Els Crítics

Marvel a ritme de «grunge»

Crítica de la pel·lícula 'Capitana Marvel'.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El Capità Marvel és un dels personatges amb més anades i vingudes, canvis de noms, de companyia, d’origen, d’identitat de la història dels còmics. Però també és un dels personatges més carismàtics de la companyia que porta els seu nom, Marvel, primer com a capità Mar-Vell, enviat pels kree per observar la Terra i que, poc temps després, es rebel·la contra la seva pròpia espècie per protegir el planeta i els humans. Tot seguit vindrien Mónica Rambeau, Genis-Vell (fill de Mar-Vell), Phylla-Vell, Khn’nr i Noh-Varr i Carol Danvers, la capitana en què es basa la darrera pel·lícula de la companyia.

És tot un encert. Si bé l’acció costa d’arrencar, amb un ritme de vinyetes que ens sonen com a part d’una imatgeria previsible (de fet, reconeixedora) dels films produïts per Marvel Studios a cop d’esbocinar la taquilla, hi ha un punt en què ja mai més no gosarem dubtar de la nostra protagonista. Tot es posa a lloc, en mode turbo, i l’acció ens guanya per diversos motius. Un, claríssim, pel carisma de Brie Larson, enorme en la globalitat de tot el seu ésser. A banda de posar cos, veu i robustesa a un personatge que té l’honor de ser el més poderós de tot l’univers marvelià (i qui sap si també del de DC), gosa desafiar qualsevol norma i jerarquia preestablerta, és desvergonyida, amb l’actitud que prové de l’orgull —sobretot de gènere— i prou dura com per ser emotiva. Sense ruboritzar-se ni ruboritzar-nos, amb el posat de qui se sap plenament normal i normalitzat.

Ens guanya, també, per l’apoderament que significa. Més enllà de Wonder Woman —empetitida gràcies a la troballa d’Anna Boden, primera directora de la nòmina Marvel, i Ryan Fleck— i de les altres superheroïnes que ja hem gaudit en acció —de Vídua Negra a la Bruixa Escarlata—, Capitana Marvel significa el veritable cop de puny al mentó que la masculinitat empolsinada s’havia guanyat a pols. Reinventa el model, gosa ser i crea un llaç irrompible com a figura prescriptora d’una nova manera de concebre el món i les relacions de poder, mai millor dit. Estrenada el 8 de març, Carol Danvers és una sort, per com sona de fresca —i això ja és dir força— i perquè no demana perdó per res. Tal com el totpoderós (l’encomiable beyonder) mana. 

Per últim, perquè glorifica, sense caure en la nostàlgia asèptica i més frívola, els 90. Aquella era de grunge estètic —samarreta de cotó i jaqueta texana—, ètic —malestar, desencaixament, desencant— i musical —de Nirvana a Soundgarden—. Aquella tirallonga de bons moments coreografiats i tan ben condimentats en el relat de l’acció (els pèls se’ns ericen quan sona Elastica, però com n’és d’antològica l’escena en què sona I’m just a girl, de No doubt, en la veu de Gwen Stefani i amb les contusions percutives dels dolents de torn...). Sense oblidar, en aquesta operació de lífting, l’actuació desengreixadora de Samuel L. Jackson, aquí rejovenit per obra i gràcia del CGI per mostrar l’origen de Nick Fury i de S.H.I.E.L.D., esbossat com a contrapunt ideal de Danvers. Els dos són, per a delectació dels espectadors més diletants, una magnètica parella de buddy movie.

Cal no perdre’s, com és costum, les dues escenes postcrèdits. Una, amb el flerken fent-ne de les seves; la segona, en connexió amb Avengers: Endgame. Però, més que mai, per vibrar amb l’entradeta d’homenatge al geni que ho va fer tot enorme, Stan Lee.


Captain Marvel
Direcció: Anna Boden i Ryan Fleck

Títol estrena: Capitana Marvel
Estats Units, 2019
Durada: 125 minuts
Guió: Anna Boden, Ryan Fleck i
Geneva Robertson-Dworet
Fotografia: Ben Davis
Música: Pinar Toprak
Repartiment: Brie Larson, Samuel L. Jackson, Jude Law, Ben Mendelsohn, Gemma Chan, Annette Bening, Lee Pace
Gènere: Superherois. Fantàstic


 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.