Benvinguts al «Paysage Miró»: així s'ha batejat un conjunt de quatre exposicions ben coordinades i molt interessants en quatre espais expositius de Palma, una gran oportunitat per veure a la capital mallorquina obres procedents del Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia (MNCARS), que també ha comissariat la mostra de la Llotja —d'aquí ve el títol en francès?—, de la Fundació Joan Miró de Barcelona i del MACBA, entre altres orígens. I una bona ocasió per atendre noves lectures sobre l'obra d'un artista únic.
Les escultures en bronze de pàtina fosca reclamen l'atenció dels visitants dins de la monumental Llotja; les fonts d'inspiració —objectes minúsculs de tota mena, i siurells— conviuen amb obres de l'artista a la Fundació Pilar i Joan Miró; en Miró com a mesura de la història de l'art contemporani es pot descobrir a Es Baluard Museu d'Art Contemporani de Palma i l'alfabet de Miró (les dones, els ocells, els colors, les estrelles, etc.), es pot entendre al Casal Solleric.
Al contrari del que podria aconsellar el seny, i els mapes del «Paysage», una bona manera de començar la ruta museística seria començar per aquesta última exposició, El color i la seva ombra, del Casal Solleric, per aprendre Miró de la A a la Z. Perquè, com assenyala el director del Casal Solleric i comissari d'aquesta mostra, Fernando Gómez de la Cuesta, és una exposició que no avança cronològicament sinó temàticament. I ho fa conscientment i de manera coherent: «Joan Miró assenyalà que el temps no comptava a la seva obra i assegurava que pertanyia al present. Efectivament, la seva trajectòria podria explicar-se a partir d'una sèrie de cercles concèntrics i aquesta exposició al Casal Solleric es concep d'aquesta manera, sense una referència cronològica convencional, per enllaçar idees que en mostren la importància en l'esdevenir de la pintura i l'escultura del segle XX».
Les pintures i escultures que es poden veure al Casal són símbols; no hi ha un cent per cent d'abstracció sinó una nova forma de comunicar-se i d'expressar. Ho explica molt bé el director d'un altre dels museus participants, David Barro, d'Es Baluard: Miró «va descobrint el seu propi llenguatge, sensible al moviment surrealista, amb qui comparteix la intenció d'anar més enllà de la pintura, però esquivant-ne els dogmes i els paradigmes per experimentar d'una manera singular materials i tècniques». A poc a poc, Miró va anar convertint «la realitat en signes, fins al punt que reconeix que hi va arribar a perdre el contacte, amb la realitat. Encara que les seves formes mai no deixen de ser el signe d'alguna cosa i, en aquest sentit, mai no cerca l'abstracció com a tal». A Es Baluard apreciarem com «aquest allunyament del món sensible» també «influeix significativament en els processos i esdevenirs de la pintura abstracta», però al Casal Solleric —on hem començat la ruta del «Paysage»— veiem aquells signes: dones, ocells, estels... En escultures i en pintures.
«En general», diu Gómez de la Cuesta, «les escultures de Joan Miró tenen molt a veure amb les pintures més gràfiques, aquelles pintures en què el suport sembla que no està preparat, les més austeres, però d’una gran bellesa plàstica, com es constata en moltes de les obres exposades al Casal Solleric. Lluny de revelar el misteri, Miró l’expandeix per mantenir l’espectador en una cruïlla, entre el que s’interioritza i el que sobreviu a la superfície, el que queda entre parèntesis, l’espai com a absència pura capaç de permetre totes les presències».
Unes altres escultures de Miró, són les que es poden veure a la segona parada del «Paysage», La Llotja, en una mostra, La força inicial, comissariada per la conservadora d'escultura del Reina Sofia, Carmen Fernández Aparicio. És ella qui explica que «En la dècada de 1940, Miró va realitzar un conjunt de petites escultures modelades, sobretot de figures femenines de formes massives i vinculades amb la terra com les venus primitives, personatges, caps i dues figures d’ocells. Va ser un primer abordatge de l’escultura que va coincidir amb la seva primera col·laboració amb el ceramista Josep Llorens Artigas, i que va continuar de manera rigorosa i constant a partir de 1956 en el nou taller a Mallorca». Però més tard, a partir del 1958, va començar una altra sèrie d'escultures realitzades en bronze i més grans, que són les que s'exposen aquí, com Oiseau lunaire (1966), Oiseau solaire (1966) o Maternité (1973): «Les dues primeres, de gran format, van ser projectades el 1958, mentre que la darrera, procedent d’una petita figura en ceràmica de 1956, es va fondre en gran format el 1973, coincidint amb el mateix període en què l’artista va realitzar noves produccions inspirades en objectes naturals, còdols en formes simples».
Segons Fernández Aparicio, «Oiseau lunaire i Oiseau solaire (1966) són obres potents i evocadores», figures amb signes —segons ella— «ambigus: banyes, pits o fal·lus». Conque, de 1969, «al·ludeix a la forma oval de la closca a la qual es refereix el títol, on s’han inclòs signes gràfics característics que evoquen els ulls, els pits o l’obertura del sexe femení» i Maternité, de 1973, és «expressió de la majestuositat de les deesses de la fertilitat femenina». La resta de les escultures, «titulades Personnage, Tête i Figure, en les quals ha plasmat la seva rica imaginació plàstica, són versions masculines, al·lucinants i colpidores que presenten signes gràfics de la seva gramàtica simbòlica particular, sempre al·lusiva d’una manera o d’una altra a la terra i a la seva força vital (banyes) i a la connexió amb les estrelles i l’univers».
Una altra vegada l'alfabet de Miró.
Miró i la seva influència artística.
L'exposició d'Es Baluard, Pintar entre les coses, és la que més claus dona sobre el paper de Joan Miró en la història de l'art contemporani. David Barro defensa que l'artista «avança molts de camins per a la pintura que normalment no se li concedeixen» perquè redueixen Miró i la seva obra «a les premisses surrealistes». El fet és que «avui sabem que la seva obra mai no va ser fruit del gest automàtic, sinó d’una metodologia pròpia, amb fotografies, notes i dibuixos preparatoris». Barro destaca que «Miró no improvisava, però desitjava una experimentació sense lligams. Per això recorria al dibuix infantil i a allò pictogràfic primitiu, que li permet projectar una obra estripada fins al punt de voler «assassinar la pintura»».
Barro encara va més enllà i opina —i mira de demostrar a l'exposició—, que Miró «revoluciona el color en la pintura sense la necessitat de deixar de representar que tenia Aleksandr Ródtxenko, ni acudir a la inexistència de l’objecte com fa Malevitx, amb el suprematisme com a uniformitat blanca o negra».
La intenció de Joan Miró sempre va ser, segons Barro, «transformar la mirada de l’espectador i aviat intenta esquivar la rigidesa de la pintura tradicional per perseguir-ne la conceptualització dels signes pictòrics; és una pintura que amaga més del que mostra, i encara que no es mostra la pintura, en sentim els efectes i el silenci s’empodera, es manifesta. L’espectador naufraga en el quadre, però emergeix de nou si la seva mirada és exigent», conclou el director d'Es Baluard.
L'última exposició pot connectar amb la primera: Si la del Casal Solleric s'obria a una interpretació dels símbols de Miró, i les altres dues mostres confirmaven la importància d'aquest alfabet de l'artista, a La guspira màgica, de la Fundació Pilar i Joan Miró, podem observar tot de petites coses que van fer saltar la inspiració de l'artista. És possible que algunes tinguen relació amb la creació dels nous alfabets; és possible que li hagen recordat alguns dels símbols, és possible que no siguin més que objectes dels quals va voler acompanyar-se en algun moment?
En els seus tallers, primer a Mont-roig (Baix Camp), després a Son Boter o al Taller Sert, Miró pinta grafits a carbonet a les parets i deixa objectes de tota mena en mobles i murs. Segons Antònia Maria Perelló, directora de la Fundació Miró Mallorca, a Son Boter no pots evitar fixar-te «en la gran quantitat de retalls de diaris, postals i imatges que pengen amb una xinxeta de les parets, o dels siurells, estris de treball, recipients, figuretes de tota mena, pedres i tronquets que ocupen les prestatgeries i les superfícies dels mobles». Això abasta «des de màscares micèniques i ídols mesopotàmics a iconografies procedents de la publicitat i de la televisió. Del siurell a cavall al Naranjito».
Aquestes imatges, «aquests objectes, naturals o manufacturats, són les «guspires»», diu Perelló, «de què ens parla Joan Miró». I és que als seus Quaderns d'apunts, Miró va escriure: «Servir-me de les coses trobades per diví atzar, ferros, pedres, com em serveixo d'un signe esquemàtic dibuixat per atzar sobre el paper o d'un accident ocorregut també per atzar. És sols això, aquesta guspira màgica, el que compta en l'art».
Al contrari que el paysage, que pot cremar amb una espurna, l'art de Miró pren forma amb la guspira.