En les últimes quatre dècades, valuoses aportacions d'estudiosos i professors universitaris han permès reconstruir la història, quasi oblidada, del valencianisme polític. Decisiva va ser l'aportació d'Alfons Cucó amb el seu El valencianisme polític (1874-1936), al qual posteriorment van contribuir altres noms, com ara Manel Martí, Adolf Piquer, Vicent Flor o, més recentment, Natxo Escandell, entre altres. Fet i fet, autors i obres que han permès construir un cos consistent.
Més difusa ha estat, en canvi, l'anàlisi sobre el valencianisme social, és a dir, sobre els mecanismes i ressorts que van provocar que aquelles idees polítiques impregnaren a determinades capes de la població. Ara, un llibre del filòleg i estudiós Vicent Pitarch (Vila-real, 1942) fa una aportació valuosa en aquest sentit.
Es tracta de L'excursionisme valencià, esport i compromís cívic, una obra que detalla la història d'aquesta pràctica des de finals del segle XIX fins als nostres dies. És una obra valuosa en un doble sentit.
Sobre l'excursionisme valencià hi havia llibres d'àmbit local, però cap que abastara tot el País Valencià.
En primer lloc, per com resulta d'inèdita: mai ningú no havia dedicat esforços a presentar una visió de conjunt del que ha estat i és l'excursionisme valencià. Hi havia aproximacions locals ben guarnides, sí, però cap obra que aportara una visió global. Hi havia els arbres, però no el bosc, i Pitarch s'ha dedicat a apamar-lo de forma tan minuciosa com li ha permès la documentació disponible —i dispersa— arreu del territori. Qualsevol que haja intentat bastir una obra amb aquests paràmetres sap com de feixuga —i, moltes voltes, ingrata— és aquesta tasca.
En segon lloc, l'obra és valuosa perquè detalla com el moviment excursionista, des de finals del segle XIX, participa activament en la recuperació i vindicació dels drets identitaris de la mateixa societat. Eixir a la muntanya, estar en contacte amb la natura, és una manera de conèixer el territori i, per tant, d'estimar el país. A Catalunya bé que s'ha documentat el tema, però no així al País Valencià, on ningú, fins ara, no s'havia atrevit a desbrossar aquesta senda.
No és d'estranyar, doncs, que els primers passos de l'excursionisme valencià estiguen lligats també a les entitats netament valencianistes, filles de la Renaixença. És el cas de Lo Rat Penat i el seu Centre d'excursions científico-literàries i artístiques, datat l'any 1880, que, de fet, va mantenir relacions ben fluides amb els moviments excursionistes de Catalunya. També la Societat Castellonenca de Cultura disposava, ja en la segona dècada del XX, d'una secció «Excursionista i històrica».
«Les primeres expedicions excursionistes es movien per una curiositat profunda de conèixer personalment el país, amb la cultura i el paisatge propis, la realitat de l'època i també la seua història», escriu Pitarch. Del primer quart de segle són també els primers moviments escoltistes valencians i també el peculiar però consistent excursionisme promogut des del naturalisme llibertari arrelat a la industriosa i fabril Alcoi. La primera entitat excursionista oficialment legal, radicada a València, fou la Colla Excursionista El Sol, l'any 1928. Vuit anys abans, el 1915, l'Ateneu Enciclopèdic de Popular de Barcelona havia constituït el grup Amics del Sol.
Vicent Pitarch: «Els sectors del valencianisme van incorporar la pràctica excursionista als seus projectes politicoculturals»
Com recorda Pitarch, «els sectors del valencianisme, tant cultural com polític, van incorporar la pràctica excursionista als seus projectes politicoculturals, tot considerant-la una escola bàsica de formació de nacionalistes».
Tot plegat se n'anà en orris —com tantes altres coses— amb l'alçament militar i la dictadura franquista, que s'esforçà bona cosa de copar totes les esferes de la vida, també l'excursionisme. Tanmateix, ja a la dècada dels seixanta sorgiren noves iniciatives excursionistes amb una clara i inequívoca vocació valencianista. Durant els darrers vint anys de la dictadura, de fet, diversos centres excursionistes del país van fer pinya en la reivindicació social de la llengua catalana, tot duent a terme iniciatives com ara la campanya de grafitis murals amb l'eslògan «Parlem valencià» o l'organització de cursos de gramàtica i de concursos literaris. Foren els anys, també, en què començà a articular-se una certa xarxa, amb la celebració de les acampades regionals, que van tenir lloc entre 1959 i 1963.
Eren, al capdavall, anys en què la societat civil començava a desemperesir-se del franquisme. D'aquesta etapa, en què es constituí la Federació Valenciana, són també la celebració dels aplecs de la Joventut del País Valencià o l'aparició del seminal Nosaltres, els valencians. Si calia reconstruir el país, primer, clar, calia conèixer-lo.
El sud-est excursionista
El llibre de Vicent Pitarch, que ha estat editat per Publicacions de la Universitat Jaume I, en col·laboració amb la Institució Alfons el Magnànim, és rellevant, també, perquè contribueix a revelar episodis poc coneguts. Com ara, com el moviment excursionista no va quedar al marge de la batalla lingüística i de l'alacantinisme que, durant tota la dècada dels setanta i a principi dels vuitanta, promovia la desnaturalització i desvertebració del País Valencià.
Una maniobra ben poc coneguda, que, promoguda pels centres excursionistes més meridionals (Elx, Alacant, Elda, Petrer, Xixona...) i atiada des de la mateixa Federació Espanyola, a punt va estar de dinamitar —si és que no ho va aconseguir parcialment— tots els esforços que en els anys precedents s'havien fet per fer lliga entre comarques. Una mena de sud-est excursionista tan propi d'aquells anys de l'abrupta transició valenciana, un episodi més de la complexa realitat valenciana i dels seus sinuosos camins. És, de fet, d'aquell episodi que s'explica que encara a hores d'ara la Federació d'Esports de Muntanya i Escalada tinga dues seus: una a Elx; l'altra a València. Una anomalia com tantes altres que han confegit l'actual País Valencià.