Pau Lluc: «La ràbia és un motor per poder tirar endavant»

Instal·lada des de fa un temps al País Basc, la conversa amb Pau Lluc es fa a través de videoconferència. L'autora de Despulles, publicat també en castellà, conta la seua experiència amb aplom, sense dramatitzar, però també amb un coneixement de la matèria que va més enllà de la seua experiència personal, bolcada en un llibre que glaça la sang, escrit per animar les víctimes a eixir del seu silenci.

—En el pròleg, Inma García, presidenta de l'Associació Contra els Abusos Sexuals en la Infància (ACASI), apunta que, segons dades del Consell d'Europa, el 20% de criatures pateix abusos sexuals. És una dada terrorífica.

—Són dades del Consell d'Europa, això és així: una de cada cinc persones ha patit, pateix o patirà agressions, si no fem res. Un de cada set xiquets, aproximadament, i una de quatre xiquetes. I si anem per exemple a les dades de persones amb discapacitat, són molt alarmants. Es tracta de persones molt dependents, que des de ben menudes estan en mans de moltes persones, que no saben massa bé que són contactes adequats o inadequats... Si no m'enganye, es calcula que una de cada dues xiquetes amb discapacitat intel·lectual ha patit agressions. I un de cada tres xiquets. Són xifres molt alarmants.

—Despulles es presenta com una teràpia contra els abusos sexuals en la infància, una experiència terrible que et va provocar problemes mentals fins a l'edat adulta. Com va ser el procés? Com ho vas viure?

—Jo havia fet diferents tipus de teràpies perquè ens en tornem dependents, sempre hi ha qüestions a resoldre. I quan vaig començar les primeres, la gent no tenia especialització en el tema. Vaig fer algunes teràpies i em van vindre bé, especialment amb una dona que es diu Maria Jesús Duato, a qui sempre li ho agraïsc perquè em va ajudar molt. Però estant al País Basc, vaig sentir que havia de tornar a fer teràpia, que hi havia alguna cosa que no estava resolta. Vaig començar d'una manera bastant escèptica, però la característica que feia diferent aquesta teràpia respecte d'unes altres era que hi havia altres dones que també havien patit agressions sexuals. Aquesta teràpia, on fas de mirall amb altres víctimes, va resultar molt impactant. I tot i que començava amb bastant escepticisme, va haver-hi alguna cosa en la segona sessió que em va colpejar bastant fort. Tan fort que vaig decidir que necessitava un temps per a mi, vaig decidir aïllar-me perquè no podia socialitzar.

—Dius en la introducció que ja havies escrit alguns textos en prosa sobre els abusos. En quin moment decideixes la publicació d'un llibre de poemes, amb tot el que té d'exposició pública?

—Va ser una mica casual: en la teràpia ens havien recomanat que prenguérem notes. Jo tenia una llibreta on anava anotant coses, sobretot a casa, quan vaig estar dos mesos i mig enclaustrada. Eren coses molt personals, mai no ho havia escrit, potser alguna cosa en l'adolescència. Era una escriptura molt des de dintre, molt catàrtica, sense pensar-hi massa. Passat un any, vaig tornar a agafar la llibreta, però no amb la pretensió de publicar res, sinó per repassar la teràpia, entendre'm una altra vegada, posar-ho un poc en ordre tot. I una vegada fet això és quan vaig pensar que li podria servir a algú. A mi mateixa també; quan em diuen que he sigut valenta pense que no ha estat valentia, sinó que forma part de la meua teràpia el fet que puga verbalitzar el que va passar. Llavors naix la idea que aquells textos puguen ser publicats com a llibre. Vaig enviar l'original a diverses editorials fins que apareix Reclam. Però no va ser immediat; jo tenia certa reticència a la publicació per això que dius de l'exposició, tot i que, en la mesura que deixa de ser un secret per a l'entorn, et vas desfent de capes de culpa i vergonya.

—Despulles no es pot llegir com un poemari a l'ús, tot i que hi ha recursos literaris i poètics, un maneig del llenguatge. Però l'important és que, a través de la poesia, has trobat les paraules per expressar el que volies.

—No ho sé, no tenia una intenció literària. Quan he escrit articles o contes sí que he buscat la bellesa del llenguatge, que el text estiguera ben construït... Ací no. De fet, en el procés de passar les notes al que havia de ser el llibre no hi ha pràcticament retocs, va eixir així sense pensar. Això ha estat una manera de poder expressar coses que són molt complicades, sense anar al relat personal concret del que m'ha passat. Més aviat emocions en les quals es pogueren reconèixer altres víctimes.

—En el poema «Màscara» expresses com has passat tota la vida ocultant aquell dolor. I que això ha fet la càrrega encara més pesant.

—Sí, la idea de la càrrega que vas arrossegant que, al final, pots transvasar. Per això en la segona part es posa la culpa on correspon. Com deia la Gisèle Pelicot, la vergonya canvia de bàndol.

—Ara parlarem de la segona part. Però encara en la primera hi ha un moment del llibre molt impactant, quan parles de l'abusador en tercera persona «Ell no jugava» i, en la pàgina següent, en «Salvatgisme», trobem un poema que es dirigeix directament al maltractador, en una colpidora segona persona. És un poema molt irat, que remou profundament.

—Abans parlava de la culpa, la vergonya, la tristor, el dolor, on a les víctimes se'ns categoritza millor, es veu quin paper has de complir. I la ràbia que conté aquest poema no sé si tothom la recull bé, perquè de vegades se'ns ha negat a les víctimes el dret a sentir-la. És cert que té una part negativa, que pot fer mal a u mateix i a d'altres, això cal treballar-ho, però hi ha una part en la ràbia que és un motor per poder continuar endavant, que dona molta força. I entenc que pot colpir els lectors.

—El poema es tanca amb uns versos que revelen el desig de sobreviure al trauma: «I jo no vull morir / encara que hages assassinat / el més innocent / que vivia en mi».

—És el que parlava de la ràbia com a motor que t'impulsa a continuar endavant, encara que coste.

—La segona part, anomenada «El cercle es tanca» no estava prevista inicialment en Despulles, però la fas perquè passen coses molt importants: la denúncia i l'enfrontament cara a cara amb l'abusador, que és el teu pare. És molt impactant.

—Era una qüestió que necessitava fer i que va vindre després, fruit de tot el procés terapèutic. D'una banda, denunciar el fet delictiu, que constara d'alguna manera, encara que havia prescrit; m'ha passat això i el culpable és aquest senyor. També era una manera d'exposar que a la major part de les víctimes ens costa molts anys parlar i, quan decidim fer-ho, ens trobem la porta de la justícia tancada. Les associacions de víctimes lluiten perquè no prescriguen els delictes d'agressió sexual contra la infantesa, perquè les seqüeles les carregues durant tota la vida. Volia fer-ho i vaig trobar el moment, però és una cosa que s'ha de valorar bé, no saps com pot respondre la persona que tens davant. Has de poder sostenir el que passarà en aquella confrontació.

«Ens hem de preguntar pel que està passant; vivim en una societat patriarcal que ha permès que existisquen aquestes agressions, que ens socialitza en determinats rols de gènere»

—No ens podem imaginar com serà això, però tu eres capaç de transmetre la càrrega emocional tan bèstia que comporta la confrontació.

—Si dius que ho he sabut transmetre, me n'alegre, perquè duu un impacte emocional molt fort i has de tenir suport, t'has de fer acompanyar.

—El llibre acaba amb una denúncia molt fonamentada sobre un sistema de protecció a les víctimes que no funciona.

—Tenim un problema que és estructural, una societat que permet que aquestes coses passen i no ens preguntem per què. I venim d'un sistema de protecció de la infantesa que no funciona. Actualment, tenim més lleis que, sobre el paper, donen instrument perquè comencen a funcionar les coses bé, però hi ha una distància molt gran amb la realitat. Per tant, fins que tenim uns professionals formats, uns protocols que entenguen la infantesa, tindrem un sistema molt injust. Quan una víctima aconsegueix parlar, com que no hi ha professionals preparats, venen els problemes. En l'últim informa que feia Save the Children al respecte, del 2018, només un 15% de les escoles notifiquen les agressions sexuals que els infants denuncien. Els xiquets testifiquen una mitjana de quatre vegades, i això que ara tenim lleis que diuen que això no ha de passar.

Un xiquet o una xiqueta ha de poder testificar amb garanties, amb professionals preparats, dintre d'una cambra Gesell [una sala on els infants poden declarar sense ser pertorbats o condicionats], etcètera. Necessitem més organismes que coordinen, que la gent conega els protocols. Però sobretot ens hem de preguntar pel que està passant; vivim en una societat patriarcal que ha permès que existisquen aquestes agressions, que ens socialitza en determinats rols de gènere i que fa que el 90% dels agressors siguen homes. I s’ha de parlar també d’una societat adultocèntrica que perpetua —i massa sovint justifica— els maltractaments i els abusos de poder contra la infància. Ens hem de qüestionar com estem educant els infants perquè el dia de demà no es convertisquen en agressors. Perquè, si no, no canviarem res. M'agradaria que prenguérem una consciència col·lectiva, tenim una responsabilitat envers la protecció dels drets de la infància i l’adolescència.