Judici 1-O – El detall

La memòria dels carrers que envolten el Suprem (II)

La seu del Tribunal Suprem és adjacent al carrer del general Castaños, on també hi ha el Tribunal Superior de Justícia de Madrid. Analitzem la figura de Francisco Javier Castaños Aragorri Urioste y Olavide, militar i polític que va destacar durant la Guerra del Francès i que és tot un referent del nacionalisme espanyol.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El Marqués de la Ensenada no és l’únic personatge històric que dona nom a un dels carrers dels voltants del Tribunal Suprem. Tal com es va explicar en aquest setmanari, el polític protagonista d’un intent d’extermini contra els gitanos va ser eliminat de la llista de carrers de Lleida. No va ser llevat de la de Madrid, malgrat la petició expressa d’un advocat. El general Castaños, també referent dels llibres espanyols d’història, és un altre dels protagonistes històrics que dona nom a un carrer adjacent a l’alt tribunal on s’està jutjant els promotors de l’1 d’octubre que no van marxar al centre d’Europa. També Barcelona, entre el parc de la Ciutadella i la Barceloneta, té un carrer dedicat a aquest militar. Qui era?

L’any 1808, en el context de la Guerra del Francès, la localitat jaenesa de Bailèn esdevenia l’escenari d’una de les batalles més destacades, atès que era la de la primera derrota de l’exèrcit napoleònic a Europa. L’emperador cors, decidit a envair militarment la península ibèrica, era derrotat per primera vegada en aquesta localitat andalusa que avui reuneix uns 18.000 habitants. No és estrany, per tant, el to mitològic amb què s’han escrit les innombrables pàgines que expliquen el desenvolupament d’aquesta contesa. El general Castaños (1756-1852) va comandar l’exèrcit borbònic victoriós en aquella batalla, per la qual cosa seria nomenat duc de Bailèn.

Militar d’origen basc, procedia d’una família comerciant amb aspiracions. Un dels seus oncles va arribar a ser ministre d’Hisenda amb Carles III, rei d’Espanya entre 1759 i 1788. Aquell home, Simón de Aragorri era, de fet, «un dels banquers espanyols més poderosos» i estava «emparentat amb figures rellevants com ara l’ambaixador a Londres o el governador de Cadis», tot referint-se als germanastres del general Castaños. El seu pare, natural de la localitat biscaïna de Portugalete, era Juan Felipe de Castaños i Urioste, home de Felip V (rei d’Espanya entre el 1700 i el 1724) que negociava l’intercanvi de presoners de guerra. Una altra de les seues germanastres, Isabel, fou la mare de Pedro Agustín Girón de las Casas, nebot del general, company seu de batalla durant la Guerra del Francès i pare de Francisco Javier Girón Ezpeleta, natural de Pamplona, que va fundar la Guàrdia Civil el 1844. Va ser-ne, de fet, el primer director general.

Les famílies de l’elit espanyola sempre han estat ben interconnectades. L’ascens militar de Castaños, però, no és devia només al llinatge familiar. Format a l’Acadèmia de Barcelona, va iniciar la vida professional als 16 anys i fou nomenat comandant als 24. Ja com a coronel, el 1793 va lluitar a la Guerra dels Pirineus de finals del XVIII (1793-1795), quan l’exèrcit hispànic mirava de conquerir els territoris catalans que passaren a mans franceses durant el segle anterior. La batalla va acabar amb la pau a canvi que el rei d’Espanya cedira l’illa caribenya de La Española -avui amb sobirania compartida entre Santo Domingo i Haití- a França. També va lluitar en la defensa del port de Ferrol, a Galícia, assetjat per les tropes angleses en la batalla de Brión.

La seua popularitat, com s’ha dit, es va fer efectiva en la Guerra del Francès. Nomenat capità general de l’exèrcit borbònic a Sevilla, va aconseguir un triomf èpic a la Batalla de Bailèn, esdeveniment històric que el faria créixer al si de la política espanyola. Fidel a l’absolutisme de Ferran VII, va ser capità general de Catalunya quan va ser afusellat el militar liberal sublevat Luis Lacy al castell mallorquí de Bellver el 1817. Ell mateix va signar-ne la sentència. Precisament per la seua fidelitat ideològica, el general Castaños va dimitir del seu càrrec el 1820, amb l’arribada del Trienni Liberal. Un cop acabat aquest període polític efímer, el 1825 Castaños passaria a presidir la Reial Junta Consultiva de Govern i més endavant el Consell d’Estat, per acabar encapçalant també el Consell de Regència tot just quan Isabel II -reina d'Espanya entre 1843 i 1868-, de qui va ser tutor, encara era menor d’edat. Va morir als 94 anys d’edat el 1852, havent estat nomenat set anys abans senador vitalici per Catalunya.

Atès el seu èxit militar, no és estrany que el nacionalisme espanyol valore la biografia d’aquest personatge. «La Batalla de Bailén es gesta de imperio, por el fulgor trascendente del triunfo logrado sobre los franceses el día 19 de junio de 1808 y que tuvo universal resonancia. Fue la primera derrota de Napoléon. Las tropas que comandaba el general Dupont, vencedoras en muchos combates, hubieron de rendirse ante un conflomerado de soldados veteranos y bisoños acaudillados por el general Castaños», explicava el diari Abc el 18 de juliol de 1963. Tal com s’escrivia al mateix diari en un article recent, un altre mitjà, La Gaceta, retia homenatge el 1852 al llavors recentment desaparegut general Castaños. «Dos grandes sentimientos han llenado la vida de Castaños: el amor a sus reyes y a su país, y la práctica de la beneficencia. Al primero consagró su sangre y al segundo todos los bienes de su tierra». Més devot era La España, que emprava la literatura més hiperbòlica: «El estampido del cañón, resonando tristemente cada media hora, ha anunciado ayer a los habitantes de la capital una calamidad nacional: la muerte del más ilustre de sus hijos. El pueblo madrileño, sin distinción de partidos, edades y sexos, amaba al venerable guerrero con ese cariño respetuoso que inspira toda reputación que se ha conservado pura de todo contacto sospechoso en la dilatada serie de nuestras disputas políticas».

En el centenari de la seua mort, el 1952, l’Abc destacava la bona sintonia de Castaños amb el duc de Wellington, «l’heroi de Waterloo», responsable de la derrota europea de Napoleó. «De carácter franco, generoso y afable, mostrábase el general español indiferente al aplauso y la lisonja, sin que los halagos de la fama lograran conmoverlo». No cal viatjar als anys cinquanta per trobar lloances similars escrites en aquest diari. El 2002, quan es complia el 150 aniversari de la mort del general, Íñigo Cavero, qui fora ministre amb la UCD, homenatjava el militar en  un article extens  en què destacava els seus triomfs militars -la defensa d’Orà, la batalla contra els francesos a Pamplona o el seu desig d’ocupar Gibraltar, ja en mans britàniques. «El Capitán General Castaños, personaje quizás olvidado ante la supina ignorancia de Historia que adolece buena parte de las nuevas generaciones, era un vasco, que como otros muchos contribuyeron a nuestra mejor historia y que fue vasco en la misma medida en que sirvió a España y a la Corona». Un to dotat d’exaltació patriòtica. Com molts dels carrers que envolten el Tribunal Suprem, institució judicial que, tal com va especificar el seu president, Carlos Lesmes, té la unitat d’Espanya com «la base irreductible de tot el dret de l’Estat».

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.