El divendres passat 25 d’abril moria a Mallorca, victima d'un càncer, Pere Sampol i Mas (1951-2025), el que fou líder institucional del PSM i, entre altres càrrecs, vicepresident del govern del primer Pacte de progrés. Amb Sampol desapareix el segon gran protagonista —després de la mort de Francesc Antich, el mes de gener— d’una època política decisiva de la història balear.
Antich, líder del PSOE balear; Sampol, el cap visible del PSM de Mallorca —tot i que el secretari general era Mateu Morro—; Eberhard Grosske, coordinador d’Esquerra Unida, i Maria Antònia Munar, presidenta d’Unió Mallorquina, formaren el quartet que, a pesar de gelosies i bregues, va fer possible trencar la tradició del poder dretà a Mallorca i les Illes.
Les Balears havien estat políticament conservadores durant tota l’època contemporània, excepte puntuals mostres de progressisme municipal durant la Segona República. Així que quan el 1983, després de la instauració autonòmica, el primer govern illenc va ser encapçalat pel líder d’Aliança Popular —partit que el 1989 passà a ser el PP— Gabriel Cañellas—amb suport del regionalista Unió Mallorquina— pareixia que, senzillament, la tradició s’imposava de bell de nou.
I, en efecte, així va ser durant tota la dècada de 1980 i la de 1990. Iniciat aquest últim decenni tant en el PSOE com en el PSM es van produir canvis estratègics que ulteriorment serien decisius per assolir el primer Govern progressista balear, el 1999.
Per una banda, tal com ha explicat recentment El Temps, els socialistes iniciaren un acostament cap a Unió Mallorquina a partir del trencament entre PP i aquest partit el setembre de 1992. Per una altra i en paral·lel, en el si del PSM es va crear un corrent més moderat, no tan esquerrà com havia estat el segell des de la creació orgànica el 1977, imbuït de la necessitat de ser sobretot pragmàtic i d’obrir-se cap a altres sectors socials tradicionalment acostats a la dreta.
Aquest sector del PSM el liderà Sampol. El procés de moderació es palesà públicament quan el partit nacionalista mallorquí arribà a un acord de col·laboració política amb Convergència Democràtica de Catalunya que es concretà després amb una aliança per a les eleccions de 1994 al Parlament Europeu, amb Sampol com a quota illenca a la candidatura.
A pesar de reticències internes —que es palesaren abans del congrés del PSM celebrat a finals d’aquell any, tal com aquesta revista reflectia el 28 de novembre de 2024— davant del «gir a la dreta», s’imposà la nova estratègia. En els següents anys es reuniren en prou ocasions Pere Sampol amb el secretari general de CDC, Pere Esteva, i el líder d’Unitat del Poble Valencià, Pere Mayor. La sintonia era tanta com que se’ls arribà a anomenar «els tres peres». Unes reunions —Trobades Nacionalistes, es deien— a les quals se solia sumar Jordi Pujol, a banda que el president de la Generalitat catalana i cap de CiU —aliança entre CDC i Unió Democràtica de Catalunya— també es desplaçà en aquells a Mallorca un grapat de vegades, convidat tant pels seus aliats polítics com per l’Obra Cultural Balear.
Sense aquest gir cap a la moderació hauria estat possiblement més difícil que el PSM acceptés l’experiment del Pacte de progrés al Consell de Mallorca, després de les eleccions de 1995, que es basà en el pacte amb PSOE i EU, però també amb el partit dretà i regionalista UM.
Sampol fou vicepresident d’aquell Consell gràcies a l’acord, però les males relacions feren que el PSM xocàs amb UM fins al punt que els càrrecs nacionalistes foren destituïts per Maria Antònia Munar, presidenta de la institució, durant un plenari, amb una frase que va fer fortuna mediàtica: «Senyors del PSM, es donin per cessats».
No durà gaire la brega i, poc després, Munar restituí en els càrrecs a Sampol i la resta de representants del PSM. L’experiment aguantà i el 1999 es renovà i va permetre la formació del primer Pacte de progrés a les Illes, del govern del qual (1999-2003) Sampol fou el vicepresident econòmic.
La nova estratègia que imposà Sampol contrastava amb la de la tradició del PSM, ja no se centrava únicament a voler gestionar les qüestions culturals, lingüístiques i educatives —Damià Pons fou el conseller que s'ocupava d'aquests àmbits de gestió—, sinó que volia ampliar el ventall de la seva base social amb els petits empresaris i en especial amb els botiguers, a l’estil del pujolisme a Catalunya. L'estratègia, però, no va funcionar a les urnes de 2003.
Quan es va fer el segon govern del Pacte de progrés (2007-2011), Sampol ja havia abandonat el lideratge institucional del seu partit i acceptà ser el senador autonòmic. El substituí com a líder institucional Biel Barceló, que fou el cap de llista (2007) i també ocupà la Secretaria General, en el lloc de Mateu Morro. En acabar el mandat al Senat, el 2011, Sampol abandonà la primera línia política.
L’any passat participà en l’acte públic de commemoració dels vint-i-cinc anys del govern del Pacte de progrés. Molta gent no sabia que estava malalt. I els que ho sabien no s’imaginaven que menys d’un any després moriria. La seva desaparició fou una amarga sorpresa per a quasi tots els que el varen conèixer.