Tenir un màster era un signe de distinció. Com lluir un telèfon mòbil a la mà o dur una pala de pàdel sota el braç. Amb el pas dels anys, però, l’allau de diplomes, cel·lulars i raquetes és tan descomunal que no representen una raresa, sinó la tònica habitual. I és que, des del punt de vista acadèmic, l’obsessió per la formació permanent no s’atura. Afavorida per les complicacions a l’hora de trobar un lloc de treball qualificat i pel convenciment que l’acumulació de títols obre portes, la dèria per assolir una formació avançada en una disciplina concreta va in ...
Dossier
Un basar de màsters per a col·leccionistes de títols
A l’última dècada, l’oferta de màsters s’ha multiplicat per més de dos gràcies a les universitats privades que proliferen com a bolets i per l’obsessió dels graduats d’ampliar la formació. El Govern espanyol, però, ha advertit que serà més estricte a l’hora d’acceptar-ne de noves. La primera universitat privada de les Illes, de fet, penja d’un fil.
Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges
Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.
Ja ets subscriptor? Accedeix-hi