A diferència del País Valencià en què l'arròs va ser originàriament introduït pels àrabs i que apareix en documents des del segle XV, l'arròs del delta de l'Ebre és d'introducció recent, si per aquest terme entenem els poc més de 160 anys que separen el present del seu origen. Més enllà d'algunes plantacions puntuals, com les dutes a terme al segle XVII pels monjos del convent de Benifassà a la partida de la Carrova (Amposta), la gramínia va començar a poblar aquest territori el 1860 amb la posada en marxa del canal de la dreta de l'Ebre.
L'obra d'enginyeria formava part d'un projecte fallit per a fer navegable l'Ebre des de Saragossa fins al mar, allà al port dels Alfacs (la Ràpita), el qual havia de connectar-se a través de l’anomenat canal de navegació d’Amposta a la Ràpita. Aquest canal de navegació no trigaria, però, a convertir-se en una infraestructura d’ús agrícola, responsable de la transformació definitiva d’aquest entorn. Mig segle més tard, entrava en funcionament el canal de l'esquerra de l'Ebre que, tot travessant subterràniament la ciutat de Tortosa, havia de regar l’hemidelta septentrional del delta i acabar de donar l’empenta definitiva al conreu de l’arròs.
En aquest context, l'arròs va ser objecte d'una dura batalla entre els seus defensors i detractors, entre pagesos amb interessos a la zona i pescadors, pastors, polítics i figures de la vida local angoixats pels indubtables problemes de salubritat provocats per la malària. Malgrat tot, l'arròs guanyà la batalla i amb ell el Delta canvià definitivament la seua fesomia.
Terres pantanoses
Cal recordar que, a mitjan segle XIX, el Delta era format per terres ermes i pantanoses, gairebé despoblades: només hi havia tres nuclis principals de població —la Cava, Jesús i Maria i Sant Jaume d’Enveja— i altres més petits com els Muntells i Balada, que sumaven unes 500 ànimes. Nuclis amb una arquitectura bàsica, de subsistència, a base de barraques, i que sovint no reunia les condicions mínimes d’habitabilitat i salubritat.
Cultivar inicialment aquelles terres va representar una dura batalla contra els densos canyars i les restes de vegetació. Per aquest motiu, la sembra directa al camp va deixar pas a fer-ho des de la cavalleria, pel perill que suposava caminar per dins d’aquells primers arrossars. Aquest sistema de sembra tampoc no va reeixir i es va sembrar l'arròs en planters per a posteriorment efectuar-ne el trasplantament. L’operació requeria una gran quantitat de mà d'obra durant tota la campanya, fet que va comportar l’estreta relació amb llauradors i arrossers valencians.
Durant la postguerra, vuit dècades després de la seua introducció, l’activitat arrossera donà senyals d’un creixement ingent. A la campanya 1943-1944 al Delta es cultivaren 15.466 hectàrees, amb una producció de 4.522 quilos d’arròs. Per aquells anys, la indústria arrossera tenia una important implantació a tot el Delta, amb una desena de molins arrossers. Això no obstant, va ser a partir de la dècada dels cinquanta que el cooperativisme es va desenvolupar amb més força restant activitat al sector industrial. S’hi arribaren a crear sis cooperatives arrosseres, cinc de les quals tenien molí. Avui dia, després de les fusions del 2002, només hi ha dues cooperatives, Arrossaires del Delta de l'Ebre i Cambra Arrossera del Montsià, i un sol molí.
A la dècada dels cinquanta, el Govern hi posaria també de la seua part. El 1957 l’Institut Nacional de Colonització fundava Villafranco del Delta, a l’hemidelta dret. Aquest poble de nova planta que pertany a Amposta es componia de 96 habitatges inicials per albergar colons i activar el conreu de l’arròs. Per cert, el topònim, que homenatjava el dictador, va sobreviure fins al 1989, quan la Generalitat de Catalunya va rebatejar el poblat com a Poblenou del Delta.
En l’actualitat, els arrossars del delta de l’Ebre sumen 19.750 hectàrees de les 20.677 que es cultiven a Catalunya, amb gairebé una quinzena de varietats encapçalades per la Jsendra i Bomba. La producció mitjana se situa al voltant dels 7.000 kg/ha, fins a arribar a les 135.000 tones.
El mal endèmic del paludisme
El creixement del conreu de l’arròs i les aigües estancades per manca de sistemes de drenatge eficients varen suposar un entorn idoni per a la reproducció i propagació del mosquit anòfel, responsable del paludisme. Per a pal·liar la malaltia, s’establiren dispensaris en diverses poblacions, com Amposta, Sant Jaume d’Enveja o la Cava, amb un seguit de metges lliurats incansablement a la lluita contra la malària, entre els quals destacaren els doctors rapitencs Pau Cartanyà i Ildefonso Canicio.
Algunes dades reflecteixen la dimensió del problema. Entre 1891 i 1900, a Tortosa es registraren 5.317 casos de paludisme, mentre que el 1913 hi va haver 300 a la Ràpita i el 1920 només 20. Entre Sant Jaume, la Cava i Jesús i Maria el 1918 es produïren 201 defuncions provocades pel paludisme; el 1923, 108. Entre el juliol del 1923 i l’octubre del 1924 el dispensari mèdic d’Amposta va atendre 2.706 casos de malària.
La llarga història de la DOP Arròs del Delta de l’Ebre
El 1985 les cooperatives arrosseres del Delta de l’Ebre van unir-se per a treballar conjuntament la qualitat alimentària de l’arròs, un esforç que va ser recompensat el 1992 amb el segell europeu Denominació d’Origen Protegida. El camí per arribar-hi ha estat llarg i costerut: primer l’arròs local va gaudir d’una denominació de qualitat, després d’una Indicació Geogràfica Protegida (IGP) i finalment desembocà amb la DOP.
En l’actualitat, la DOP Arròs del Delta de l’Ebre aglutina nou varietats de gairebé la quinzena que es produeixen a la zona —Bahia, Fonsa, Bomba montsianell, Sénia, Tebre, JSendra, Guara i Olesa— conreades exclusivament a les terres de l’Aldea, l’Ampolla, Amposta, Camarles, Deltebre, la Ràpita i Sant Jaume d’Enveja. Les citades varietats són de la subespècie Japonica, les quals, gastronòmicament parlant, es distingeixen per la uniformitat en la cocció, l’homogeneïtat del gra una vegada cuit i la gran absorció de sabor.
No t’ho pots perdre:
Festes de l’arròs. De la plantada a la sega
El ritme del cicle de vida de l’arròs, de la plantada a la sega, és motiu de festeig. Aquests dos moments àlgids de principi i final d’un procés són celebrats amb cites que atreuen una bona presència de públic i activitats al voltant de la preuada gramínia. Entre maig i juny, hi ha les Festes de la Plantada de l’Arròs, on els pagesos, vestits amb roba tradicional, sembren els camps a mà, tal com es feia antigament, mentre que el mes de setembre marca el final del cicle amb les Festes de la Sega. Podreu assistir a demostracions d’eines i tècniques artesanals, com l’ús de carros de fusta i falçs, així com tastos d’arròs i altres propostes al voltant d’aquest món que és, al capdavall, el delta de l’Ebre. Es tracta d’una mirada al passat, d’un homenatge a aquells que mantenen viva aquesta cultura.
Més informació: https://do-deltadelebre.com
Més informació: Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació. Generalitat de Catalunya