Els espais naturals de l’àmbit metropolità han esdevingut illes d’oxigen en un escenari amb dinàmiques poc saludables. Hiperacceleració, contaminació o estrès, entre altres, són efectes col·laterals produïts per aquesta àrea altament poblada i industrial. Els espais naturals es presenten ací, doncs, com un refugi per a la desconnexió, però sobretot com a conservadors del valor ecològic de l’entorn i de la memòria d’una ruralitat passada que visqué en equilibri amb l’entorn. Caldrà descobrir-los parant-hi atenció: entre boscos, percebreu bancals de pedra seca, alguna barraca de vinya, forns de calç, masies i ermites, a més d’una rica diversitat de fauna i flora. Engeguem!
Les fonts del fondal de Santa Maria de Vallvidrera
La serra de Collserola és bicèfala. La façana litoral presenta un aspecte aspre, moderadament boscós, mentre que el vessant que s’aboca al Vallès Occidental és obac i d’una frondositat impenetrable. Els camins que el solquen són frescos a l’estiu i freds i humits a l’hivern. Sense perspectiva visual, transiten per l’interior d’una massa forestal densa. En aquest escenari, les fonts han estat tradicionalment convertides en espais de reunions estivals.
Al peu del torrent de la Budellera, hi ha Santa Maria de Vallvidrera, una parròquia rural al voltant de la qual (i especialment a la part superior de la muntanya), cresqué el nucli de Vallvidrera que quedà annexionat a Barcelona el 1921. L’església, que data del segle XV i és d’estil gòtic tardà, substitueix l’edifici primigeni del segle X. No lluny d’aquest i lleugerament enlairada, hi ha Vil·la Joana, una de les masies més importants de Vallvidrera convertida al segle XIX en residència d’estiueig. El 1902 el seu propietari Ramon Miralles va convidar mossèn Cinto Verdaguer per a pal·liar, amb l’aire net de la natura, els efectes de la tuberculosi avançada que patia. El poeta hi romangué el darrer mes de la seua vida. Moriria ací el 10 de juny d’aquell any. El 1962 Vil·la Joana va ser convertida en museu dedicat a la memòria de Jacint Verdaguer.
A tocar de Vil·la Joana, hi ha el Centre d’Informació del Parc de Collserola, punt d’inici del nostre recorregut per les principals fonts de la rodalia. Des d’aquest, baixem cap al fondal pel passeig dels Plàtans, a la dreta de Vil·la Joana. Hi trobareu les fonts de Vil·la Joana i Joana, totes dues restaurades. Al final del passeig i a l’ombra de dos roures centenaris, hi ha la taula dels Set Bisbes, en memòria de la trobada de mossèn Cinto amb els bisbes que el visitaren els darrers dies de la seua vida.
Continuem penetrant en el fondal, davallant per les escales que porten directament a la font Vella. Al llarg del passeig podreu distingir-hi acàcies, castanyers d’Índies i altres espècies al·lòctones, fruit de l’ajardinament de l’entorn.
Continuem baixant. Apareixen noves places i espais ombrejats relaxants. Arribem a l’estació del Baixador de Vallvidrera dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, i amb un últim esforç de pocs minuts arribareu a l’església de Santa Maria de Vallvidrera, epicentre d’aquest microcosmos. Encara reclamem de vosaltres uns minuts per assolir l’àrea recreativa homònima. Hi trobareu la recompensa: una agradable terrassa on prendre un refrigeri abans de tornar al punt d’inici.
Fitxa tècnica
Quilometratge: 1,5 km
Desnivell positiu: 20 m
Etapes: 1
Nivell de dificultat: fàcil
Tipus de recorregut: circular
Més informació i track: ací.
Observacions: Per a realitzar aquest itinerari, recomanem que utilitzeu la Línia del Vallès (S1 i S2) dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, aturant-vos al Baixador de Vallvidrera.
El Puig Madrona, la talaia occidental de Collserola
A l’extrem occidental de la serra de Collserola, el Puig Madrona apareix com l’última elevació remarcable d’aquesta espina muntanyosa. La seua presència fa de frontissa entre les comarques del Baix Llobregat i del Vallès Occidental. Igualment, des del seu cim la panoràmica és excepcional, amb la muntanya de Montserrat, la vall del Llobregat, la depressió vallesana i les muntanyes de l’Ordal.
El recorregut s’inicia a l’ermita romànica de la Salut del Papiol. Haureu de saber, però, que a aquest punt enlairat no es pot arribar en vehicle; caldrà deixar-lo a la vora de la masia de Can Montmany, a un quilòmetre de distància per una pista forestal.
Dediqueu uns instants a contemplar el petit temple medieval impecablement restaurat i que ja apareix en documents de finals del segle XI. El seu interior, obert al públic els caps de setmana, és auster i obscur, com pertoca a un contenidor de l’època.
Els seus voltants són nets, ben mantinguts i amb un conjunt de taules a l’ombra d’una pineda que inviten fer-hi un picnic o un inspirador sopar durant les nits d’estiu.
La Salut del Papiol es troba situada al peu del Puig Madrona i ascendir-lo des d’aquest punt és una tasca breu però intensa. Des de la part posterior del temple, un corriol posa rumb sense titubejos al cim. Si bé en el seu inici el pendent és moderat, aviat es torna exigent. A aquesta característica cal afegir l’estat de descomposició del camí, amb terra i pedra solta. Sortosament, el tram és curt i suportable, fins i tot per als més petits de la casa.
El cim és ampli. Una esplanada i una torre de vigilància forestal en són els principals ingredients. Si opteu per pujar a la tarda, les darreres llums del dia retallaran la silueta de Montserrat. El seu contrallum afegeix intensitat a un paisatge amenitzat pel brogit de les artèries de mobilitat que transcorren pel fons de la vall del Llobregat.
El retorn a l’ermita de la Salut podreu realitzar-lo per una pista forestal amb un pendent pronunciat en el seu tram intermedi.
Fitxa tècnica
Quilometratge: 2,15 km
Desnivell positiu: 70 m
Etapes: 1
Nivell de dificultat: fàcil
Tipus de recorregut: circular
Més informació i track: ací.
Carenejant a Collserola
La serra de Collserola és allargassada. La façana litoral abraça Barcelona i Sant Just Desvern, i des del capdamunt de la muntanya, a mesura que hom hi avança, es despleguen la trama urbana i les diferents configuracions de cadascun dels barris de la capital catalana.
Us proposem, precisament, que viviu l’experiència de travessar Collserola, des del seu extrem septentrional fins al seu punt culminant, el Tibidabo (516 m.). Es tracta d’un recorregut lineal, amb la dificultat logística afegida que comporta de començar i acabar en punts diferents. En aquest cas, però, no us haureu de preocupar: la proximitat del transport públic urbà (bus, metro i funicular) us facilitaran el trànsit.
Iniciem l’excursió al coll de Roquetes (hi ha parada de bus). A pocs metres hi ha la Torre del Baró, que dona nom al barri de Torre Baró. L’edifici en qüestió data de principis de segle XX i va ser construït al mateix indret on un parell de segles abans hi havia hagut la residència del baró de Pinós. El contenidor actual és el fruit d’un projecte frustrat d’hotel que havia de ser l’espurna per urbanitzar la zona. La Torre del Baró, un dels símbols del districte de Nou Barris, alberga avui un punt d’informació i d’educació ambiental del parc de Collserola. Al seu darrere, un mirador ofereix vistes privilegiades sobre la vall del riu Besòs, Sant Adrià del Besòs, Santa Coloma i Badalona. Als seus peus, el barri de Torre Baró va ser uns dels principals espais d’acollida de la immigració dels anys 50 i 60 del segle passat. La pel·lícula El 47 n’és un testimoni ineludible.
Iniciem l’excursió travessant la carretera, al punt on hi ha la parada de bus. Un camí ample s’enfila decidit. La vista és magnífica: ampla i dilatada, amb el mar de fons. Identificareu alguns dels principals emblemes de Barcelona. Com un mapa a escala real, no costa localitzar la Sagrada Família, les torres Mapfre o la torre Agbar. Assolim una primera dificultat: el turó d’en Segarra, coronat per una antena. El descens fins al coll de la Ventosa es realitza per corriol abrupte, malmès i amb fort pendent. Aneu amb compte!
Continuem per l’itinerari carener que, des d’aquest punt, empra el passeig de les Aigües, una pista ampla i transitadíssima per vianants, corredors i ciclistes. Se succeeixen turons més modestos en una seqüència inacabable de tobogans i amb una alternança equilibrada de pista i corriol.
L’ascensió al turó de Valldaura és breu, intensa i en condicions d’humitat, resulta delicada. Al capdamunt, una torre de vigilància forestal conforma un dels principals punts d’observació d’aquest parc natural.
El corriol ben fressat i marcat com a PR supera, ara, el collet conegut com el pas del Rei i més endavant el turó de la Magarola, abans de baixar a Vista Rica, un petit complex residencial amb una àrea d’aparcament i una font on poder carregar aigua.
Queda poc. Ens incorporem a la carretera que uneix Barcelona amb Sant Cugat del Vallès. Hi transitem un centenar de metres fins al coll de la Rabassada. Un camí ben fressat i marcat com a GR92 penetra dins del bosc. Uns últims pendents acusats reclamen de nosaltres el darrer esforç. El Tibidabo apareix amb tota la seua afluència turística. El cim ha quedat colonitzat per la basílica i el conegut parc d’atraccions. Atanseu-vos, però, al mirador, per gravar en la retina la vista a vol d’ocell de la ciutat de Barcelona.
Fitxa tècnica
Quilometratge: 9,5 km
Desnivell positiu: 445 m
Etapes: 1
Nivell de dificultat: mitjà
Tipus de recorregut: lineal
Més informació i track: ací.
Descobrint els laietans del puig Castellar
El puig Castellar (303 m.) és la darrera elevació de la serra abans que aquesta es precipite al Besòs. La panoràmica que s’hi desplega no té comparació: des del litoral fins a la Mola i el Montseny, per no parlar del Pirineu que sobresurt al fons. Aquesta situació privilegiada fou també en un temps remot un element de control i defensiu dels laietans. Aquesta tribu va fundar-hi un poblat, un dels més ben conservats de les proximitats de Barcelona -i per això mateix declarat bé cultural d’interès nacional-, i s’hi va estar des del segle VI aC fins al II aC. Actualment és visitable i al llarg de la seua trama urbanística podreu descobrir algunes cases reconstruïdes i museïtzades.
Ens mou descobrir l’últim tram d’aquesta serra, concretament la seua part superior, on a banda del poblat ibèric eixiran al nostre pas les ermites de Sant Climent i Sant Onofre. I és que aquesta carena i la seua perspectiva, com comprovareu, han estat, són i seran espais proclius a la contemplació i la meditació.
Comencem l’excursió a Montcada. Situeu-vos al pont sobre el Besòs i acompanyeu el riu aigües avall pel passeig que hi transcorre paral·lel. Tan sols caldrà fer-ho durant uns centenars de metres, per a girar a l’esquerra, tot seguint les marques blanques i vermelles del Sender Mediterrani (GR92). La carretera BV-5001 es travessa per un pas subterrani. El camí planeja, però no per molt temps, i aviat connecta amb una pista que ascendeix progressivament.
Atenció, perquè el GR92 abandona la pista, gira a la dreta i, ara sí, s’enfronta a una pujada exigent. Guanyem alçada amb agilitat i no sense esforç. El corriol és dret, estret i amb trams amb esglaons de fusta. Alcem la vista. El puig Castellar es fa de pregar, però finalment l’assolim. Dediqueu-li una estona perquè, tal com hem dit línies amunt, el poblat ibèric i la contemplació del paisatge s’ho valen.
Som al fil de la carena que seguim en direcció nord per una pista còmoda. Al fons, apareixen les platges del Maresme i un litoral sorrenc a pèrdua de vista. Sant Climent és la primera de les dues ermites que ens intercepten. La segona, una mica enllà i fàcilment accessible, és la de Sant Onofre. Sota aquests templets i encarat al mar, hi ha el monestir de Sant Jeroni de la Murtra, un antic cenobi dels jerònims datat del segle XV. No hi baixarem, perquè encara ens queda tornar al punt d’inici.
Continuem, ara sí, sempre en descens. Travessem la petita urbanització de la Vallençana i agafem la pista per la qual havíem iniciat aquest itinerari. El darrer tram de l’excursió és comú.
Fitxa tècnica
Quilometratge: 9,88 km
Desnivell positiu: 314 m
Etapes: 1
Nivell de dificultat: mitjà
Tipus de recorregut: circular
Més informació i track: ací.
Una incursió al delta del Llobregat
La desembocadura del Llobregat representa un dels espais més interessants de la zona deltaica. És el punt final del riu, on domina l’aigua salada. Hi trobem la pineda de Ca l’Arana, la més septentrional del delta del Llobregat, així la platja del mateix nom. A més, un parell d’estanys (el de Ca l’Arana i de Cal Tet) conformen una zona humida d’alt valor ecològic. La presència de fauna alada és la que atorga a aquesta àrea un atractiu especial: segons el moment de l’any, podreu observar corbs marins, fredeluques, bernats pescaires i un llarg etcètera d’espècies de ploma. No us oblideu els binocles!
El recorregut que us presentem és d’allò més fàcil, factible per a totes les edats i adaptat per a cadira de rodes. Podreu optar per la versió llarga, de 4,7 quilòmetres, o bé una abreujada que estalvia 500 metres. Situeu-vos al centre d’informació. Allà mateix hi ha la torre mirador de Cal Lluquer, que us proporcionarà una primera imatge de conjunt del paisatge. Seguiu els itineraris 1 i 2 senyalitzats convenientment sobre el terreny. En poc menys d’un quilòmetre, arribareu a la torre de Cal Malet, des d’on podreu contemplar els calaixos de depuració. Accediu-hi binocles en mà, perquè ben segur que descobrireu exemplars de fotges i polles blaves.
Atanseu-vos fins a l’extrem accessible de la desembocadura. Tot just abans de la platja de Ca l’Arana, hi ha la torre de la Desembocadura. La perspectiva del delta i del tram final del riu és tot un espectacle, amenitzat per la presència d’aus limícoles, gavines corses, xatracs...
De tornada, caldrà aturar-se a l’aguait de Cal Tet, amb la seua panoràmica de l’estany freqüentat per cabussets, ànecs i altres espècies aquàtiques.
Si les forces us acompanyen, desvieu-vos a l’aguait del Sabogal des d’on podreu contemplar l’estany de Cal Tet. El retorn és senzill i breu: tan sols caldrà seguir les marques de l’itinerari 1 que ens portaran al punt d’inici.
Fitxa tècnica
Quilometratge: 4,7 km
Desnivell positiu: 0 m
Etapes: 1
Nivell de dificultat: fàcil
Tipus de recorregut: circular
Més informació i track: ací.
Catalunya és natura. Gaudiu-la!
Trobeu més propostes a www.catalunya.com
