L’any 2017, Últim Cavall publicaven el que era el seu disc de debut, Records de Kyoto (Discos de Kirlian), tot i que el grup ja portava un temps en funcionament i havia publicat el 2015 un primer EP. La primera incursió de llarg format va ser treball ben apamat, en què les constants sonores ja estan marcades, amb veus remorejades, teclats i arpegis de guitarra eteris, no exempts de moments energètics amb picades d’ull al noise, que els ubiquen en un terreny estilístic amb no massa referents en la música en català. El disc els proporciona un Premi Altaveu a la millor lletra i l’edició en el segell nord-americà Emma’s House.
Amb l'àlbum següent, Alaska (Discos de Kirlian, 2019), depuren la proposta, acostant-la a un camp de joc que remet al postpunk de Joy Division, el shoegaze de Slowdive o el dream pop contemporani de formacions com Beach House, entre moltes altres referències possibles. L’any 2024, amb Un altre primer cop, publicat en el mateix segell, donen continuïtat al projecte, eixamplen les possibilitats sonores amb un so més expansiu i elegant i un nivell més gran de sofisticació en els arranjaments.
Parlem en tot cas d’una proposta de vocació minoritària, que va anar trobant el seu públic, però sobretot, com expliquen en el documental dos dels seus pilars —el guitarrista i veu Rafa Monzó i el bateria i lletrista Francesc Pasqual— els va servir per construir un espai creatiu on refugiar-se i «passar-ho bé» amb la música que els agradava, una filosofia que queda fixada en el títol del documental, Últim Cavall, 10 anys d’un refugi. La pel·lícula, rodada en La Fàbrica Lliure de Barcelona amb l’ajuda de David Casamitjana, serà presentada el pròxim 16 d’octubre, al Cinema Maldà, dins de la programació del Minifestival, acompanyant la presentació d’un altre documental al voltant de la figura del cantautor britànic Nick Garrie. Un dia després, els cinc talls que apareixen en el curt documental, representatius de la trajectòria del grup, es publicaran en format EP.
Un cavall orgànic
La intenció d’Últim Cavall amb aquest format és, d’una banda, «fer una fotografia del moment», amb cançons procedents de tota la discografia, «per a les persones que han seguit la trajectòria del grup». Es tracta de cinc versions en directe, de l’actuació per al film, que ajuden a atrapar l’essència de la proposta, una organicitat insubornable i que s’ha d’agrair en l’era de la música hipertractada digitalment, amb sis músics en l’escenari; a més de Monzó i Pasqual, Elba Vallés (veus), Toni Jordán (baix), Jacob Serra (guitarra) i Galdric Bover (sintetitzadors).
Una col·lectiu que trasllada al directe allò contingut en els discos, sense grans artificis, amb precisió i calidesa vocal i instrumental, amb la creació d’un ambient acollidor, com les pròpies cançons. Cinc talls que, tot i que la discografia del grup no és especialment extensa, segurament no han estat fàcils de triar. Per començar, Últim Cavall interpreten «Verí», un tema cadenciós, de dream pop amb picades d’ull jazzy, procedent d’Un altre primer cop.
La següent tria és Abans de marxar, d’aquell mateix disc, i que és alhora el clip de llançament, un altre tema evocatiu sobre el final d’una relació amb un bonic treball amb teclats i guitarres. La més agitada «Varsòvia», agafada de l’àlbum Alaska, és representativa d’un altre vessant del grup, amb efluvis post-punk que insufla vitalitat al directe, sempre sobri i contingut, d’Últim Cavall. Una línia que segueix «Llacs», d’aquest mateix disc, un altre tema efervescent amb uns teclats que remeten, com en altres cançons del grup, als Joy Division.
Una manera modesta però molt aparent de celebrar una dècada fent música, amb una imatge curosa i uns acabats musicals plens d’elegància i solvència. De la manera més honesta possible, sense especulacions, sense guiar-se per modes ni corrents. Guiats per l’amor a un discurs musical molt concret que han arribat a dominar, fins fer-se reconeixedors.
Per molts anys.
