Magda Simó: «Les dones encara arrosseguem una pressió social més gran que els homes»

—És naufragi és un debut literari tardà, fins i tot tractant-se de narrativa, però té la part bona que és una novel·la que destil·la maduresa. Denota que hi ha hagut provatures anteriors...

—He escrit tota la vida, el que passa és que no havia transcendit, ho feia en la més estricta intimitat. Tampoc necessitava publicar, ho feia per a mi i per a ningú més. Però arriba un moment que la gent t'anima a presentar-te a coses. I voler presentar-me al Lletraferit era una manera de forçar-me a acabar la novel·la. De vegades començava novel·les i acabava perdent l'interès, les deixava reposant en un calaix i no tornava mai més. El fet de posar-me una data límit em va servir per no deixar-ho córrer. I acabar-ho.

—Quan començares la novel·la?

—A escriure, des del 2024. A pensar-la, des del 2021. Hi havia algun capítol, alguna cosa. Però allò de dir «em sento, li dono forma i l'acabo», en 2024.

—Ara parlarem d'És naufragi, però volia preguntar-te primer com és l'experiència de canviar de vorera, de prescriptora a escriptora.

—És molt estrany, ara em trobo rebent les preguntes que jo feia i no sabent què contestar [riures]. Tinc certes taules i sé com aniran més o menys les entrevistes, però és complicat, mai no havia estat exposada a l'opinió externa. I mai no saps com podràs assimilar-ho.

—Clar, aquesta era la segona part de la pregunta, però de moment hi ha un indicador positiu i és una segona edició en marxa.

—Sí, la veritat és que estic molt contenta i en l'editorial també estan contents perquè sembla que està funcionant bé. Estic rebent crítiques i comentaris en general positius, sobretot de gent que no conec i que se senten identificats amb la novel·la. Són inputs interessants... No m'havia passat mai! [Riures].

—La novel·la parla de les expectatives incomplides, de les vides que ens imposen i que no són les que volíem viure. Un desastre existencial que no és privatiu de les dones, però que les dones el pateixen especialment.

—Sí... Està clar que moltes persones es poden sentir identificades amb la història que conta la novel·la, no només dones. Però ho he plasmat des del meu punt de vista com a dona i també per totes les dones que han hagut de silenciar aquestes lluites internes durant molts anys. O que no els han permès qüestionar-se coses tan estructurals com la família, la maternitat o les carreres professionals. Crec que encara ho arrosseguem, que vivim sotmeses a una pressió social més gran que els homes. I això, d'alguna manera, encara no és visible.

—El llibre no és extens, però té una estructura complexa. El relat ressegueix de manera fragmentària la història de la protagonista i, al mateix temps, s'encasten històries d'unes altres dones que ha conegut en la infantesa, però que connecten amb les seues vivències. No sé si ho he explicat bé.

—Sí. Durant la seua fugida, ella recorda històries que li explicaven les seues iaies o coneix del seu poble. Encara que jo no soc la protagonista, he plasmat les històries del meu poble. Ficcionades, però partint d'algun punt de realitat. Llavors, he volgut intercalar-ho perquè, encara que és una història particular, és també general. El que ens passa no és res de nou, tot ha passat abans i en circumstàncies segurament més difícils que les que tenim ara. I hi havia la voluntat de fer-ho més coral, més universal.

—Al mateix temps, els capítols de la protagonista tenen també estructura de relat. I de manera conscient o inconscient hi ha els codis del relat curt, uns inicis molt consistents i uns finals que arrodoneixen els capítols.

—D'això, me n'he adonat després, però és una cosa que m'ix natural. Quan escric ressenyes també tendeixo a això, a una estructura circular, i pensava que havia d'anar abandonant aquest hàbit, perquè no sempre serveixen les mateixes estructures. Sí que soc bastant concisa, no m'agrada fer els textos massa llargs; llavors tenia la sensació que tot era massa breu. Però després m'han fet veure que, encara que siga breu, és intens, conte coses. És com jo, mida menuda però mateixes prestacions [riures]. En tot cas, cada capítol l'he plantejat així, com una història menuda dins una història més gran. Estructura de relat.

—La intensitat mai no és un inconvenient. I, a més, fa la sensació que hi ha una voluntat d'estil, en el teu cas amb els jocs simbòlics, amb el maneig de les paraules i les frases lapidàries... Això no és ofici, encara, però sí que té a veure amb el fet de ser una gran lectora.

—Des de menuda he llegit tota mena d'estils, i això et va nodrint del que t'agrada, del que no t'agrada, del que no suportes en un escriptor o del que aspiraries a fer. Suposo que et vas impregnant dels estils dels autors que t'agraden.

—Després hi ha els diferents registres, el de la narradora quan segueix la protagonista, en un periple dramàtic, i el de les històries, que tractes d'esquitxar d'una mica d'humor.

—A mi és que m'agrada molt l'humor negre i suposo que aquest tipus d'ironia s'acaba filtrant. Al final, en històries com la de la protagonista és fàcil caure en el drama i l'autocompassió, però en aquest cas ella mateixa se'n riu dels seus drames, sap que en el fons no és res, però ho viu amargament. Em sortia així, natural, una persona en la seua situació no ho podia viure tan dramàticament, es moriria.

—Has reflexionat molt sobre el to que volies donar-li a la novel·la?

—És que no he reflexionat massa, en general, era el que m'anava sortint, el que m'anava naixent, el que podia encaixar de manera harmònica i donar un sentit global a la novel·la. Però no m'he plantejat que tinguera un to més dramàtic o més irònic, sortia així [riures].

—En tot cas, és una novel·la que genera molta proximitat, hi ha molts elements que fan que els molts lectors i lectores es puguen sentir identificats en un moment o altre. La història de la protagonista...

—És universal.

—És universal i revela sentiments que tothom ha tingut en algun moment.

—A mi m'ha sorprès, perquè pensava que era una novel·la que les dones entendrien millor i s'hi identificarien més fàcilment. I m'estic trobant molts homes que s'han sentit emocionats, commoguts o identificats amb diferents personatges de la novel·la, que han entrat molt no sols en la línia argumental, sinó també en l'atmosfera del llibre. I això m'ha agradat, perquè òbviament quan una escriu no ho fa per a homes o per a dones, ho fa per a persones.

—Hi ha un moment de la novel·la que em va sorprendre, que feia al·lusió a un dilema que jo pensava que sols era masculí, quan la protagonista es felicita per haver esquivat una bala que li anava directa al cor «si hagués pres decisions precipitades i m'hagués guiat només per la figa».

«M'estic trobant molts homes que s'han sentit emocionats, commoguts o identificats. I això m'ha agradat, perquè òbviament quan una escriu no ho fa per a homes o per a dones, ho fa per a persones»

—Clar que no és un dilema masculí solament, totes les persones ens movem pel mateix, pel sexe o els diners, el món es regeix per això. Jo em fico en la situació de la protagonista i el miratge d'una altra vida és molt potent: càntir nou fa l'aigua fresca. És molt difícil resistir-se a una possibilitat així. Encara que després ella pensava que agafava un transatlàntic i era un vaixell de paper. Però quantes vegades passa això en la vida?

—I fins ací podem llegir.

—Exacte.

—M'ha agradat no trobar noms en el llibre.

—És conscient, això.

—Evidentment. Però és un marcador d'estil que m'ha interessat, que universalitza la història.

—Exacte, era per a això. Perquè si parlem d'un Marc i una Júlia, aquelles persones ja no són tu, són unes persones concretes. En canvi, si no hi ha noms, pot ser qualsevol, pot ser un veí, un germà, tu mateix. Per això no hi ha al·lusió a un lloc concret, tot i que sí que hi ha algunes referències geogràfiques molt vagues.

—Bé, ja ho has dit, les històries que recorda la protagonista remeten a les comarques del nord de Castelló.

—Sí, sí. Remeten al meu entorn, al que jo conec, i al que m'explicaven les meues iaies. I hi ha històries ficcionades però reconeixibles i altres que són totalment ficció, per exemple la de «L'engolidor», però m'agradava per l'espai, que és un paratge natural del meu poble com molt mític, molt màgic. Llavors vaig escriure'n una història inventada. En canvi, les dones que surten són reals o creades a partir d'una xicoteta cosa, com «El tort», una història que vaig escoltar de les meues iaies sobre un home del poble que havia assetjat, abusat o violat xiques als anys cinquanta o seixanta. I vaig pensar què passaria si una d'elles es tornara. Va sortir així.