—A l’assaig El bell viatge (Tres i Quatre), demostra que hi ha una influència molt directa de la poesia de Kavafis sobre les obres literàries de Maria Àngels Anglada, Enric Sòria o Gaspar Jaén; l’escultura de Subirachs, la música de Josep Tero i d’Elies Monxolí... Què ha tingut més impacte a llarg termini? Les primeres traduccions de Kavafis, que va fer Carles Riba, o l’«Ítaca» de Lluís Llach?
—Jo diria que en el públic universitari i els lectors de poesia, Riba; entre el gran públic, «Ítaca», tot i que molta gent se sap la cançó sencera, però no sap ni qui és Kavafis. La veritat és que a Catalunya Kavafis va tenir molta sort perquè va entrar de la mà de Riba, com a traductor; de la ma de Josep Pla, com a crític; de la mà de Lluís Llach, com a músic, i de la mà de Subirachs en art. Va entrar de la mà dels millors.
—Però Riba és el primer.
—Com que Riba va tenir una mort sobtada, per una operació que no havia de ser perillosa i es va complicar, les traduccions de Kavafis —que encara eren inèdites— es van convertir en el seu testament literari: la seva última gran aportació, tot i que ell no va poder ni escriure el pròleg.
—Per sort, vostè ha trobat unes cartes de Riba a una hispanista grega, Júlia Iatridi, que ajuden a entendre l’interès de Carles Riba en Kavafis.
—La veritat és que permeten contextualitzar aquella feina. Penseu que la de Riba va ser la primera traducció de Kavafis en una llengua de la Península: ni tan sols havia sortit en castellà. Uns mesos després va sortir la versió espanyola de José Ángel Valente. Era una època de franquisme i repressió, i Kavafis representava una mica d’aire fresc: un poeta iconoclasta que parlava d’amor entre homes, de la Grècia hel·lenística... Era una cosa nova. I Riba, al final de la seva vida, és conscient que ell és un poeta difícil, i precisament el que li agrada de Kavafis és que és un poeta profund, però també un poeta senzill i diàfan.
—Les últimes poesies de Riba s’acostaven al model de Kavafis?
—S’hi acostaven, tenien alguna cosa que ja apuntava a Kavafis, però la seva mort no va permetre desenvolupar gaire aquesta línia. En diferents moments de la vida, Riba necessita un guia. Abans havia estat Hölderlin; després ho hagués estat Kavafis, perquè a les cartes diu que és el poeta que més li agrada i en parla molt elogiosament.
—Les cartes permeten explicar per què li agradava tant Kavafis...
—Clar, és que s'assemblaven tant com un ou a una castanya. Riba era un home de missa setmanal, família organitzada, dona i fills... Kavafis era tot el contrari: era un home religiós, però la seva vida sexual no tenia res a veure amb la de Riba. Tanmateix, Riba queda atrapat per Kavafis. Per atreure’l cap a Kavafis, Júlia Iatridi va ser molt espavilada: quan va saber que Riba era traductor de l’Odissea al català, li va enviar mecanografiat el poema «Ítaca». Quan Riba veu allò, ell li demana més coses. I tot això surt a les cartes.
—Com va trobar les cartes?
—Va ser una troballa casual. El fill de Júlia Iatridi, Vassilis, em va trucar un dia a l’Institut Cervantes...
—Vostè era director del Cervantes a Atenes?
—Sí, vaig ser el director de 2007 a 2012. Doncs Vassilis em va trucar, va dir que era el fill de Júlia Iatridi, que havia fet net a casa i que tenia llibres dels quals no sabia què fer-ne, i ens els va oferir al Cervantes. Eren llibres dels seixanta que ja no podíem comprar i el bibliotecari em va dir d’anar-hi i revisar si realment estaven en bon estat. Vam anar a l’illa d’Egina, vam carregar el cotxe de llibres i quan ja marxàvem, Vassilis em demana d’on soc. Li dic que de Barcelona (per no donar massa explicacions) i em diu: «La meva mare s’escrivia amb un senyor de Barcelona». Ah, sí? «Tinc cartes d’ell. Es deia Carles Riba. Què el coneix?» Li explico que Riba és una figura molt i molt important, i em va donar set o vuit cartes de Riba, amb el germen del pròleg que mai no va arribar a escriure.
—La selecció de poemes de Kavafis traduïda per Riba es va publicar de manera pòstuma editada per Joan Triadú.
—Sí, amb il·lustracions de Josep Maria Subirachs. I va tindre molta influència en els poetes de l’època, començant per Gabriel Ferrater fins als més recents. Sobretot són aquestes traduccions de Riba les que els influeixen i esdevé un llibre premonitori, un clàssic de la traducció.
—Impecable?
—Jo tinc una gran admiració per Riba, però hi ha coses... Hi ha una anècdota que em va explicar el meu professor de grec, l’Eudald Solà, i que ell no s’acabava de creure. Jo sí. Al cap de trenta anys de la mort de Riba, entrevisten la seva dona, la també poeta Clementina Arderiu, i li pregunten com és que Riba traduïa un poeta tan diferent d’ell mateix. Ella diu que Kavafis li agradava molt, que sovint el llegien junts i que els poemes eròtics li’ls llegia i li demanava si aquell sentiment podia ser el d’una dona per un home —perquè hi ha molts poemes de Kavafis que, si no saps que són dos homes, els hi pots llegir en clau heterosexual—: si ella li deia que sí, que allò ho podia sentir com a dona, Riba el traduïa; si no, el rebutjava. És a dir que els poemes obertament homosexuals el molestaven, però que va anar tan lluny com podia. Però era l’any 1959!
—Per tant, el límit era la moral de Riba o la que podien acabar imposant la societat i la censura?
—En una carta a la Júlia Iatridi, ell li explica que ha fet els poemes que ha volgut, tots els que ha volgut ell. Però és curiós que algunes expressions també li molestaven. Ell en sabia un fotimer, de grec, i malgrat això, de vegades tria una opció que no l’incomoda.
—Per exemple?
—A «Ítaca», Kavafis diu que la vida és «aprendre dels que saben» —és a dir, treball intel·lectual— i «perfums sensuals». La paraula original en grec vol dir 'sensual' o 'voluptuós', però Riba tradueix «perfums delicats».
—A Riba li va semblar massa fort traduir «sensual»?
—Sabia què volia dir això, però no ho va voler posar. I és clar, no queda molt clar què són els «perfums delicats». Els «perfums sensuals» són els que et predisposen a la sensualitat, que són els que sentia Kavafis: ell sortia d’aquella feina avorrida que tenia a l’oficina d’aigües i recs d’Egipte, se n’anava a les biblioteques d’Alexandria i al vespre se n’anava als prostíbuls. No cada dia, però freqüentava aquests ambients. Hi ha un altre poema molt bonic, «El seu origen», que és la història de dos nois que han tingut una relació i fugen sense ni saludar-se, amb el càrrec de consciència d’allò que han fet, tot i que el poema acaba dient «però algun dia d’aquesta escena se n’escriurà un gran poema». Doncs en aquest poema Kavafis diu que els nois «es van aixecar del matalàs». És a dir que ni tan sols era un llit sinó un matalàs a terra. L’escena no podia ser més sòrdida.
—La prostitució homosexual o les trobades homosexuals, en aquell context, no devien ser possibles en hotels de luxe.
—No, però Riba tradueix «es van aixecar de la colga». Colgar-se és anar a dormir. Aquests nois no havien anat a dormir. Riba té aquesta lluita interna. Això també l’humanitza. Però això és el que em va animar a traduir també els que ja havia traduït Riba. Jo li tinc tant de respecte a Riba que no ho volia fer, això, però vaig veure que calia una versió actualitzada. La llengua canvia i evoluciona.
—Les cartes a Iatridi revelen que no va ser Gabriel Ferrater, com deia ell mateix, «qui va descobrir Kavafis a Riba».
—Exacte. Va ser Iatridi qui primer va parlar de Kavafis a Riba. Això és inqüestionable. Però Ferrater va fer una cosa tant o més important, que és animar-lo a traduir-lo. Ell admirava Kavafis i sense els seus ànims potser no hauria traduït tants poemes.
—Josep Pla en parla molt bé, però també li diu «invertit» a Kavafis.
—Sí, també diu que les traduccions de Kavafis són el millor llibre d’en Riba i que les il·lustracions de Subirachs són horroroses. Penso que allò que fa bé Kavafis és parlar del futur, per molt que siguin poemes històrics o d’una altra mena. Els seus personatges representen comportaments humans universals. «El Déu abandona Antoni», explica quan Marc Antoni se suïcida a Alexandria, i li diu: «Sigues digne de la ciutat que t’ha acollit. No et deixis portar per la desesperació.» Hi ha un poema que es diu «Havíem de pensar-hi» que ja ens parla del transfuguisme polític. Era un poeta que parlava de coses molt avançades: criticava la pena de mort, criticava el darwinisme social, criticava el que seria el nazisme. És un poeta del futur. I profund i clar, que és el que Riba no havia aconseguit ser, i per això li agrada.
—Com influeix un poeta grec en un escultor com Subirachs? És una disciplina més refractària a la poesia.
—En aquest cas, el mèrit és d’Eudald Solà, que va traduir uns altres 66 poemes de Kavafis.
—També 66, però 66 de diferents?
—Sí. Eudald Solà era amic de Subirachs i li va donar a conèixer Kavafis, tot i que Subirachs ja havia il·lustrat la selecció de Riba uns anys abans. Després Solà li presenta les seves traduccions i Subirachs no només fa gravats, fa una escultura a Palma i altres il·lustracions. I no és l’únic artista que en rep influències. Joan Barbarà, per exemple, també té algun gravat...
—I en música també s’hi introdueix molt: Josep Tero, Elies Monxolí. Això sí que és empremta del Llach?
—Sí. Jo, amb en Llach no hi he parlat del tema. Però ell ha explicat que va ser en Biel Mesquida qui li va fer conèixer Kavafis. A més, ho ha confirmat l’actriu Carme Callol, que compartia pis amb ells. Curiosament, Llach no va musicar els poemes eròtics, sinó dos poemes filosòfics o existencials, com són «Ítaca» i «Un vell», que parla de la decrepitud. Això va ser el 1975, el dictador estava a les últimes, Llach va ser multat i detingut, i el Viatge a Ítaca li va donar un vessant polític. Alguns crítics, com en Jordi Llovet, ho critiquen molt. Jo penso que no és un poema polític, però és un gran poema i cadascú li dona la lectura que vol.
—Tenint en compte aquell moment, qualsevol cosa que fes Lluís Llach era interpretada com a política...
—Era l’any 75!
—Si hagués fet els poemes eròtics...
—Potser l'hagueren criticat encara més. El fet és que només un gran poema admet una relectura d’aquesta mena. En aquell moment, Ítaca es converteix en el símbol de les llibertats —que no és el que era el poema. Va ser el disc en català més venut fins aquell moment. I posteriorment per al moviment independentista, Ítaca ha quedat com un símbol des de Llach. Per això crec que el favor que Llach i Riba li han fet a Kavafis és immens. Jo li he dedicat el llibre a l’Àlex Susanna, perquè vaig tindre molta relació i per la seva mort recent, però havia estat temptat de dedicar-lo a Llach i Riba. Sense ells, Kavafis no seria un dels poetes de referència a la cultura catalana: des de Perpinyà, amb la Josiana Cabanas-Duhalde, fins a Elx, amb Gaspar Jaén, sempre és present. I no diguem Enric Sòria, on es pot seguir la influència de Kavafis.
—Analitza amb molta exhaustivitat aquesta influència, també en la música, des dels versos afegits per Llach al text original de Kavafis, fins a la seva influència en altres músics.
—Sí, he hagut de tocar pals que no són el meu. Vinc de la literatura, però havia de parlar de música, d’art, etc. En un principi, el llibre havia de ser sobre Kavafis a la literatura catalana i ha acabat sent sobre Kavafis a la cultura catalana, perquè no conec cap altre escriptor estranger amb tanta influència com Kavafis. És un cas únic, aquesta impregnació en camps de la cultura on normalment no entra la poesia. Ni Rilke ni Baudelaire ni altres poetes importants hi han entrat com Kavafis. I Ítaca s’ha convertit en un símbol per a Catalunya. Fora de Grècia, no hi ha cap país al món que Kavafis hagi estat musicat tres vegades. Ara és musicat per Elies Monxolí. En castellà no ha estat musicat mai. Ni una vegada. Comptant-hi Sud-americà. Tot i això, per mi, «Ítaca» no és el gran poema de Kavafis.
—Quin és el que més li agrada?
—Per mi, «El déu abandona Antoni» (1911) té una gran profunditat, és el gran poema de Kavafis. Ara, «Ítaca» és un gran poema, també. I hi ha moments a la vida que són més d’un que de l’altre.