–La novel·la narra les relacions sentimentals que la protagonista, la Lisa Cohen, ha tingut al llarg de la seva vida, relacions que li explica a la seva nova parella. Per què ha volgut escriure un llibre sobre el que t'ensenyen les relacions passades?
–Era una reacció al que molta gent jove pensa de les relacions, de l'heteropessimisme, del fet que, si en una relació apareix algun problema, és que ja no valia la pena haver començat aquella relació. Bona part de la literatura actual, i el discurs general, defensa això i jo no hi estic d'acord. Era una manera de reivindicar l'amor. Es tractava d'explicar el que t'ensenyen les relacions. Tots creixem a mesura que ens passen coses i que anem coneixent gent. Aquesta és la llavor de la novel·la.
–Al començament m'ha recordat una mica Alta fidelitat de Nick Hornby -i la pel·lícula de Stephen Frears-, tot i que el film era més frívol...
-Però és una pel·lícula estupenda.
–I tant. Molt bona.Però la seva novel·la, que al començament també és molt divertida i pot semblar un punt frívola, va guanyant molta intensitat i profunditat a mesura que avança.
–Quan nosaltres recordem coses de fa temps -i representa que la protagonista té 60 anys-, els records són més fragmentats i idealitzats -més alegres- que les coses que t'han passat recentment, que recordes amb més detall. També les situacions són diferents perquè no la vius igual quan tens vint anys que quan tens quaranta. Era una mica per expressar el pas del temps.
–Els records més allunyats són més lleugers i les experiències més pròximes, més denses i complexes. Per tant, tenia clar que ho havia d'escriure així des del principi? O li ha sortit d'aquesta manera a mesura que escrivia?
–Era planificat. Molt a l'inici, eren com postals. Jo sabia el que volia que li passés a aquesta senyora És veritat que, després, en el treball d'edició ho puc canviar (Normalment escric a raig i després reordeno, retallo i fusiono, cosa que per mi és més laboriós, però així té més sentit). Des del començament sí que hi havia volgudament la intenció de fer més intenses i més treballades les coses més recents,. Això estava planificat, sí.
–Hi ha diversos temes als quals la protagonista -i diria que l'autora- us enfronteu de manera més greu: la decisió de no tenir fills; la pressió social perquè en tingui; els dubtes sobre l'avortament...
–Sí, perquè un dels temes del llibre és mirar l'amor en positiu, i el dret que tots tenim a ser feliços; un altre és el carpe diem (perquè jo personalment penso que la vida és molt curta i hem d'aprofitar tot el que tenim i prendre les decisions que volem en el moment que volem), però l'altre tema és la llibertat individual. La gent ha de prendre decisions i estic cansada de veure literatura i cinema amb personatges que prenen decisions a la lleugera i no se'n penedeixen mai. De tota la gent que conec, de tota la gent que tinc al meu voltant, ningú pren decisions a la babalà. Si tens quinze anys, potser sí, però si no, no. Volia parlar d'aquests temes que ens afecten a les dones des del punt de vista de poder elegir: perdonar a l'amic o no, avortar o no, penedir-te o no d'haver tingut fills, i el fet que la societat et jutgi pel que decideixes -cosa que és una dificultat afegida en el procés de decisió.
–Hi ha coses autobiogràfiques en aquesta història de Lisa Cohen?
–Les coses que li passen a la Lisa no són autobiogràfiques. Excepte un episodi: el del cavall que munta la Lisa i que comencen a perseguir, primer uns pocs gossos i després molts... Està novel·litzat i portat a l'extrem, evidentment, però és l'única cosa autobiogràfica. A banda d'això sí que n'hi ha elements de la meva vida: per exemple, els llocs que descric.
–Els escenaris ja ho semblen, detalls personals que ha volgut introduir-hi per trobar-se còmoda: Londres, París, Venècia, Banyuls... El seu anterior llibre, La pesta blanca, era un assaig que, en certa manera només podia escriure Ada Klein, o almenys vostè el podia escriure millor que ningú pels coneixements mèdics...
–...el background...
–... i la sensibilitat literària. Què hi ha de seu que faci aquest llibre únic?
–La idea que la vida s'ha d'aprofitar molt. També per culpa de la meva professió, recordo cada dia que la vida és finita. A banda d'això, allò que he reflectit a la novel·la perquè és meu, són els llocs. Les situacions no ho són perquè a mi m'interessava que les coses que viu la Lisa fossin situacions que li poguessin passar a qualsevol dona. De fet, si m'haguessin passat a mi aquestes coses, potser jo hauria reaccionat diferent. També m'he trobat moltes dones que, després de llegir el llibre, m'han dit que a la part de la maternitat s'han sentit molt representades... o en la part de l'ambició laboral.
–Finalment, els llocs són tan diversos i allunyats entre sí, i tan emblemàtics, que els ha utilitzat com un toc de glamur?
–És que també volem emmirallar-nos en les protagonistes de les novel·les o de les pel·lis, perquè els hi passen coses o pitjors que a nosaltres o millors que a nosaltres. Com que a la protagonista no li dono família (que estan tots morts) i li dono un marit de merda, com a mínim que sigui rica i es pugui bellugar d'aquí cap allà.
–L'erotisme no hi podia faltar, en una novel·la sobre relacions?
–No podia parlar de relacions sense parlar de sexe perquè hagués sigut estrany. No hagués estat realista. Però m'interessava que fos eròtic, no pornogràfic. No volia caure en el detall pornogràfic o simplista que està posat allà en calçador i no serveix a la història. Volia que tingués sentit.
–Narra també una violació, però no és el moment més intens de la novel·la.
–És curiós perquè quan he fet clubs de lectura i he preguntat «què creieu que és el pitjor que li passa a la Lisa?», la gent jove em diu que la violació; en canvi la gent de la meva edat o més grans que jo diuen que el marit. Això és molt curiós. Jo crec que el marit és pitjor. La violació és horrorosa però és un moment puntual i, en canvi, el maltractament del marit, que és repetit i allargat en el temps, penso que és molt pitjor.
–Escriu en un moment donat: «No és veritat que la pena et faci créixer». Per fi, algú que no repeteix la dita aquella de «el que no et mata et fa més fort» sinó que diu el contrari!
–És que és mentida, això. Hi ha molta gent que en passa de molt grosses i al final s'enfonsa perquè és una darrere l'altra. «Això et farà més fort!». No ho sé si et farà més fort. Jo m'estimo més que la gent pateixi menys.
–Quan va signar La plaga blanca va utilitzar un pseudònim, Ada Klein Fortuny, i ha decidit continuar amb ell. Per què?
–El que faig a la meva vida professional i a la meva vida privada ho faig amb un altre nom. No és que Ada Klein sigui un personatge que m'hagi inventat. Jo no faig d'Ada Klein en unes situacions i en altres. No. Soc la mateixa persona. A l'esfera de la meva vida que faig coses literàries o culturals, les faig sota aquest nom. I aquest nom m'ajuda a separar una cosa de l'altra. Té tot el sentit.