—Adolescence està moda. Tothom parla d’una sèrie que mostra l’efecte de la sobreexposició a determinats continguts de xarxes. Hi ha qui troba que reflecteix la realitat; hi ha qui, en canvi, la troba alarmista i exagerada. Vostè com se la veu?
—Doncs, mira, et seré sincera: encarant no l’he vista, perquè no tinc Netflix a casa i perquè intento aplicar allò que pregono, és a dir, no caure en la temptació aquesta de la instantaneïtat. Ara bé, n’hem parlat amb els companys i en conec el contingut. Pel que he sabut, trobo que és una sèrie que explica una realitat que existeix, que reflecteix coses que passen. Ara bé, es tracta de casos concrets, puntuals, i no hauríem de pensar que això és generalitzat. Pel que hem parlat amb els companys, sembla com si estem en una situació d’emergència, i això no és ben bé així.
—No ho estem?
—El que es reflecteix a Adolescence no passa a tots els adolescents, òbviament. Una altra cosa és que no prenguen consciència del risc que correm i evitem intervenir-hi. Si això passa, correm el risc que aquestes situacions extremes es normalitzen. Per tant, no hi ha un risc imminent, però sí una necessitat d’actuar i d’implicar-nos-hi —des de la societat fins als polítics, passant per les famílies o els mitjans de comunicació— per evitar que passi el que està passant.
—I que és el que està passant?
—Que hi ha diverses generacions d’adolescents que estan dedicant una gran quantitat de temps a la tecnologia i les pantalles, i es veuen immersos en un bucle on perden capacitat de decisió perquè són les aplicacions i els seus algoritmes els que defineixen els continguts. Fet i fet, estan dedicant molt de temps a unes aplicacions que són addictives i que ofereixen una mirada molt parcial de la realitat en què vivim.
«Vivim en una societat que té pànic a l’avorriment i el silenci»
D’altra banda, s’habituen a una manera de relacionar-se que és molt immediata: a cada acció, una reacció. I ha de ser ràpida per satisfer-los. Això fa que perden la capacitat d’estar en silenci i de cultivar la reflexió profunda, fins i tot recrear-se en l’avorriment. Vivim en una societat que té pànic a l’avorriment i el silenci, i tant l’avorriment com el silenci són vitals per a la creació. No és un problema exclusiu dels adolescents, sinó que és extensible als adults.
—La societat de la instantaneïtat i del sobreestimul...
—Sí, jo no he vist Adolescence perquè no he tingut temps i perquè m’agradaria vore-la en família. Però sembla que si no l’has vista, no estàs en la conversa. Estem submergits en això, en aquesta societat de la immediatesa. Si t’escriuen, has de respondre ja. Hauríem d’aprendre a fugir d’aquest cercle.
—L’associació Adolescència Lliure de Mòbils va fer una enquesta segons la qual el 62% de les famílies voldrien retardar l’entrega del primer telèfon intel·ligent fins als 16 anys. No obstant això, el 82,1% de les famílies l’han entregat als 12 anys o, fins i tot, abans. Ens estem equivocant les famílies?
—Les famílies no som pedagogues professionals. Per conduir un cotxe, t’has de traure el carnet; per exercir un treball, has de demostrar un cert nivell d’experiència. Però, per tenir fills, no et capacita ningú. I vivim en la societat on vivim, en què cada volta donem els mòbils als nostres fills amb més facilitat. I, clar, arriba un moment en què els pares i mares es troben el discurs aquest de «Soc l’únic que no tinc mòbil», «Queden i no me n’assabento». I contrarestar això en un moment en què, per als adolescents, és vital la seua acceptació social és molt difícil.
A més, com et deia, la gran majoria de les famílies no disposen ni del temps ni de la capacitació, ni del suport que caldria per fer front al repte que tenen al davant. Tenim la tecnologia tan incrustada que és molt difícil anar a la contra. És com el salmó que pretén anar riu amunt.
—Vostè mateixa ho explicava: que quan els fills ens venen amb el discurs aquest de «És que soc l’única que no tinc mòbil», «És que m’ho estic perdent tot», acabem claudicant. Què hauríem de fer en aquests casos?
—No hi ha una resposta única a això que comentes. Perquè, al remat, les famílies hem de trobar un equilibri. Hem de sospesar les necessitats reals i les necessitats creades i, a partir d’ací, decidir. Des del nostre punt de vista, la millor manera d’encarar aquesta qüestió és fer una incorporació molt acompanyada i lenta. Alhora, quan els permeten tenir accés a determinades tecnologies, és important que acordem un pacte d’ús. No es tracta de donar un mòbil i que el puga utilitzar quan i com vulga. No.
—Com funciona un pacte d’ús?
—El millor és establir un pacte d’ús quan l’adolescent encara no té mòbil. Ha de ser, de fet, una condició per tenir-ne. El primer pacte d’ús ha d’establir temps màxim d’ús al dia; franges horàries; establir per fer quines coses; en quins llocs... Una volta signat, s’ha de deixar visible en algun lloc de la casa. A partir d’ací, i per tal de fer un ús conscient del mòbil, ens cal fer un camí que va de menys a més, per etapes. Cal que hi haja una revisió periòdica dels termes a mesura que l’adolescent vaja demostrant que compleix les normes.
Al remat, no es tracta de fer quelcom diferent del que ja fem amb altres esferes de la vida. Veritat que als 12 anys no els deixem sortir de festa fins a les sis de la matinada? Doncs ací, passa igual.
El nostre repte com a acompanyants és que, al final, el nostre fill o filla acabe desenvolupant les competències necessàries per autoregular l’ús del telèfon. Cal fer entendre als fills que si hi ha restriccions és pel seu bé. Si ho fas, al final t’ho agraeixen.
—En moltes xarrades sobre el tema el primer que suggereixen és aplicar eines de control parental, és a dir, aplicacions que permeten tenir control i supervisió sobre el temps d’ús i els continguts. Troba que són útils?
—Jo ho veig com una mena d’externalització de les nostres responsabilitats. Resulta una mica paradoxal, perquè acabem deixant en mans de la tecnologia el control de la tecnologia mateixa. Jo soc partidària de, si s’usen aquestes eines, fer-ho de manera horitzontal i no vertical.
—Què vol dir això?
—Es tracta de posar controls d’ús del mòbil a tots els membres de la família, perquè així tots som conscients de l’ús que fem i hi prenem consciència. En canvi, si ho fas verticalment, restringeixes, supervises i vigiles, però no estàs fent la teua feina i en el moment que li treguis el control parental no haurà incorporat l’autocontrol.
A més, amb un sistema vertical et perds també una eina de diàleg per a la família. Al remat, has de donar-los també l’oportunitat de parlar dels riscos i entendre’ls.
—Les famílies ho fem bé, en línies generals, en aquest aspecte?
Les famílies fem el que podem, dins les nostres circumstàncies, en funció de la nostra capacitació i de les nostres circumstàncies socioeconòmiques. Hi ha famílies que han de triar entre acompanyar els fills o que puguen menjar. I, òbviament, opten per proveir-los de menjar. No soc partidària de culpabilitzar-nos. Hem d’intentar, des de les nostres limitacions, fer-ho tan bé com puguem.
—Des de fa un temps, l’ús dels telèfons mòbils s’ha prohibit en els centres de secundària, excepte per a usos educatius. Creu que és una mesura adequada?
—La impressió és que amb la sobreexposició a les pantalles, hem tocat fons i cada país està reaccionant d’una forma diferent. Sobretot arran de la pandèmia, diverses investigacions han evidenciat els problemes que es deriven de la sobreexposició: ansietat, obesitat, depressió... Per tant, hem pres consciència de tot això i ara toca reaccionar. Podríem dir que estem en una mena de fase de redisseny.
A Catalunya, per exemple, als centres educatius s’havia treballat molt en la digitalització, en considerar que podia ser una eina que facilitara l’aprenentatge. Ara, en canvi, hi ha qui defensa que és perjudicial. Crec que encara ens costarà un temps reconduir la situació a la qual hem arribat i prendre consciència completa del que hem de fer.
—A la Comunitat de Madrid, el curs vinent, s’eliminarà l’ús d’aparells tecnològics a les aules. Què li sembla?
—És l’opció que podríem dir més verticalitzada: una prohibició de dalt cap avall.
Ara bé, el pioner en aquesta matèria és Euskadi, que ha consistit en una proposta des de baix cap amunt. Allà van ser les famílies les que van propiciar el canvi.
—Què els recomanaria a les famílies que estan amb aquesta patata calenta entre les mans?
—Jo els recomanaria que, si els seus fills encara no tenen mòbil, el retarden tant com puguen, a menys que l’adolescent es quedi completament aïllat. I, en tot cas, arribat el moment, fer una incorporació progressiva, des de menys llibertat a més llibertat. Que hi haja uns acords que s’han de complir de forma progressiva. I, sempre, acompanyats.
«Moltes voltes els adults som un mal exemple per als adolescents»
Al capdavall, hem de prendre consciència que els adolescents no tenen el cervell completament modelat, ni les neurones que regulen l’autocontrol.
I, sobretot, als adults ens cal entendre que nosaltres som el seu exemple. No els podem exigir als adolescents que fagen un ús responsable de les pantalles si nosaltres no el fem. Moltes voltes som un mal exemple per a ells. Si veuen que el que dius i el que fas no coincideix, ja et tenen agafat. Si nosaltres estem permanentment connectats, no els podem demanar a ells que desconnecten.
—Caldria educar les famílies en aquesta matèria?
—Fer una formació obligatòria seria ideal, però com ho fas? No és fàcil de fer una formació obligatòria. Cal a les escoles, als centres de salut i allà on calgui s’expliquen quins són els riscos de la sobreexposició a les pantalles.
—Arribaré un dia que prendrem consciència que els telèfons mòbils són tan addictius com el tabac i, en conseqüència, prendrem mesures?
—Jo crec que sí. Hi ha aquest documental de Netflix, The social dilema, on els mateixos creadors de les aplicacions expliquen com el seu disseny té per objectiu que siga addictiu. En el futur espero que hi haja legislacions que posen límits al disseny de ferramentes digitals que resulten addictives.
—Ara que parla de legislació, creu que seria bo que estigués prohibit l’ús o la compra de telèfons a menors de 16 anys?
—És que la legislació ja ho diu això. En concret, la legislació diu que un menor de 18 anys no pot ser titular d’una línia. D’una altra banda, hi ha moltes aplicacions que només estan permeses a partir dels 14, 16 o 18 anys. T’ho adverteixen de bon començament, però com que ningú no s’ho mira, anem fent i acabem fent el problema de la sobreexposició i de l’addicció més i més gros.