ha fet gràcia l’anècdota de quan els torna «Mediterrània» perquè és conscient que és un hit potencial i els empenta a fer una lletra millor.
—Correcte. Ells el tenen molt a dalt, a Mark Dasousa. Una de les coses que m’agraden de La Fúmiga —el llibre podria servir d’aprenentatge per a un grup que comença— és que s’ha deixat assessorar sempre per gent que en sabia més, que coneix com funcionava el circuit, com fer les gravacions, les sonoritats que s’estaven imposant... No han tingut cap problema a buscar aquell assessorament, cosa que no passa amb totes les bandes. D’un altre costat, l’altra gran cosa que és important que els grups que comencen tinguen en compte és que La Fúmiga ha estat el grup més professional fins al moment, no han escatimat recursos per contractar gent; a més de Dasousa, hi havia Icònic al davant dels videoclips, empreses que proporcionen furgonetes, road managers, equip de so, disseny de llums... I em consta que a tots els han pagat bé. Això és una cosa que sembla una obvietat, però si volem que la música siga professional ha de ser-ho en tots els sentits; no pot ser que el grup cobre bé, però a qui fa el videoclip no se li pague o se li pague poc.
—El canvi de logo de la formigueta fumigant a un de més modern, més fàcil de reproduir en el marxandatge, és un altre indicador d’aquesta concepció professional.
—Totalment. No sé si interessarà, però és una curiositat que sé que a tu et farà gràcia: les lletres de «Havia de passar» del títol les ha fet la il·lustradora Ame Soler. Sols ha fet això en el llibre, però havia de ser ella perquè és la persona que s’encarrega de tota la tipografia i els grafismes del marxandatge.
—Té sentit.
—Clar que té sentit, però és un indicador de la cerca de la perfecció, de ser coherents.
—La Fúmiga és un grup de cançons, més que d’àlbums. I que «Mediterrània», tot i ser el seu gran èxit, no siga la cançó més escoltada en xarxes té una explicació; a Catalunya hi accedeixen a través d’unes altres cançons com «Havia de passar» o «Ja no fa mal».
—Sí, «Mediterrània» hi arriba després d’aquestes cançons, quan és un èxit al País Valencià. Però és curiós. Es tracta de la cançó més popular de La Fúmiga, però ho és gràcies a la música de carrer, a la partitura que Beteta, solidàriament, va penjar en el seu web. Això fa que siga una cançó que està en totes les orquestres de revetlla del País Valencià. Allò que no s’aconsegueix en plataformes digitals s’aconsegueix a peu de carrer.
—Perquè tot no siguen afalacs, sobre l’escenari La Fúmiga són una dotzena d’homes, una imatge que no està en consonància amb els temps. Ells en són conscients i potser per això la gran quantitat de col·laboracions que han fet amb dones cantants.
—Sí. De fet, en algun moment del llibre s’explica que s’han assessorat molt en el moviment feminista. Per això el protagonisme que han donat sobre l’escenari a les dones, donant veu a col·lectius que denunciaven la violència de gènere. Ells tenen clar que no han de ser els portaveus del moviment feminista, les dones han d’estar en primera fila. I s’han rodejat de dones per a determinades cançons. Tampoc no oblidem que Àrtur està darrere de Naina, una jove promesa. Aquest fenomen de les artistes anirà a més.
—Àrtur, de fet, ha expressat el seu desig de continuar vinculat a la música.
—És una persona amb una capacitat de treball molt bèstia. La manera de gestionar el concert en el Roig Arena... Hi havia vegades durant la gestació del llibre que no podia parlar amb ell, és increïble la quantitat de gent que ha embolicat... I sí, ell comenta que no li importaria fer amb les noves generacions un poc el que han fet amb ell, ajudar-lo a créixer. Però això és una pregunta que caldria fer-li-la a ell.
—La Fúmiga han hagut de fer una segona data en el Roig Arena, que és un recinte amb una capacitat bestial, i em conten que podien haver-ne fet una tercera. Per a mi, el més important del seu llegat és que desmenteixen definitivament l'estupidesa que cantant en valencià no es pot arribar enlloc. Quan ha passat més vegades, ja no és un fet excepcional.
—Sí. De fet, l’altre dia explicava en una entrevista que em sorprenia la capacitat d’anar tombant sostres. I són un grup més polític del que la gent es pensa; tenen una portada de disc dedicat al Borbó i una cançó sobre «El preparat». Més polític que això... També tenen una cançó com «Llavors», s’han convertit en una icona del moviment LGTBI i han donat veu als moviments de dones. Al mateix temps, en els concerts veus famílies, fallers... A mi, que vinc del món dels grups més combatius, aquestes coses em fan explotar el cap.
—Si té una cosa bona La Fúmiga és precisament que demostra que aquest país viu la llengua amb molta més normalitat del que alguns voldrien.
—En un concert vaig conèixer una parella, ell d’Albacete i ella d’Almeria, que s’havien conegut a València, en un concert de La Fúmiga. En el llibre hi ha més anècdotes així. Però ja començava a passar amb Obrint Pas, amb Zoo, amb Aspencat... Venies dels concerts de poqueta gent amb la bandereta i, a partir de cert moment, te trobes en les actuacions gent castellanoparlant.
—Com a observador de la música, quina sensació et deixa l’abandó de La Fúmiga? Tens sensació de buit? Et preocupa?
—No estic preocupat. Quan se’n va anar Obrint Pas, estava Aspencat, quan plega Zoo hi havia La Fúmiga. I ara que plega La Fúmiga, estic segur que algú eixirà. Entre altres coses perquè la societat ho reclama.
—Hi ha una demanda.
—Hi ha una demanda. Després podem parlar de la qualitat de qui vinga, del tipus de música... Tampoc no descarte que hi haja retorns. Perquè, a més de la demanda, hi ha un element important, la nostàlgia. Tenim nostàlgia d’Obrint Pas, d'Aspencat, de La Gossa Sorda...
—Com passa en qualsevol altra escena amb els grups que han deixat empremta.
—Correcte.