Judici 1-O – El detall

La memòria dels carrers que envolten el Suprem (I)

El Marquès de l’Ensenada, conseller de Felip V i de Ferran VI i conegut per aplicar -sense èxit- una política d’extermini contra els gitanos, dona nom al carrer que acull l’edifici del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Segons explica el mateix Tribunal Suprem al seu web, la creació de la màxima entitat judicial té una estricta relació amb «la influència dels filòsofs francesos i les teories modernistes jurídiques del dret públic sobre organització i equilibri dels poders de l’Estat». El Suprem, per tant, després de molts precedents castellans, va ser fundat com a tal amb les intencions reflectides en la Constitució de Cadis, la primera de les espanyoles, aplicada -amb totes les dificultats i limitacions conegudes- el 1812. No és casual que, tal com indica el mateix web, l’alt tribunal fora instaurat el 17 d’abril d’aquell any: menys d’un mes després de l’aprovació de l’esmentada Constitució.

Eren temps de canvi polític frustrat. La tornada de Ferran VII de l’exili aniria seguida del seu jurament constitucional després del triomf militar de Rafael de Riego, que va forçar el borbó a acatar el text citat. Finalment, en un acte de traïdoria, va acabar per derogar-lo en la seua totalitat. La restauració de l’absolutisme era el seu objectiu polític. Era, llavors, l’hora de restablir els Consells de Castella fins que el 1834, Isabel II, la seua successora, va recuperar el Suprem perquè desenvolupara funcions d’àmbit peninsular i a les Índies, tal com l’Estat es referia a les colònies. O territoris d’ultramar, tal com els esmenta el web del Suprem que, curiosament, explica el paper de l’alt tribunal durant tots els períodes de la història excepte el franquisme. Entre la Sala Sisena de Justícia Militar, creada amb la constitució republicana de 1931, i el reconeixement que li atorga l’actual de 1978, hi ha un buit historiogràfic sorprenent.

Tal com fa qualsevol tribunal, el Suprem mai no ha defugit de la seua funció de protegir l’Estat. El debat s’intensifica, però, quan es posa en dubte si la màxima competència de les instàncies judicials d’un Estat és protegir la seua integritat -tal com va dir públicament el president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes- o si ha de garantir els drets cívics i polítics dels ciutadans d’aquest Estat, malgrat que aposten per trencar-ne democràticament la unitat. Dotze persones dels qui opten per la segona opció estan sent jutjades al Suprem. Nou d’elles resten empresonades des de fa més d’un any. I al darrere, són molts els qui se senten també jutjats, tot i no estar sotmesos a les preguntes de l’acusació ni romandre a la presó. Són el nombrós grup de gent que consideren que aquest judici es desenvolupa sota criteris més propis del passat que del present. A banda de les declaracions de Lesmes, de les de Felip VI prenent partit a favor del Tribunal, de les resolucions judicials europees negant l’existència de rebel·lió dels exiliats -i, per tant, denegat les demandes d’extradició- i de la marca de la creu catòlica a la paret central de la sala, que es manté després d’haver estat llevat aquest símbol religiós, hi ha uns altres elements al Suprem que, tot i ser casuals i indirectes, el vinculen també amb el passat.

Per exemple alguns dels carrers que l’envolten. El del Marqués de la Ensenada acull, al seu número 1, la seu de l’alt tribunal. Ministre ambivalent, va nàixer al petit poble riojà d’Hervías el 1702 i va ocupar diverses carteres de govern. El seu nom era Zenón de Somodevilla y Bengoechea i va estar al servei de Felip V i de Ferran VI. Estratega militar, va intentar conquerir Nàpols i va participar en la conquesta d’Orà, a Algèria, fet pel qual va obtenir el títol de marquès el 1736. A banda de la seua trajectòria en l’àmbit militar, el Marqués de la Ensenada també va ser l’autor del cadastre castellà que establia un sistema de contribucions. Van ser moltes més les tasques desenvolupades per aquest noble que va acabar desterrat pel seu posicionament favorable a França en el conflicte colonial que l’enfrontava amb la Gran Bretanya, regne que va pressionar per la seua destitució. Zenón de Somodevilla va morir al municipi de Medina del Campo, a Valladolid, on estava retingut.

Tot i ser recordat com un il·lustrat, aquest ministre històric és recordat per qüestions més compromeses. Segons explicava l’historiador José Luís Gómez Urdáñez a la revista Historia de National Geographic, el 1749 va ser l’any en què el Marqués de la Ensenada va aplicar un pla per acabar amb els gitanos.

 

«Exterminar tan malvada raza»

Això es proposava el marquès. No era el primer que ho intentava: ja ho havien fet els reis catòlics i diversos monarques que els perseguien emparant-se en la seua política contra els nòmades. Com que bona part dels membres d’aquesta ètnia ja s’havien assentat en distints nuclis poblacionals, el Marqués va manar dissenyar un cens per localitzar-los, separar les parelles per evitar procreacions i, finalment, empresonar uns 9.000 gitanos, molts d’ells destinats a arsenals, on l’acumulació de detinguts els va permetre protagonitzar motins exitosos i desobediències reiterades a les autoritats, que els volien condemnar al treball forçat. Molts altres van poder fugir. El 1763, els gitanos serien indultats de manera general després de molts alliberaments parcials.

Va ser aquesta la raó per la qual l’alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, va rebre una petició per canviar el nom del carrer que acull el Tribunal Suprem. L’advocat José Luís Mazón protestava pel fet que «una ciutat regida pels principis humans no pot consentir que un dels seus carrers més cèntrics estiga dedicat a un genocida que va intentar extingir el poble gitano». Amb la Llei de Memòria Històrica, vinculada exclusivament als fets de la Guerra Civil i la dictadura, no es podia fer cas de la petició. Un canvi que sí que es va fer a Lleida, al barri popular de la Mariola. A petició de la Plataforma 8 d’Abril, integrada pel jovent gitano de la capital del Segrià, el ple de la Paeria va aprovar el juny de l’any passat la retirada d’aquest nom gràcies als vots d’Esquerra Republicana, CUP, PDeCAT, comuns i Ciutadans. Ara, el carrer llueix el nom de La Marinada, vent característic de la Catalunya interior.

És ben habitual que els noms dels carrers corresponguen a personatges del passat. Si bé, aquestes persones solen ser famoses per haver intentat millorar el present o bé per salvaguardar l’estat de coses. El Marqués de la Ensenada n’és un exemple d’això últim. També ho és el General Castaños, servidor del monarca absolutista Ferran VII. Però aquesta és una altra història que tractarem en altra ocasió.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.