—Ara parlarem del contingut d'Els afores, però m'agradaria que valorares la teua trajectòria. Vas debutar molt jove, amb Pell de serp (2003) i has tingut una presència editorial intermitent però important, combinada amb una activitat considerable en recitals i espectacles de música i poesia.
—Jo estic supercontenta de la meua trajectòria. Pell de Serp [Premi Joan Teixidor de poesia d'Olot] la publique quan estava a la universitat. I podria haver escrit més, però el ben cert és que uns anys després, el 2007, guanye el Senyoriu d'Ausiàs March amb Claustre...
—I el Premi de la Crítica.
—I el Premi de la Crítica. Crec que aleshores no era conscient del que estava fent. Ara ho soc més. I és també com si tinguera ganes de recuperar el temps perdut. He tingut una producció intermitent perquè m'ha costat molt editar entre llibre i llibre. De L'os de la música [Premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot, 2010] a La llum del buit [Premi de Poesia de Torrent, 2020] passen deu anys. Però el 2014 publique un llibre que trobe que era molt interessant sobre feminisme i immigració, amb molta intertextualitat. S'anomenava Nit de sal i nocturns de maremar; me'l va editar el professor de l'Institut del Teatre i dramaturg Albert Mestres i tenia una ajuda de la Institució de les Lletres Catalanes. D'aquell llibre quasi ningú no n'ha parlat. I La llum del buit, que crec que és un llibre bonic, però no estava massa ben publicat, es va invisibilitzar. Per això feia la sensació que portava molt de temps sense publicar.
—He de reconèixer que l'última referència que tenia teua era L'os de la música.
—Ja... Ara estic més per escriure. Si em posara, podria traure un llibre cada any; crec que tinc facilitat per escriure poesia. Fins i tot no descarte escriure en algun moment narrativa, en cinc o sis anys, si tinc salut, però hauria de llegir molt més. En tot cas, trobe que soc poeta.
—Bé, publicar un llibre cada any no sé si és molt intel·ligent.
—Jo també ho pense. Està bé publicar cada tres, quatre, cinc anys.
—I en aquest context, què ha suposat per a tu el Vicent Andrés Estellés dels Octubre?
—Una alegria immensa. De veritat que no m'imaginava guanyant ara l'Octubre, potser més endavant. Però em vaig presentar pensant que, pel tipus de llibre que era, una reivindicació de les arrels barrejada amb altres temàtiques com les cures o la sororitat, podia interessar. Tampoc no em volia fer moltes il·lusions perquè hi ha molta gent que s'hi presenta.
—Estilísticament, on situaries Els afores? Potser vaig errat, però em fa la sensació que és un poemari més directe, més immediat. Conserves els jocs simbòlics, però trobe que has prioritzat la comunicació amb els lectors.
—Jo també pense que prioritze la comunicació amb els lectors, tot i que hi ha provatures, com «Reciclatge» o «Gorg», poemes que són com petites imatges, quadres d'una galeria. Però el llenguatge és important; de vegades ens costa arribar al centre de les coses perquè no tenim el llenguatge per a fer-ho. I en temes com la quotidianitat he sigut més directa.
—En els poemes que dediques als teus pares, em fa l'efecte que volies que els lectors connectaren de seguida.
—Sí. A ma mare li'n dedique dos. Un que parteix d'una imatge de petita, on està mirant el món amb una alegria, una intel·ligència... He fet un joc amb la memòria, d'identificació amb la mare, però també queda la sensació que no aprofitem la seua presència quan són en vida. Tinc ganes, quan passaran les oposicions, d'anar més a Pego, d'estar amb els meus.
—Aquella sensació està en uns versos d'«El dia que no hi sigues», dedicat a ta mare: «cada minut de llum amb qui estimem, / tu em vas portar al món i jo et faig fora / cega i equidistant, sense saber-ho».
—És dur, aquell poema.
—El trobe valent, és una reflexió molt personal.
—És molt dur. A ma mare li va encantar, però és anticipació de la seua pèrdua, com estaré quan no hi siga. També és cert que jo no soc mare, encara que des dels 27 anys he volgut ser-ho, he tingut un sentiment maternal brutal. «Criatura» és un poema que parla d'un embaràs psicològic, del desig d'estar embarassada. No ho visc des del dol, però sí que hi ha una connexió entre ma mare i el desig de la maternitat que no he tingut.
—Al costat d'això, «El meu sexe, un volcà» és una reivindicació de la sexualitat femenina que tira pel dret, prescindint de simbolismes elaborats. És com un estat d'ànim.
—Sí, és un estat d'ànim. Connecta amb un poema que li dedique a Ausiàs March, «A mar», i amb un altre, «La mar», sobre l'amor lliure. I «El meu sexe un volcà» el vaig escriure per a un homenatge a la paraula organitzat pel CEIC Alfons el Vell. Estava en el procés de creació del llibre i havia de fer un poema eròtic. I era com tenia el cos en aquell moment, que tenia a veure també amb el tema de la maternitat, quan et trobes amb els teus pits voluptuosos i el sexe latent. No sempre et trobes així, amb aquell desig. El sexe és una manera de conèixer-nos i saber que estem vives.
—Alhora, hi ha molt de contingut polític, que es veu en «L'escola», molt directe i elegíac, o en «Poema de l'enemic», una mica més críptic.
—És més críptic, sí. Volia tractar el tema de la guerra i de com tot gira cap a l'autoritarisme, els models liberals, l'extrema dreta... Hi ha una apel·lació irònica a matar l'enemic, però que té a veure amb la crueltat del que està passant, una ironia que fa mal. Està escrit d'una manera genèrica, no volia parlar d'Ucraïna ni de Gaza.
—Ho podríem resumir dient que és una crítica als autoritarismes.
—Sí.
«Hi ha persones que tenen dificultat per tenir una cambra pròpia, que no poden estalviar. Hem d'anar a un temps de reparació de les ferides col·lectives»
—Pel que fa al concepte del llibre, hi ha una cita que fas servir de Josep Maria Esquirol que trobe significativa: «Afores sobre la terra i sota el cel. No hi ha centre, tot són afores».
—Nosaltres som afores i la perifèria forma part de nosaltres. Hi ha la influència d'Esquirol, però el concepte, com apareix en Els afores, ja estava en el poema «La caverna» de Claustre. Aquest llibre, L'os de la música i Els afores estan lligats per un fil, una poètica contínua, no són llibres independents. Hi ha els afores del poble, la natura, les arrels. Però també la idea que no hi ha un centre on poder agafar-nos en relació amb la família o la parella. Trobar el centre és molt difícil. Formem part d'una perifèria i estem als afores de nosaltres mateixos. Filosòficament, té a veure amb una cita de Vicent Alonso que també pose en el llibre [es refereix a «El llunyà és també mesura d'un mateix»], en el sentit que no acabem mai de conèixer-nos. Els afores fa referència a una intimitat personal, però també a la col·lectivitat, en el sentit que vivim una mica a la intempèrie. Estic llegint sobre la crisi de l'habitatge, els sous que tenim... Hi ha persones que tenen dificultat per tenir una cambra pròpia, que no poden estalviar. Hem d'anar a un temps de reparació de les ferides col·lectives. El poema «Als marges» es pregunta què serà de nosaltres, de les terres que ens deixe el pare i que havia heretat del seu pare. Què en faré? Aniré a Pego els caps de setmana? M'ho cuidarà algú? Aquelles terres es vendran? Fa un temps, tot això no m'importava, però estic en un moment de madurar.
—Bé, això és fer-se gran.
—Ja... [Riu]
—Hi ha també derivades col·lectives. En «Arrels» hi ha una estrofa reveladora: «Som els afores d'un poble nou, / noves contrades en territori / d'un mateix centre, la nostra llengua, / que mai no mor; sempre garbella». És una visió positiva, engrescadora, en aquests temps de pessimisme estructural.
—Jo també crec que es dona una visió positiva de la reivindicació de la llengua, de la seua unitat, dels Països Catalans. Sense pessimisme.
—Sense tanta lamentació.
—Sense tanta lamentació.
—En tot cas, ser valenciana, dona i poeta és una manera triple de perifèria, d'estar en els afores.
—Jo també ho pense. L'altre dia em preguntaven si em llegien les poetes catalanes. Doncs no ho sé. Jo llisc la Mireia Calafell, la Blanca Llum Vidal... A totes. Però elles a mi no ho sé. Després, hi ha els meus referents, com Teresa Pascual, Anna Montero, Maria Josep Escrivà... Però les dones joves d'ací, de Catalunya, de les Balears, també les tinc presents i les llisc. També als poetes. A tots. Potser se m'ha escapat alguna cosa, però he estat dos anys al jurat dels Premis Cavall Verd. Ara tinc ganes de llegir el que no he pogut llegir, quan passe això...
—Això són les oposicions.
—Sí.
—Hi ha moltes apel·lacions a la felicitat, a la necessitat de tindre-la present: «Els adeus» parla d'això: «Que ens agafe felices la fosca o la llum».
—Sí. Crec que hi ha una influència en tot això dels clàssics, de March, però també de la filosofia de l'amor de Ramon Llull. Hi ha alguna cosa important en la qual hauré d'excavar més, com és d'important nodrir-nos dels referents literaris, dels nostres antecessors. I pel que fa a la felicitat, Els afores és com una festa, com un arbre, una celebració del que som. El llibre sembla trist, però en el fons és una celebració.