La Federació Llull, integrada per l’Obra Cultural Balear, Acció Cultural del País Valencià i Òmnium Cultural de Catalunya, celebrà recentment a Palma un homenatge a qui va ser el seu primer president, el poeta, activista catalanista, polític, crític, editor i traductor Josep Maria Llompart (Palma, 1925-1993), amb motiu del centenari del seu naixement.
Llompart fou, també, president de l’Obra entre 1976 i 1983 i se’l considera un dels intel·lectuals més rellevants de les Illes durant el segle XX, a banda de ser un referent literari i de la defensa de la llengua i cultura catalanes.
Antoni Llabrés, actual president de l’Obra Cultural, digué, en la seva intervenció durant l’homenatge, que Llompart «és la consciència viva, un referent cívic i nacional, i un dels pensadors que focalitzaren la mirada en la vertebració dels territoris de parla catalana contemporanis». Per a Anna Oliver i Borràs, presidenta d’Acció Cultural «Josep Maria Llompart va ser president i impulsor de la Federació Llull. Fer-li un homenatge ara és mantindre el seu llegat. És un referent cultural de primer ordre». Per la seva banda, el president d’Òmnium Cultural, Xavier Antich, afirmà que «aquest homenatge a Josep Maria Llompart és molt més que un acte de memòria. És un acte de justícia. Llompart és una veu imprescindible del mosaic poètic dels Països Catalans. Una veu que va fer de la paraula un acte de resistència, de bellesa i d’identitat».
En aquest 2025, declarat Any Llompart, se succeeixen els homenatges i actes de record d’aquell intel·lectual i «l’home bo», com se’l recorda per tots els que el varen conèixer. També el Govern balear li va dedicar el seu, fa una setmana, durant el qual el conseller de Turisme, Cultura i Esports, Jaume Bauzá, destacà que «la seva poesia, carregada de bellesa i compromís, conviu amb la seva incansable tasca com a editor, assagista, traductor i activista cultural. Llompart entenia que la cultura no és un luxe, sinó una eina de cohesió i de creixement».
Josep Maria Llompart de la Peña va néixer a Palma el 23 de maig de 1925 a Palma. Son pare era militar professional. El 1926 se'n va a Galícia amb la família, on va ser destinat com a coronel d'infanteria. Entre l’ambient militar, la destinació professional i que sa mare era castellanoparlant, el nin tingué com a primera llengua el castellà. Això canvià als cinc anys, quan son pare va entrar a la reserva i la família tornà a Palma.
Recordava el poeta que en aquells primers anys del retorn el progenitor li llegia les Rondaies mallorquines, la seva primera relació amb l’existència de la llengua pròpia. Va fer el batxillerat a l'Institut Balear, fins al 1942. Essent un jovenet ja preocupat per la cultura, durant la postguerra entra en contacte amb l’ambient literari —entre d’altres, amb Llorenç Moyà, Miquel Gayà i Jaume Vidal Alcover—, alhora que tot d’una inicia estudis de dret —per lliure— a la Universitat de Barcelona. A la capital catalana entra en contacte amb la literatura catalana contemporània. El 1947 acabà els estudis universitaris i començà a escriure les primeres poesies en català.
El 1951 és citat per Manuel Sanchis Guarner a la seva obra Els poetes insulars de postguerra, reproduint-ne alguns dels seus poemes. Durant la dècada dels cinquanta, fa crítica literària —a revistes com Raixa, Vida Nova...—, a la vegada que entra a treballar a l’administració d’obres públiques de les Illes, cosa que li dona seguretat laboral i econòmica, i els horabaixes lliures per dedicar-se al que més li agrada, la literatura. Com era habitual en aquella època, rere de l’assoliment de la posició laboral sòlida, venien les noces i, així, el 1956 Llompart es casà amb la seva enamorada, Encarnació Viñas Olivella, germana de la poeta Cèlia Viñas.
Entrà en contracte a la segona meitat dels cinquanta amb Camilo José Cela, amb el qual col·laborà a la revista Papeles de Son Armadans. Durant els seixanta, fou l’assessor literari de l’Editorial Moll i publica, entre d’altres, Poemes a Mondragó i La literatura moderna a les Balears, alhora que col·labora al Diario de Mallorca amb nombrosos articles sobre autors catalans i estrangers. El 1962 intervé en la fundació de l'Obra Cultural Balear, de la qual serà posteriorment president des de 1978 fins al 1986.
Durant els seixanta es converteix en una de les referències a Palma de l’oposició cultural i cívica al franquisme. A ca seva, situada a l’eixample de Palma, sovintejaven les reunions clandestines. La policia de la dictadura el tingué «controlat» durant molt de temps i li registrà el domicili en alguna ocasió. L'extrema dreta en pintà la façana amb amenaces més d'una vegada. Entre 1976 i 1977 fou un dels dirigents —juntament amb Climent Garau, entre d’altres— del Grup Autonomista i Socialista de les Illes (GASI). Quan s’aprovà la Llei de reforma política, el desembre de 1976, declarà al Diario de Mallorca que «no és per això per què lluitàrem, però ho haurem d’aprofitar», una síntesi perfecta del que pensava la immensa majoria de la gent que havia fet oposició clandestina al franquisme a les Balears.
De 1969 a 1972 impartí classes de literatura i cultura catalanes a la delegació a Palma de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona. Entre 1976 i 1980 col·laborà en la secció «La Columna de Foc», al diari Última Hora, amb múltiples articles sobre literatura i d'altres sobre qüestions sociolingüístiques i nacionalistes.
Els decennis de 1970 i 1980 foren els de més activitat literària, i publica: La Terra d'Argensa (1972), Memòries i confessions d'un adolescent de casa bona (1974), Urbanitat i cortesia (1979), Mandràgola (1980, Premi de la Crítica Serra d'Or i Premio Nacional de la Crítica), La Capella dels Dolors i altres poemes (1981, guardonat amb la Lletra d'Or), Quinze poetes gallecs (1976), Retòrica i Poètica (1982), Obra Poètica (1983), Poesia galaico-portuguesa (1984), Poesia gallega, portuguesa i brasilera moderna (1988), Jerusalem (1990), Països Catalans i altres reflexions (1991), Spiritual (1992), La narrativa a les Illes Balears (1992) i Poemes de Luis Pimentel i Celso Emilio Ferreiro (1992). Pòstumament, es publicaren Vocabulari Privat (1993), escrit conjuntament amb Antònia Vicens, i El llac i la flama (1998).
El 1987 tornà a la docència i passà a ser professor associat a la Universitat de les Illes Balears fins al 1991, quan es jubilà. Entre 1983 i 1987 presidí l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. El 1985 fou nomenat membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. El 1990 va ser elegit president de la Federació Llull.
El 1982 rebé el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Entre finals dels vuitanta i just iniciats els noranta va ser objecte de nombrosos actes d'homenatge, especialment per part de l'Obra Cultural Balear que just abans de morir li dedicà la campanya «Gràcies, Llompart».
A banda de la tasca literària i de l’activisme cultural, Llompart sempre va ser, com va dir just després de la seva mort l’amic i també gran escriptor, Miquel Àngel Riera —que morí tres anys després, també massa prest, als 66 anys—, «un home bo, molt bo». En efecte, si alguna cosa el caracteritzava era la seva bonhomia. No tenia mai un mal gest, una mala resposta ni una negativa per a la gran quantitat de peticions de participar en actes, homenatges, per fer-li entrevistes...
I no canvià ni tan sols quan li detectaren, el 1991, un seriós problema coronari. Els metges li receptaren tranquil·litat. Disminuí l’activitat, però no l’aturà.
Només uns dies abans de morir, El Temps s’interessà per la seva opinió sobre una polèmica política i cultural, i ell va atendre el redactor amb l’amabilitat de sempre. Feia unes poques setmanes que havia rebut a ca seva a Miquel Alberola, redactor d’aquesta casa, aleshores especialitzat a fer entrevistes, amb el qual va parlar durant hores. Llompart era així. Amb tothom.
Li costava dir que no a les moltes peticions que li arribaven per entrevistar-lo, per participar en actes, per fer-li un homenatge... El 18 de desembre anterior havia rebut l'afecte de més de mil persones en l'acte d'homenatge que li reté l'Obra Cultural Balear durant la Nit de la Cultura de 1992. El 23 de gener presentà el nou número de la revista Estudis Baleàrics dedicat a ell i a la seva obra. El dia anterior a la mort havia estat entrevistat al centre territorial de TVE de les Balears per a parlar dels deu anys d'autonomia balear...
Els darrers mesos havien estat així, un no aturar mai. Actes diversos, entrevistes... Acceptava els homenatges amb paciència i solia dir, amb la seva real i gens fingida modèstia, que «encara em fareu creure que m'ho meresc, tot això».
En plena maduresa intel·lectual, podria haver tengut encara prou anys per enriquir la seva obra i seguir amb el ferm activisme en favor de la llengua i cultures pròpies. Però el cor malalt el va vèncer. El 28 de gener de 1993 tenia previst que l’entrevistassin dos periodistes arribats des de Barcelona i, a més, havia de presentar un acte de la Fundació Teatre del Mar. No va poder ser. A la matinada es trobà malament. Acompanyat de la seva dona, Encarnació Viñas, de l'escriptor i amic Gabriel Janer Manila i del seu nebot i metge Miquel Llompart, anà a l'hospital. «Això no són hores per a molestar ningú», es disculpà davant dels metges. Aquests tot d’una veren la gravetat. L’entraren a l’UCI, on tres atacs al debilitat cor el mataren a les set del matí.