—El juny de 2024, després de catorze anys de reclussió, Julian Assange va recuperar la llibertat. Avui la Unió de Periodistes Valencians li fa entrega del Premi Llibertat d'Expressió. Tanmateix, ha preferit no viatjar a València. Com es troba Assange en aquests moments?
—Cal tenir en compte que ha romàs set anys sense que li pegara la llum natural. Després, ha estat tancat cinc anys en una presó que molts coneixen com el Guantánamo del Regne Unit. Per tant, ha patit una situació extrema. I, tanmateix, després de pràcticament un any està molt recuperat. Quan per primer colp va poder eixir a l'espai públic, estava com en un altre món. Quan va agafar l'avió per anar a les illes Marianes, era la primera vegada en catorze anys que veia l'horitzó. Em consta que, al principi, ja instal·lat a Austràlia, procurava, cada dia, veure com eixia i s'amagava el sol. Per a ell és una manera de confirmar la seua llibertat.
A hores d'ara es troba molt recuperat físicament i anímicament, tot i que no del tot, com és normal. Crec que això demostra la seua fortalesa mental.
—És previst que torne a la vida pública en el curt o el mitjà termini?
—Cal tenir en compte la situació que ha viscut. Hi hagué un moment, mentre era en l'ambaixada de l'Equador a Londres, en què de divendres a dilluns, estava completament sol, sense cap contacte. A través d'un espill els guardes el vigilaven. Tenia zero contacte amb el món exterior, ni internet ni comunicacions. Res de res. I, després d'això, anà a parar a una presó de màxima seguretat. Com he dit, una situació terrible. I, a pesar de tot això, la seua intenció és la de tornar a la vida pública. Ara bé, no puc assegurar quan serà això. Imagine que, quan ell es veja prou recuperat, tornarà a la vida pública.
—Vam veure la seua foto a Roma, amb la seua família...
—Sí, a ell li hauria agradat reunir-se amb el papa Francesc perquè aquest va tenir en compte la seua situació. Ho va fer d'una manera subtil, fent crides a favor de la llibertat d'expressió i la llibertat de premsa. No nomenava Assange, però hi feia referència. A banda, va reunir-se amb Stella
«Quan Assange es veja prou recuperat, tornarà a la vida pública»
Assange quan el seu marit estava empresonat. A ell li hauria agradat reunir-se amb Francesc, però ja no va poder ser. Per això va viatjar a Roma per poder assistir al soterrar, com si fora un més. Fou la seua manera d'agrair-li el gest que havia tingut amb el seu cas. A Roma va tenir oportunitat de trobar-se amb Lula, que és un dels mandataris que li han donat suport.
—Els hauria agradat que més personalitats com el papa Francesc o Lula manifestaren públicament el seu suport?
—Crec que la causa per Julian Assange ha generat moltes adhesions. Totes les organitzacions pro drets humans s'han posat del nostre costat: Amnistia Internacional, Reporters Sense Fronteres, el PEN... I també molts representants polítics. Olaf Scholz, a Alemanya, ho va fer. Però també molts presidents d'Amèrica Llatina: Petro, a Colòmbia; els dos Fernández (Cristina i Alberto), a l'Argentina; Luis Arce, a Bolívia; López Obrador, a Mèxic...
—Occident, en canvi, ha estat molt més tímid en el seu suport. El silenci ha predominat al llarg del procés.
—Això és perquè els llatinoamericans són molt més valents que els europeus! (riu). A Europa trobo que hi ha sensibilitats diferents. Per exemple, fa la impressió que els països que han tingut règims totalitaris són més sensibles a la injustícia patida per Assange.
—El fet que Assange acceptara un dels càrrecs pel qual se l'acusava per poder eixir en llibertat ha deixat un regust amarg en algunes de les persones que li van donar suport. Era l'única eixida possible?
—Crec que és molt important recordar com va formular ell la seua acceptació. Ell va dir: «Soc culpable de practicar el periodisme. Pensava que la primera esmena de la Constitució em donaria cobertura, però m'he trobat que aquesta col·lideix amb la llei d'espionatge, i aquesta ha prevalgut». Són, al capdavall, dues normes que estan en contradicció.
Així que, més que pensar en el sabor agredolç que ens deixa aquesta situació, hem de posar el focus en què aquesta era l'única manera de
«Acceptar un dels càrrecs pels quals se l'acusava era l'única manera de recuperar la llibertat»
recuperar la llibertat. El cas Julian Assange ha estat un cas purament polític on ha existit lawfare. Crec que, després d'haver passat aquesta tortura durant catorze anys, ningú no està en disposició de tirar-li res en cara.
Alhora, crec que el cas Assange hauria d'empentar un moviment dels drets civils per reformar la llei d'espionatge i que açò no torne a passar. Perquè la llei d'espionatge nord-americana pot utilitzar-se en qualsevol lloc. No s'ha de passar per alt que Assange era un periodista australià fent periodisme a Europa. La llei d'espionatge genera molta inseguretat per a la professió periodística.
—Amb tot, hi ha qui considera que l'acceptació del càrrec és una derrota...
—No és una derrota. Perquè tota la informació que WikiLeaks va posar a l'abast continua ahí. L'arxiu sencer de WikiLeaks està disponible per a la seua anàlisi i la seua difusió.
—És, en tot cas, una derrota per als drets civils?
—Sí, ho és. Perquè, de fet, van allargar tant el cas que van acabar per normalitzar-lo i això fou una gran victòria per part seua. La gent preguntava: «Però Assange és encara a l'ambaixada?»; «Està a la presó?»... Van fer que el procés s'eternitzara i, alhora, es va iniciar una campanya de desprestigi en contra seu.
«El cas Assange mostra com s'han deteriorat els drets civils»
El cas Assange mostra com s'han deteriorat els drets civils. El fet que es permetera aquest allargament del procés, la normalització d'aquest, el fet que anaren variant els càrrecs en contra seu, resulta tan ultratjant... Han volgut que el cas Assange fora un exemple dissuasiu del que li podia passar a qualsevol que reptara als poderosos. En això han estat molt exitosos.
Quan els papers del Pentàgon (documents secrets sobre la guerra del Vietnam que es van començar a publicar l'any 1971), Daniel Ellsberg, autor de la filtració, va ser jutjat, però el New York Times, el mitjà que va publicar el contingut de les filtracions, va ser exhonerat. Julian i WikiLeaks mai no hem estat la font original, sinó qui publicava. Allò que vam fer no fou il·legal. És la primera vegada que s'ha atacat un mitjà de comunicació amb aquesta ferocitat. La situació que ha passat Assange té, sobretot, un efecte dissuasiu. Han expandit una mena de por que provoca que molts mitjans rebutgen publicar determinades informacions compromeses.
Per exemple, dels Papers de Panamà només s'ha publicat el 5% de tota la informació que contenien. De les filtracions de Snowden, només n'hem sabut l'1%, perquè The Guardian no ho ha volgut aprofitar. En canvi, els arxius de WikiLeaks estan disponibles perquè periodistes de qualsevol part del món els puguen rastrejar i trobar les connexions locals. En canvi, quan hi ha mitjans que no tenen la valentia de traure tot el profit a les filtracions, hi ha una grandíssima quantitat d'informació que es perd.
—Des del 2010 WikiLeaks ha posat al descobert moltes atrocitats comeses per governs occidentals. Diria que ha permès canviar el món?
—Les informacions desvetllades per WikiLeaks han servit en molts casos individuals. Un exemple és la de les illes Chagos, sobre les quals vam desvetllar una informació valuosa. Quan el cas es va judicialitzar, un jutjat britànic va determinar que els documents no es podien utilitzar perquè eren informació classificada. Es va recórrer al Tribunal Suprem i aquest va determinar que sí que es podien usar.
Els Sony Leaks, per exemple, van evidenciar que Jennifer Lawrence estava cobrant la meitat que el seu company per fer la mateixa feina, la qual cosa va obrir un debat sobre l'equiparació salarial.
O un altre cas que va tenir lloc a l'Iraq: gràcies a nosaltres es va tenir coneixement d'un informe en el qual es constatava com uns militars nord-americans havien entrat en un habitatge, havien emmanillat tots els membres de la família —d'una senyora de setanta anys a un bebè de dos mesos— i van pegar-li un tret al cap a cadascun d'ells. Aleshores, quan s'adonaren que s'havien equivocat de família, van bombardejar l'habitatge. A partir d'aquella informació, el govern de l'Iraq va retirar la immunitat als soldats nord-americans. I fou a partir d'ací que Obama va decidir retirar les tropes.
Hi ha el cas també de Khalid el-Masri, un ciutadà alemany a qui van detenir en la frontera de Macedònia. Es van confondre amb Jalid al-Masri, acusat de col·laborar amb Al-Qaeda a Hamburg, així que, quan se n'adonaren, van abandonar-lo a Albània. Li van exigir que mai no explicara res. Si no haguera estat per WikiLeaks, aquesta atrocitat mai no hauria transcendit.
Per tant, no es pot negar que, d'una forma o altra, els cables han estat útils per a la societat i han contribuït a transformar el món. Aquest és un llegat que perdura, a pesar de la campanya de desprestigi que hem patit en alguns casos.
—Què queda avui d'aquell WikiLeaks que va posar potes per amunt el món l'any 2010 quan va publicar el vídeo de l'atac aeri nord-americà contra civils iraquians?
—Som la mateixa organització que érem aleshores. Els nostres documents han enfurismat centenars d'organitzacions i persones. La pregunta és què volem ser en un futur immediat. I, a hores d'ara, no estem del tot segurs. Estem esperant que Julian es recupere i revisem què volem fer.
---------------------------
D'AUSTRÀLIA A CASA
Els Premis Llibertat d’Expressió que anualment atorga la Unió de Periodistes han viatjat en dues direccions. La primera, fins a Austràlia, perquè allà s’ha instal·lat, des de l’estiu passat, Julian Assange, fundador de WikiLeaks, a qui la Unió de Periodistes ha volgut reconèixer per la seua lluita en favor de la llibertat d’informació, després de catorze anys de persecució jurídica i una campanya de propaganda en contra seua i del seu mitjà.
“No hauríem de caure mai més en la propaganda dels governs”, va explicar ahir en roda de premsa Kristinn Hrafnsson, redactor en cap de WikiLeaks. “Julian Assange ha demostrat que podem canviar les coses. Ha hagut de fer un sacrifici, però aquest ha provocat un moviment per fer un món millor”, va dir.
El segon dels premis es va quedar a casa. Aquest any, i de forma extraordinària, la Unió de Periodistes va optar per entregar el guardó d’àmbit estatal als i les periodistes afectats per la dana, com una manera de fer valdre el periodisme de proximitat que es va desplegar a partir del 29 d’octubre a conseqüència de la barrancada. El guardó va ser recollit, de forma simbòlica, per set periodistes que representen les diverses branques de la comunicació que hi han intervingut.
