Bum-bum, bum-bum, bum-bum...The dark side of the moon comença amb el batec del cor cada cop més ràpid i una sèrie de sons inquietants: unes veus que diuen “he estat boig durant anys, molts putos anys...”; una caixa registradora de ritme incessant (que després serà el començament del tall “Money”); uns riures bojos (que després se sentiran a “Brain damage”) i una carraca electrònica i accelerada que podria representar mil sorolls mecànics angoixants (un helicòpter; les travesses de la via del tren; el compàs d’una cadena de muntatge; una rotativa). La peça es diu “Speak to me” i la signa el bateria, Nick Mason. Un minut i pocs segons que acaben en crits aguts (la veu de Clare Torry, que agafarà protagonisme a “The great gig in the sky”) abans de donar pas, sense interrupció de cap mena, a “Breathe (in the air)”.
Un respir. Agafem aire.
La recepta de The dark side of the moon es va començar a discutir a la cuina de la casa Nick Mason, el bateria de Pink Floyd, el 1971. Literalment, segons explica ell a les seues memòries, la seua cuina va ser el lloc on es van fer les primeres reunions de grup per llançar l’àlbum següent. El baixista Roger Waters havia arribat amb algunes idees desenvolupades sobre temes que l’angoixaven i va demanar idees als seus companys per un disc pensat al voltant dels elements del seu temps que els estressaven.
A Inside Out: A personal history of Pink Floyd (en castellà, Dentro de Pink Floyd, editat per Ma Non Troppo el 2007), Nick Mason explica com van començar a treballar els temes: “Vam fer una llista de les dificultats i pressions de la vida moderna que podíem reconèixer especialment: les dates límit de lliurament, els viatges, l’estrès de volar, l’al·licient dels diners, la por a morir i els problemes d’inestabilitat mental que podien desembocar en bogeria... Armat amb aquesta llista, Roger se’n va anar per continuar treballant amb les lletres”.
Fins a aquell moment, les lletres havien estat cosa del més llançat del grup, Syd Barret, líder del grup durant la primera època —la psicodèlica i irregular etapa de The piper of the gates of dawn (1967) fins a Meddle (1971)—, però, finalment, va ser expulsat pels seus companys de banda. El guitarrista David Gilmour va entrar per cobrir els moments d’incertesa que Barret —addicte a diverses substàncies— creava en l’escenari. I un dia, simplement, la banda no va passar a buscar Syd Barret per casa seua. Ningú no el va trobar a faltar. Però ell havia estat qui havia batejat el grup amb els noms de dos bluesmen poc coneguts, Pink Anderson i Floyd Council.
Roger Waters era el baixista del grup, una altra força de la natura dins d’aquella banda atípica on l’instrumentista més hàbil era l’últim que havia arribat (el guitarrista David Gilmour) i el músic més complet —l’únic capaç d’equilibrar tots els instrumentistes i construir un so conjuntat i fluït— seguia sent el modest teclista Richard Wright (disposat a mantenir-se en un segon pla i condemnat a sofrir els superegos de Barret, primer; Waters, després, i, finalment, en menor grau, el de Gilmour).
En desaparèixer Barret de l’equació, Waters va emergir com la força creativa que assumiria les lletres, moltes músiques i hi abocaria les seues obsessions. The dark side of the moon i el disc següent, Wish you were here, van ser els més perfectes de Pink Floyd, perquè Waters encara deixava espai als altres membres del grup. A l’excel·lent The wall, la personalitat de Waters desborda per totes bandes, s’expandeix i esclata en una personalíssima tragèdia contemporània farcida de tots els complexos psicològics possibles i molta música.
A The dark side..., l’aportació innovadora de Waters va ser la idea de fer un disc de rock veritablement conceptual. La seua proposta de parlar, discutir i reflexionar sobre les situacions angoixants de les vides dels membres de Pink Floyd és més valenta del que sembla. La profunditat que va donar a les lletres, més honesta del que ell mateix vol reconèixer.
A Nick Mason li atribueixen la idea de traslladar aquesta unitat conceptual a la forma musical. Per això “Speak to me”, l’obertura de la suite, apareix com un tema seu. L’estructura lligada de l’àlbum, amb una obertura, un epíleg i uns interludis entre les cançons principals li va donar unes dimensions extraordinàries. Sense tot això, The dark side of the moon hauria estat un grandíssim disc convencional amb tres o quatre singles molt bons (“Time”, “Money”, “The great gig in the sky” i “Brain damage”). Però amb l’obertura esmentada (els batecs del cor, les rialles boges, la caixa registradora, l’helicòpter); cap pausa entre les diferents peces; els interludis esmentats i l’epíleg d’“Eclipse”, convidava a fer una audició atenta del disc.
Cal situar-se en una cultura rock que havia nascut amb singles, però havia anat alimentant la cultura de l’àlbum (o l’LP). Ja eren conceptuals molts discos anteriors dels Beatles i les òperes rock dels Who, però The dark side of the moon era rodó: era circular (acabava com començava); integrava samples que, primer, anunciaven futurs temes (com en els preludis); després prenien protagonisme i, finalment, acomiadaven l’obra. La música tenia unitat i les lletres, entitat.
La influència del disc és evident: ara ja no s’escolten els àlbums com en l’època del vinil, però aquella època va durar tres o quatre dècades. Aquell mateix 1973 es va publicar Tubular Bells de Mike Oldfield, que també obriria una època nova per al rock simfònic, i l’intent de fer obres conceptuals de dues cares (o de quatre, amb els LP dobles) s’allargaria, com a mínim, fins a Green day (American Idiot i 21st Century Breakdown). N’hi ha d’altres exemples posteriors, però cada cop menys: en l’última dècada, el consum de música s’ha transformat radicalment i l’escolta per streaming ha eliminat, gairebé per complet, l’audició completa dels discos.
Malgrat això, la influència indirecta de The dark side of the moon és immensa si fem cas del creixent ús dels samples en totes les músiques urbanes contemporànies. Això no vol dir que Rosalia s’hagi inspirat en Pink Floyd, però no és descartable que sigui l’última baula d’una cadena d’influències iniciada en The dark side...
Tall a tall
A Pink Floyd. Más alla del muro (Milenio, 2011), Fernando Forcada explica que la primera peça del disc després de l’obertura, “Breathe in the air”, “reflecteix les preocupacions de Waters respecte a com la fama i la necessitat de compondre àlbums d’èxit interfereixen amb els seus principis amb la qualitat de vida”.
Després hi ha un altre interludi, més electrònic encara que el primer, que una altra vegada és una carrera cap a l’estrès, “On the run”.
Les presses i urgències aboquen a “Time”, una cançó intensa que comença amb una combinació de rellotges capaç d’estressar qualsevol: dues o tres alarmes de diferents despertadors, les campanades d’un rellotge de pèndola, les campanes d’un rellotge de torre i un diapasó taquicàrdic. Després, els teclats i les guitarres repiquen i la percussió replica una arrítmia paroxística abans d’entrar la veu de Gilmour.
La lletra de la cançó, sobre la inevitable angoixa pel pas del temps, acaba amb uns versos que vinculen músic i oïdor en un mateix temps, a través de l’espai: “The time is gone, the song is over / Thought I’d something more to say” (‘El temps ha marxat; la cançó s’ha acabat / Pensava que hi hauria més coses a dir’).
Esgotat el temps, comença “The Great Gig in the Sky”, una meravella de ritme creixent sobre la por a morir. Hi destaca una potent i inoblidable interpretació vocal de l’anglesa Clare Torry, que va cobrar 30 lliures per la seva feina. Al començament, els Pink Floyd volien una veu negra, però el tècnic de so, Alan Parsons, els va fer escoltar Torry i la van acceptar ràpidament. Posteriorment, Torry va demandar la banda perquè mai no va cobrar un duro de drets d’autor a pesar de ser l’autora del fragment que interpretava.
Els paral·lelismes entre cançons continuen: l’espectacular “Money” comença amb un ritme marcat per una caixa registradora, de la mateixa manera que els rellotges iniciaven “Time” i es va enfilant, amb solos de guitarra, per sobre de totes les previsions, fins a enlairar-se. “Money: It’s a gas (...) It’s a crime”.
Els diners porten a una denúncia de les classes socials, “Us and them”, ‘Nosaltres i ells’, que acaba amb frase lapidària: “Per no tindre diners per a un te i una torrada / El vell va morir”.
L’interludi següent, “Any colour you like”, és totalment instrumental i connecta amb la peça que s’endinsa en la por a la bogeria “Brain damage” (‘Dany cerebral’). Tornen les rialles desencaixades, les lletres inquietants —“El llunàtic és sobre l’herba (...) El llunàtic és al meu cap”— i arribarà el títol del disc: com feia “Time” al final, “Brain Damage” connecta el cantant que escolta amb una referència directa a una banda de rock: “And if the band you’re in starts playing different tunes / I’ll see you on the dark side of the moon” (‘I si la teva banda comença a tocar cançons diferents / Ens trobarem a la cara oculta de la lluna’) Una veu en off també dona per acabada la peça: “No se m’acut res més a dir / Crec que és meravellós”.
L’últim tall, “Eclipse”, és una apocalipsi final in crescendo que descriu tot el que hi ha sota la llum del sol (“Tot el que toques, tot el que veus, tot el que tastes...”), excepte, és clar, la cara oculta de la lluna: “And everything under the sun is in tune / But the sun is eclipsed by the moon” (‘I tot el que hi ha sota el sol és a la cançó / Però el sol es veu eclipsat per la lluna’).
The dark side of the moon acaba amb un cor bategant cada cop més a poc a poc: BUM-BUM BUM... bum... bum... bum...