De Jaume Pla (la Bisbal d’Empordà, 1977) es podrien dir moltes coses, però en cap cas se’l pot acusar d’haver-se cenyit a la quadrícula del gènere o haver-se instal·lat mandrosament en la zona de confort. L'anterior treball discogràfic, Ludwig (2021), era un arriscat exercici d’intertextualitat musical consistent a dialogar amb un monstre sagrat de la música, Beethoven. Abans d’això, en Desig imbècil (2019) feia un cop de volant elèctric que havia estat precedit d’una aposta obertament acústica, Carn, os i tot inclòs (2017), amb el qual tancava una etapa de moderada experimentació electrònica engegada amb Sacrifiqueu la princesa (2014) i continuada amb un disc breu de sintetitzadors i recuperació de l’anglès com a llengua vehicular, 7 songs for an endless night (2016). Entre altres operacions com ara jugar amb repertoris propis i aliens.
La voluntat de canviar periòdicament de manera de vestir les cançons és elogiable; ens parla d’un músic inquiet, però no és això el que justifica una carrera tan llarga. Tot i que la promoció remarque que Banderes per daltònics —quin tros de títol, per cert— és un disc «100% Mazoni», ja dèiem adés que l’essència, els trets principals de Jaume Pla com a músic, sempre hi són presents, és igual el tipus de disc, l’embolcall. L’habilitat artesanal, quasi de treball d’orfebre, per trenar melodies i acompanyar-les de textos no sempre igual d’esmolats però en tot moment intencionals, sempre hi és. L’empordanès és un bon termòmetre social, té la capacitat d’observació dels bons escriptors i no li falten recursos lírics ni retòrics. I després, té olfacte per trobar els vehicles musicals escaients. En el fons, des del punt de vista dels fidels seguidors de Mazoni, no crec que siga determinant en la valoració dels discos que siguen més o menys despullats, que tinguen un deix simfònic o que manen les guitarres o els sintetitzadors. La varietat s’agraeix, però és encara més important la voluntat de dir coses i de generar cançons perdurables. Allò important era trobar la motivació per continuar fent-les sabent que el teu és un circuit fidel però modest.
Aquesta motivació, que estava en fase dorment, ha reaparegut amb un cert retorn als orígens, amb el gust per fer cançons pop. Perquè és cert com sosté el segell que el nou disc té moltes concomitàncies amb Esgarrapades (2006), primer àlbum en català de Pla. D’alguna manera, les cançons, i no la corfa, ocupen el centre de l’escenari. I de bones cançons, en aquest Banderes per daltònics, metàfora de distanciament de la trascendència que es trasllada al disseny de la coberta, en trobareu un bon grapat. No debades el contingut final amb els onze talls del disc és el resultat d’una tria conscienciosa entre una trentena de composicions. Amb una particularitat: el llançament no ha estat precedit de la publicació de dos o tres talls com a singles o avançaments. No hi ha ganxos. El disc és el ganxo.
La cuina està oberta
La tornada a un cert classicisme pop, una etiqueta que no heu de llegir en clau negativa, no significa que no s’haja tingut cura pels detalls: la producció a quatre mans amb Aleix Bou és curosa i la tria dels músics, que anaven canviant segons les cançons, minuciosa. «Un petit racó de pau per cadascú» és un tema senzill, fins i tot en el seu missatge, però ben armat, amb una melodia efectiva i uns arranjaments subtils i precisos, que cap al final conté alguna concessió elèctrica. Tema aparent, però no tant com el primer míssil de la col·lecció, «La cuina està tancada», un tema amb un riff infecciós de rock clàssic i una lletra efervescent i enigmàtica que fa referència al títol del disc: «Com un veler amb les veles foradades, / esperant el vent, parats en la mar blava, / seguirem teixint banderes per daltònics, / seguirem anhelant tots els amors platònics». Tot i que potser s’entén tot molt millor una mica més endavant, amb uns versos que transmeten una certa idea de decadència o de caducitat personal: «No estic a la llista, / he perdut la pista, / tinc malament la vista, / la cuina està tancada». Musicalment, la cuina està més que oberta.
Amb «Set de nou» anem a un cert recer, amb un tema ben bonic rotllo alt-country i un solo de guitarra una mica Wilco, per contar una història sobre la recuperació de la fe (o la il·lusió) en l’amor: «Tinc set de nou, tinc buit el cor / deu ser que vull que l’omplis tu». A continuació, «Ja no em lliguen les cadenes», sobre la sensació d’alliberament, recupera una certa agitació, un tema de pop atemporal amb unes guitarres molt trempades i una tornada d’aquelles que costa de treure’t de sobre. Amb un final amb picada d’ull al «Born to be wild» dels Steppenwoolf.
La despullada «Cançó trista» fa novament de contrapès i és una mostra de la capacitat d’observació de Jaume Pla, com ara quan descriu amb precisió una escena que tots hem vist alguna vegada: «Ulls encadenats a les pantalles. / Ningú corre al crit d’ajuda. / Ningú s’asseu al costat». Una melangia que immediatament ens és compensada amb l’optimisme relatiu de «Fe dins la tristesa», un altre tema de pop majúscul atemporal, amb capes i més capes: línies melòdiques exuberants, teclats preciosistes, guitarres i cordes enèrgiques en la tornada i un solo molt Electric Light Orquestra. Amb un text que desenvolupa la idea del títol de fer veure les escletxes de llum en la foscor.
MAZONI
Bankrobber, 2025
Pop d’autor
«Perdre per guanyar», un altre contrapunt, conté una d’aquelles lliçons de vida que, de tant en tant, impregnen les cançons de Jaume Pla: «La passió dels pares és el viacrucis dels fills. / La creu del triomf la carreguem de petits», canta, amb percussions i teclats obscurs, aspres, dulcificats després, relativament. Perquè el tema no acaba d’abandonar les textures feixugues, amb el final de veu deformada. I no, no és un tall de pop fluorescent, però s’agraeix també una mica de solemnitat i densitat. Que trobarem també en «Quant de temps fa que no plores?», amb unes textures molt Dan Bejar (Destroyer, The New Pornographers), per tractar la temàtica de la salut mental: «Vius tancat en tu mateix, / no fas cas de cap senyal, / les preguntes s’obren pas. / Quant de temps fa que no plores». Una senyora cançó, d’aquelles que mai no seria un single però que esferifiquen un àlbum.
En el tram final «Putes xarxes socials» posa lletra i música al que pensem molta gent: «Puto algoritme, no em marques el ritme, que jo ja tinc el meu», canta Jaume Pla, a més de subratllar una veritat dolorosa («Tu també les odies (encara que les mires cada dia)» entre riffs musculosos. Un tema que entra com ganivet en mantega, cosa que no passa amb «Gesticulació testicular», un aparent retret a l’excés de testosterona, que molts —i sobretot moltes—signaríem, però que acaba fent-se reiterativa a còpia de repetir l’ocurrent vers que dona nom a la cançó. El concepte, això sí, no pot quedar més fixat.
La molt bonica «Peix brillant», que sembla invocar el Mazoni en mode acústic però vestint la cançó de detalls ben aparents, és el fermall, un preciós exercici metafòric en què la veu del narrador s’integra en el cos d’un peix nadant corrent avall i que reflexiona en una clau exploratòria i optimista: «Defugint la certesa, estimant l’imprevist. / L’aventura comença quan s’esborra el destí. / No hi ha cap camí marcat, / ni en la vida ni en el mar. / Qui m’estimi entendrà, / aquesta veritat».
Un disc agraït i que s’agraeix, d’una atemporalitat a prova de bombes. Perquè les bones cançons, i ací n’hi ha unes quantes, no caduquen. Benvingut de nou.