El divendres abans del dia D, una cinquantena de persones seuen en cadires de colors, en cercle, al bell mig de la rambla de Sant Antoni de Barcelona. Són membres del Sindicat de Llogateres, que es reuneixen per a repartir-se les últimes tasques abans de la manifestació pel dret a l’habitatge de l’endemà, que se celebrarà de manera unitària a quaranta-dues ciutats de l’Estat espanyol.
Passades les sis de la tarda, després que la Sílvia, la cap de premsa, i l’Enric, un dels portaveus, atenguin el parell de periodistes que s’hi han acostat —d’entre aquests, els d'EL TEMPS—, comença l’assemblea. «N’hi diem assemblea, però és molt diferent del que solem fer a l’Escola Drassanes cada setmana», explica la Sílvia. Allà, els llogaters es troben per a compartir embolics —pujades del lloguer, contractes que no es volen renovar, fiances que no es retornen, estafes amb els honoraris…— i mirar de resoldre'ls amb el suport i l’experiència del Sindicat.
Aquest divendres, però, no hi ha ningú que parli del seu cas particular. Després d’una introducció motivacional, en què l’Enric ha compartit l’èxit del creixement del sindicat —«des del 23N han entrat 150 militants més i s'han afiliat 1200 persones. Ja som 5.700 persones!», celebra— i ha recalcat la força de les 61 famílies que s’han declarat en vaga de lloguers, ha tocat començar a repartir tasques.
Diverses columnes es trobaran a la plaça d'Espanya, on hi haurà l’acte polític central. Cal gent per a transportar material, després de dinar, i per a tornar-lo al vespre. Calen mans per a muntar carpes i taules, coordinar els blocs de manifestants que arribaran al punt de trobada, vendre el marxandatge —pòsters, samarretes, clauers, llibres i fulletons que es repartiran a canvi de la voluntat—, donar informació, portar la pancarta que encapçalarà la marxa —i la del mig i la del tancament— i animar la gentada amb les cançons reivindicatives. «Aixequeu mans els que no teniu cap tasca assignada», fa l’Esteve, i de seguida els n’assignen una.
El Juanjo, voluntari a la carpa de marxandatge i informació, té programat el desnonament el 30 d'abril.
Dissabte, en directe, aquestes mans tindran noms i cognoms. Sota la carpa de marxandatge i informació hi haurà persones com el Juanjo, que es va afiliar fa cinc anys. Ell viu a Ciutat Meridiana, en un pis que ha comprat un fons voltor —Divarian Propiedad S.A.—, i ara el faran fora si res no canvia. Té programat el desnonament el 30 d’abril. «Si no tens res a fer, vine», farà el Juanjo, i canviarà de tema i explicarà que la venda de material ha estat tot un èxit, i que està content sobretot perquè han donat molta informació. «Hi ha hagut molta gent escanejant els codis QR», dirà, emocionat.
La tarda anterior, però, encara queda molta feina per a fer. Un cop les tasques de dissabte estan repartides, la cinquantena de membres del Sindicat —els més joves, vint-i-cinc; els més grans, tocant la setantena— pleguen les cadires i les porten al local de l’entitat, a pocs metres de la cruïlla de la ronda de Sant Antoni amb el carrer de Villarroel. Llavors, uns treuen pancartes grosses, marcades prèviament, per pintar-les amb tinta i cotó fluix al terra de la Rambla; i també bastons de fusta i cartons rectangulars, per a fer senyals més petits. I d’altres agafen feixos d’octavetes per a repartir o cartells per a empaperar. I a treballar.
L’endemà, des de ben d’hora al matí, tocarà fer tasques logístiques i organitzatives —el so, les pantalles, les pancartes grosses, la seguretat, la premsa, els col·lectius...— i, en directe, seguir el guió. L’equip de comunicació, format per una quinzena de persones, farà fotografies i vídeos a tort i a dret, publicarà contingut a totes les xarxes i parlarà amb la premsa, per a deixar constància de l’èxit de la manifestació.
Serà la culminació d’una feina que ha durat gairebé tres mesos. Com passa sempre que s’organitza un acte d’aquestes característiques, el Sindicat ha hagut de pensar en el tipus d’esdeveniment, en l’espai, demanar permisos, gestionar els recursos tècnics, escriure els guions, preparar el material gràfic… “Al febrer vam començar a planificar el 5A”, explica la Sílvia, la cap de premsa. “Primer es convoca tots els sindicats d’habitatge i altres organitzacions afines i llavors es constitueixen grups de treball, que són els que preparen la part més logística i organitzativa”, diu. Explica que, arreu de Catalunya, hi ha hagut una cinquantena de comitès treballant —és a dir, fent assemblees, encartellant, difonent…—.
"Hem estat activant les aliances que ja tenim, més enllà del moviment per l’habitatge”
Tot, amb la feina de cinc treballadors i mig i molts voluntaris. “Hem estat convocant comitès, assemblees, convocatòries arreu del territori per compartir motius i encartellar i fer arribar això a tothom i sobretot hem estat activant les aliances que ja tenim, més enllà del moviment per l’habitatge”, explica l’Enric. Compten amb el suport dels sindicats laborals, els moviments ecologistes, feministes, antiracistes, i amb docents, sanitaris, bombers i moviments veïnals… “Fins i tot les entitats per la llengua han entès que la defensa de l’habitatge té una vinculació molt clara amb la seva lluita perquè és un element de fractura social”, diu el portaveu.
Dissabte, passades les vuit del vespre, Plaça Espanya s’anirà buidant de les desenes de milers de persones que l’han omplert. Les xarxes aniran carregades de fotografies i vídeos de cartells i pancartes i reivindicacions que algú s’ha empescat. Els mitjans començaran a posar xifres a la gesta. La veu de gent com l’Eva estarà ronca de tant cridar càntics reivindicatius a través del megàfon. Les aixelles de molts, suades perquè haurà fet un dia boníssim. Quan caigui el sol, però, refrescarà, i l’equip de les armilles taronges, que encara els queda recollir-ho tot, agafarà calor cantant una última dotzena de vegades “un dia de partit, el preu em van apujar, em volien fer fora, pro no penso marxar…”. Hauran de carregar unes quantes furgonetes, però segurament, veient la resposta ciutadana, la Carme, l’Enric, la Sílvia, l’Òscar, la Lola, el Marcos, el Daniel, l’Àgueda, el Juanjo, l’Eva i tants altres sentiran que, per avui, la feina estarà feta. Fins a l’endemà.
