Un torero i un toro resen plegats abans de la corrida a El reclinatori (1952). Un gall, davant la taula parada, es prepara per trinxar un militar a Bones Festes (1971). Un home es ven als Encants vells (1940) un retrat d'ell mateix a l'època que va ser feliç. La pintura carregada de crítica de Ramon Calsina no es va exposar en el seu moment i s'havia reivindicat molt poc fins ara, amagada rere la cara pública de Calsina (amb les seves escenes amables del Poblenou, per exemple). Per això calia una exposició com la que Bernat Puigdollers ha comissariat als Espais Volart (Fundació Vila Casas) titulada «Misèries humanes», una mostra que ensenya tot el que Calsina pintava sense gaires possibilitats d'exposar en plena dictadura, però que estava directament relacionat amb el que havia pintat abans de la Guerra Civil.
«És un dels grans pintors catalans», afirma Puigdollers a EL TEMPS: «El coneix poca gent, i la gent que el coneixia havia pogut veure, sobretot, el final de la seva obra, els quadres sobre Poblenou —que és una etapa molt nostàlgica amb quadres bonics i un punt ensucrats—, però no aquesta etapa que presentem a "Misèries humanes" i que és més crítica i reivindicativa».
L'exposició comença amb la seva formació, els seus primers retrats de joves, de coneguts en un viatge iniciàtic a Granada —la filla de la pensió, el mosso que hi treballava—, quadres aparentment convencionals on es pot intuir una rebel·lia d'artista (els ulls massa realistes, poques concessions a la bellesa, l'intent per pintar el caràcter dels models). No trigaran a aparèixer els tipus caricaturitzats amb detall (El mal catedràtic, que no té front ni cap, res per damunt de les celles, i d'altres obres sense títol) i les escenes incòmodes.
Escriu Puigdollers al text de l'exposició que «el caràcter reivindicatiu i sovint cru de les escenes que pinta, l'ha convertit en un pintor que sovint ha estat considerat incòmode», «massa trencador pels pintors tradicionals i massa tradicional pels artistes més trencadors».
No està dins de cap avantguarda, sinó més aviat influenciat per un pintor la fama del qual va esclatar a l'època dels anys vint, George Grosz (1893-1959), i un dels que l'havien inspirat, Honoré Daumier (1808-1879).
El seu és un estil «molt difícil de definir», reconeix Puigdollers: «Calsina admirava molt el barroc italià i, com ells utilitza molt els clarobscurs, gairebé el tenebrisme, i també una mirada una mica teatral» però alhora també «agafa molt del món de la caricatura (havia estat treballant un temps a L'esquella de la torratxa), i l'estela de Daumier i Grosz, amb un estil que està al límit entre l'art i la caricatura» però sense limitar-se mai a la caricatura: «Estem en un equilibri estrany entre l'alta pintura i el dibuix més popular i això és el que li dona un toc tan personal».
En aquest ambient dels anys vint i trenta, Calsina consolidarà un estil que té la cara més truculenta en la crítica social però també una cara amable i lluminosa, que es poden veure en els cartells publicitaris que es poden veure en l'àmbit «L'avantguarda fugaç».
Segons Puigdollers «Els cartells de París són una cosa molt puntual, una mostra de com Calsina podia posar el seu talent al servei d'un encàrrec. Però són magnífics i no s'havien exposat gairebé mai. Em semblava una oportunitat de mostrar una altra faceta de Calsina». L'estil és el mateix, però no tenen la tensió dramàtica dels altres. Puigdollers reconeix que, «Mig de broma, internament, la gent dels Espais Volart, l'anomenem "la sala de Descans", perquè no és una obra tan densa i truculenta». És un parèntesi i una mostra del que hauria pogut ser la cara amable de Calsina si no hagués arribat la guerra, i la dictadura que ho va enfosquir tot.
Immediatament encarades amb els cartells, hi ha les obres de la guerra i la postguerra. «La família deia que ell, de la guerra, pràcticament no en parlava. És possible que aquestes obres fossin per exorcitzar aquestes pors i aquests traumes de guerra i el seu pas pel camp de concentració d'Argelers i de Vitòria». Un dels quadres, Vitòria 1939, és un retrat d'ell mateix dins de la plaça de braus de Vitòria —convertida en aquell moment en camp de concentració provisional. Aquesta obra no s'exposaria, però tampoc moltes de les que Calsina pintaria no per interessos econòmics sinó per la pura expressió de la denúncia. «Heu de pensar que aquests dibuixos van sortir poc a la llum», explica Puigdollers. «El que exposava a les galeries eren bodegons, paisatges, escenes del Poblenou... coses que no hem volgut posar en aquesta exposició perquè ens volíem centrar en l'altre vessant —i perquè les anteriors exposicions s'havien centrat en aquelles pintures i sincerament penso que el que fa vigent, i fa singular, Calsina és aquesta etapa que exposem nosaltres. És el que el fa interessant i atractiu».
Són obres que, «als anys cinquanta, quan les pintava, estaven prohibidíssimes», recorda Puigdollers.
Hi ha una sèrie de litografies que el mateix Calsina es va autoeditar i que anaren a parar a mans que potser volien pagar per elles, però que no les exhibirien ni denunciarien Calsina. Entre aquestes obres hi ha Adulteri, L'avi s'ha tornat boig, L'oficinista, Família abandonada, Encants Vells, Il·lusions perdudes, El mal catedràtic o Coincidències. Obres incòmodes, truculentes, algunes grotesques, totes colpidores.
Entre les sortides comercials d'aquest vessant de Calsina, la il·lustració d'obres literàries va ser una de les més profitoses. Gràcies al fet que se li van encarregar litografies per un Quixot i diverses obres d'Edgar Allan Poe —«A bodes em convides», degué pensar Calsina—, podem gaudir d'il·lustracions de contes com «La carta», «El gat negre», «El pou i el pèndol» o el poema «El Corb».
Com a venjança última de Calsina a l'ecosistema viciat de crítics d'art i compra i venda de quadres en el seu moment, l'artista ens va deixar un bon nombre d'obres satíriques sobre aquest món. Elles tanquen una exposició de justa reivindicació a un artista maltractat per un esperit insubornable. Són els retrats d'El crític, El pintor comercial, El marxant i el client o El jurat (quatre rucs mirant-se un quadre).