En L’estret camí cap al nord profund, traduïda amb criteri i múscul per Josefina Caball, Richard Flanagan (Longford, Austràlia, 1961) construeix una obra polièdrica, que haguera impactat únicament amb el relat d’una barbàrie descomunal, la construcció del ferrocarril entre Tailàndia i Birmània pel mig d’una jungla gairebé impenetrable amb el qual l’exèrcit japonès volia garantir el flux de subministraments i tropes per a la campanya birmana. Entre 1942 i 1943, vora 180.000 persones, la majoria asiàtiques, hagueren de treballar forçadament en condicions infrahumanes, sense equipament, sense vestir i quasi sense alimentar, acaçats per tota mena de malalties tropicals. Vora la meitat moriren per malaltia, fam, esgotament o a conseqüència de salvatges maltractaments.
El llibre segueix les penúries d’uns quants dels vora 3.000 presoners de guerra australians que hi treballaren a pic i pala, sense maquinària pesant, obrint-se pas a través d’una selva despietada i hostil. Amb el relat esgarrifós d’aquesta història terrible de mort, patiment extrem i supervivència, que Flanagan compta amb una prosa esmolada i precisa, punyent, hi havia material de sobres per a fer un gran exercici de literatura i memòria. Però l’ambició el va fer anar més enllà. L’autor aprofita la dimensió del trauma i les circumstàncies vitals del protagonista, un oficial cirurgià, Dorrigo Evans, per explorar les ferides de la guerra, però també la dimensió humana i sentimental del personatge, algú que marxa a l’infern després d’engegar una relació condemnada al fracàs amb, Amy, la jove esposa del seu oncle. Tot, després d’haver-se promès amb Ella, la filla d’una prominent família australiana. A la tornada de l’infern, Dorrigo, com els seus companys, ha d’afrontar els traumes, però també la reconstrucció de les seues vides i relacions. En el cas de l’oficial amb els condicionants d’un matrimoni amb una persona que no estima.
L’encert suprem de la novel·la, a més de la temàtica, el to i una escriptura brillant, és la manera en què els lectors han d’anar fent el trencaclosques de la història a través de diversos eixos temporals. D’una banda, el compromís amb Ella i la història d’amor entre Dorrigo i Amy. D’una altra, la brutal experiència del camp, que l’oficial, exempt del treball físic, viu des de l’angoixa de no poder fer una altra cosa que tractar de minimitzar la terrible llista diària de decessos. Alhora, viatgem dècades després, amb un Dorrigo madur, heroi de guerra i cirurgià de prestigi, però alhora un individu faldiller i egocèntric, que gestiona amb una falta de generositat endèmica la relació amb una esposa que dedica la vida a ell i als seus fills.
Un altre eix, cap a la segona meitat, és la dolorosa i quasi impossible gestió del trauma dels supervivents que hem conegut en les pàgines precedents. Un relat magistral, com els altres, al voltant d’uns individus que han sobreviscut, que continuen vius, però que van deixar part de l’ànima i la humanitat en la jungla. Flanagan, a més, encerta en resseguir també la vida posterior dels oficials i soldats japonesos, mentalment falcats entre la sensació d’haver comès actes horribles i l’intent de convicció sanador d’haver-ho fet en compliment del deure, per seguir «les ordres de l’Emperador».
Amb això, hauran de viure. Alguns, moriran condemnats a la forca, sovint els soldats de tropa que seguien ordres, en un conflicte de classe ben interessant. Analitzar el punt de vista dels botxins, tot i que siga de manera més epidèrmica, equilibra la narració i ens dota de més eines interpretatives. Quasi cinc-centes pàgines després sense una sola fulla sobrera, el lector té la sensació —a més d’haver llegit una novel·la de rang superior— que Flangan no ha deixat puntada sense fil.
Una adaptació que va a l’essència
Flanagan deixa molta tela en el teler per a qualsevol que volguera fer una adaptació. Fins i tot per a una minisèrie de cinc episodis. Com sempre, la clau és entendre que parlem de codis i llenguatges diferents, que sobretot amb una obra tan densa i polièdrica com la de Flanagan no és suficient amb l’exercici de condensació, sinó que s’imposa capturar l’essència de la proposta, abordar tants fronts com siga possible, amb les solucions narratives escaients perquè la producció audiovisual tinga entitat i coherència pròpies. Un exercici que obliga a fer tries. I a partir del qual es poden fer objeccions al treball del director Justin Kurzel (Macbeth, The Order) i del guionista Shaun Grant (Mindhunter). Però també admirar els molts encerts.
Per la banda de Grant, cal fer valdre les seues tries i la manera de relligar-les. El guió respecta l’estructura de salts temporals, per construir una història cohesionada, que atén el conflicte principal del ferrocarril, però deixa un espai central al vessant sentimental. I es pot reprotxar que per analitzar les conseqüències del trauma el focus es pose en el personatge de Dorrigo Evans, quan aquest fil narratiu és molt més coral, deixant fora els seus companys i els personatges japonesos. Amb tot i amb això, s’entén —per economia narrativa— la focalització en aquest personatge, molt ben interpretat per Jacob Elordi (Euphoria, Oh Canada) en l’eix de joventut i per un altre actor de presència imponent, Ciarán Hinds (Joc de trons), en el paper del Dorrigo madur, un home egocèntric interpel·lat per l’experiència com a presoner i l’amor fallit amb Amy.
Menys justificable des del punt de vista global de la història és com de desdibuixat queda el personatge d’Ella respecte del llibre, en part perquè queden fora de la sèrie uns fets en comú amb Dorrigo que no revelaren, però que doten de complexitat la relació, fan entendre com, malgrat tot el que ha passat, hi ha alguna cosa que sosté el matrimoni més enllà de l’interès econòmic, un afecte mutu que sura per sobre d’infidelitats i actituds qüestionables. Costa esbrinar, en tot cas, com aquest eix podria haver-se integrat en la lògica narrativa de la sèrie.
Comptat i debatut, la manera d’abordar el material literari és més que notable, mereix l’aquiescència de tots aquells lectors i lectores que tingueren una experiència lectora reveladora amb el text de Flanagan. El gran encert de la sèrie, amb tot, és la magnífica factura cinematogràfica. Kurzel és delicat i precís en el tractament de la història d’amor de joventut, dota la narració d’un ritme pausat que juga amb els silencis, les mirades, les el·lipsis. Hi ha una textura que, per moments, recorda el cinema de Terrence Malick. La química entre Elordi i una estupenda Odessa Young (The Order) fan la resta. Davant d’això, el fil del Dorrigo madur resulta menys magnètic i atractiu, però és essencial. I Kurzel i Hinds aconsegueixen transmetre la buidor existencial del personatge, algú que, tenint-ho aparentment tot, va deixar-se mitja vida en la jungla i en la separació d’Amy.
Amb tot, allà on The Narrow Road to the Deep North resulta definitivament brillant és en el dibuix —mai millor dit, perquè hi ha un trama que en té a veure— provocada per la construcció del ferrocarril. Allunyada de l’èpica d’El pont sobre el riu Kwai, el mític film de David Lean que abordava aquest episodi de manera molt menys crua, Kurzel arriba a transmetre amb bastant precisió —arribar al nivell de detall del llibre era impossible— el procés de destrucció dels presoners, els dilemes morals, l’embrutiment i l’egoisme de la lluita per la supervivència. El paper ambigu dels botxins, amb un convincent Masa Yamaguchi en el paper del tinent que ha de fer complir ordres atroces. Unes contradiccions en les quals el llibre poua amb molt més deteniment.
Un relat fosc, angoixant, que per moments ens fa viure l’asfíxia per l’olor de les ferides podrides, de les llagues infectades, la ferum de la descomposició i els fluids corporals, la flaire repugnant de l’àrea amb els moribunds devorats per la disenteria i la malària, agonitzant sobre precàries construccions de bambú. Els cossos esquelètics, al límit. La pluja sempiterna.
Observem com a espectadors uns fets als quals resulta difícil donar crèdit, que poques vegades se’ns havien mostrat amb aquest nivell de cruesa. Que fan preguntar-nos sobre com reaccionaríem nosaltres en una situació semblant. Sobre com és possible la vida posterior. De què estaria feta. Els dilemes morals i vitals que comportaria. Flanagan va escriure un llibre admirable al voltant de tot això. I Kurzel hi ha posat imatges amb una competència i una intencionalitat admirables. Una història per mirar. Per llegir. Per rellegir.
The Narrow Road to the Deep North
Director: Justin Kurzel
Repartiment: Jacob Elordi, Ciarán Hinds, Odessa Young, Masa Yamaguchi.
Temporades: 1
Plataforma: Movistar+