‘ERIL ERIL ERIL’: el magisteri permanent

Quan la publicació del disc precedent, N.S.C.A.L.H. (Bankrobber, 2021), un acrònim que responia a l’enigmàtic «No Sabràs Com Acabarà La Història», defensàvem en aquestes pàgines com havia estat de meritori forjar una trajectòria sobre uns mateixos eixos sonors amb els quals lliurar un bon grapat de discos notables i excel·lents. Així i tot, malgrat els encerts, que els tenia, N.S.C.A.L.H. no superava els àlbums precedents i transmetia un missatge d’incertesa, un interrogant, que es va traduir, un any després, en un llarg descans de la formació.

Joan Pons ha continuat vinculat a la música durant l'aturada, però aquell parèntesi d’El Petit de Cal Eril, necessari per agafar aire i fugir de la roda de producció de disc, gira promocional i preparació d’un nou àlbum, ha servit perquè el músic desconnectara un temps de les tasques de gestió d’un projecte tan consolidat i professionalitzat, i retrobara el gust per fer cançons. Amb una elaboració més visceral i menys racional, apel·lant, d'una banda, a una sonoritat més crua, que invoca etapes ja llunyanes com la de Vol i dol (2010). D’una altra, reclamant per primera vegada un productor extern, Luke Temple, que ha obert una mica les finestres per refrescar l'ambient, assistit en la part tècnica per Paco Loco.

Amb les forces renovades, amb aquest equip de producció i tres dels seus còmplices habituals, Ildefons Alonso (bateria), Jordi Matas Domènech (baix) i Dani Comas (guitarra), Pons ha trobat una manera de reimpulsar la formació amb un disc magnífic, que està sens dubte entre el millor de la seua producció. Amb un títol que no transmet incògnites, sinó que posa en primer terme la marca, ERIL ERIL ERIL, reivindicant una manera d’entendre la música en els marges, no sotmesa als paràmetres actuals de la indústria, ni sòniques ni pel que fa a les maneres de presentar-se: no hi ha hagut anuncis emfàtics de tornada a l’activitat ni els ja quasi ineludibles avançaments que serveixen perquè els projectes alcen la maneta periòdicament i el món sàpiga que hi són.

Pons explica en les entrevistes que s’ha deixat dur més per les vísceres que pel cap, en un intent de retrobar l’emoció. «Als últims discos hi havia molt de coco i de llibreta, una cosa més pop al meu cap, i això després ha envellit malament. Vull dir: els escolto i estan bé, m'agraden, però no em commouen. Ara m'he reconnectat amb una manera de viure la música que em fa emocionar profundament», raona el músic.

El primer pas per compartir determinades sensacions és que siga l’artista el primer a experimentar-les. I cal dir que la primera visita a Eril Eril Eril és això, emocionant, un excitant viatge per un àlbum amb mitja dotzena de cançons com a mínim que et fan remoure de la cadira: «Jo ja no soc qui era» i les seues boniques progressions d’acords, la lluminositat Costa Oest en «Ara no sé què dir-te», el dinamisme i les capes d’«El misteri de l’amor» o «Claus dins de casa», fins a l’electricitat desbocada i energitzant de «Totes les lleis dels homes».

Una primera impressió enriquida en les visites següents, quan descobrim que, a més dels talls que ens han sacsejat, El Petit de Cal Eril ens regala unes altres cançons no tan immediates, però dotades igualment de detalls, d’una màgia potser més modesta, més discreta, però igualment present, detectable en els acabats musicals o en els textos. És així com arribem a la vitalitat de «Tantes vegades» o a la foscor matisada de «La por i l’oblit». I comences a pensar si «Ni rei, ni déu ni pàtria», o «Una invisible part de tu» i la seua lletra plena de bellesa, que diu tantes coses sobre les relacions, no estan també entre els talls que destacaries.

«Si el temps passés / com ho vull jo / si el temps sabés / el que sé jo // que fàcil seria / que fàcil que era», escriu Pons en «Claus dins de casa». I reprèn la idea en el tall final, «Si no fos tan fàcil», fent veure com de senzilla i complicada és l’existència, quantes preguntes i respostes conté una vida, quants dubtes i certeses, quanta tendresa habita en els humans i quanta foscor. I el temps no passa com volem, deixa empremta, ens canvia, ja ens ho deixa clar l’artista en «Jo ja no soc qui era».

Ningú som la mateixa persona que fa quatre o cinc anys. Però l'important és no renunciar a les essències, al millor de les coses que hem aconseguit. El valor d’aturar-se, de repensar-se. De fer balanç. I acumular energia abans de fer una nova lliçó magistral anomenada Eril Eril Eril, música per a distàncies curtes. Música per a la gent que gaudeix de la música.