Explica el líder dels Sopa de Cabra, Gerard Quintana, que, quan fa uns mesos va poder escoltar la Ludwig Band en directe, li va preguntar al seu líder, Quim Carandell, per la principal inspiració del grup: «Dylan, oi?». I Carandell li va respondre «Sí, però el Dylan de Blood on the tracks».
Què té aquest disc de Bob Dylan que, amb cinquanta anys sobre el seu vinil, encara és capaç d’aconseguir l’atenció dels joves de la Ludwig Band, d'en Gerard Quintana i de tots els crítics que voten les llistes de millors obres de la història del rock: a Els 500 millors àlbums de la història, llista que va actualitzar la revista Rolling Stone el 2020, Blood on the tracks és el número 9 (i, per tant, el millor posicionat de Dylan). Disset anys abans, el 2003, la llista de Rolling Stone situava davant Highway 61 revisited (al número 4) i Blood on the tracks al 16. En aquest període, Highway... (publicat el 1965) es va devaluar i va passar a la posició 18 a pesar de contindre «Like a rolling stone» i representar el bateig elèctric del cantautor de Minnesota. En canvi, el disc que enguany fa cinquanta anys es va revalorar.
Els canvis són habituals en aquest tipus de llistes i fa quaranta anys sempre s’assenyalava un altre àlbum, Blonde on Blonde (1966), com la màxima fita de Dylan. Els temps canvien i amb ells canvien els criteris estètics i culturals (a les llistes anteriors hi havia molta menys presència de dones i grups racialitzats), però per què Blood on the tracks guanya adeptes any rere any?
Venes i cançons
Bob Dylan va escriure la majoria de les cançons de Blood on the Tracks a la granja que havia comprat a Minnesota (la seua terra natal) i que havia posat en mans del seu germà David. Per tant, les va escriure lluny de la seva esposa, Sara Lownds, just després que el seu matrimoni començara a deteriorar-se.
Molts crítics i historiadors del rock han interpretat que la majoria de les cançons d’aquest àlbum parlen totalment o parcialment de la relació de Dylan amb Sara, el seu tempestuós present i un trencament que ja semblava irreversible. Un dels cinc fills del matrimoni, Jakob Dylan, ha dit que escoltar les cançons de Blood on the Tracks és com «sentir parlar els meus pares». I el mateix Bob Dylan va reaccionar així quan va sentir bones paraules sobre l’àlbum: «Hi ha moltíssimes persones que em diuen que aquest àlbum els agrada. Em resulta extremament difícil establir una relació, és a dir, pensar que pugui haver-hi algú que gaudeixi amb el dolor».
Segons escriu David Castillo a Bob Dylan (la biografia editada per 62 el 1992), «la tristesa, els records més depriments de la vida, la solitud extrema prenen forma en les cançons de Blood on the Tracks. El mateix títol de l’àlbum es mou dins de la doble accepció de tracks, que significa alhora venes i solcs» i, per extensió, els talls del disc, les cançons. Una de les «dualitats típiques de l’obra de Dylan», diu Castillo. «És un Dylan cansat però combatiu. Obra i vida han estat sempre profundament lligades (...), la seva obra ha estat una crònica de la seva existència, de la passió, de la mort, de la decepció que l’han acompanyat en tot moment».
Tot i que això és cert, també ho és que al trobador de Minnesota sempre li ha agradat confondre els seus seguidors sobre els significats de les seves lletres i el cas de Blood on the tracks no ha estat diferent. En declaracions posteriors, Dylan sempre ha volgut desmentir el caràcter autobiogràfic de l’àlbum. De fet, alguns tracks ja eren massa biogràfics quan va fer una primera gravació als estudis de Columbia, a Nova York, i posteriorment els va tornar a gravar a l’estudi Sound 80 de Minneapolis, canviant algunes lletres. Segons Howard Sounes, va ser el cas d’una de les cançons emblemàtiques del disc: Dylan «continuava descontent aproximadament amb la meitat dels temes que havia enregistrat a Nova York, especialment amb «Idiot Wind», la lletra del qual es podia relacionar fàcilment amb el matrimoni de Bob i Sara».
El resultat final és una màgica i desorientadora barreja de versos que, tant poden ser, com interpreta Castillo, una resposta dura als «continus atacs dels periodistes» feta «amb el seu peculiar simbolisme» cap a «una dona a la qual llança tota mena de retrets», com una cançó que, com diu Sounes, «carregava contra el fracàs, vibrant amb al·lusions apocalíptiques».
La música d’«Idiot Wind», amb la potència d’un himne escatològic equiparable, com diu Castillo, a «Desolation Row» o «A Hard Rain’s A-Gonna Fall», crea una atmosfera de profecia incontestable.
La cançó acaba així:
«I kissed goodbye the howling beast / On the borderline which separated you from me / You'll never know the hurt I suffered / Nor the pain I rise above / And I'll never know the same about you / Your holiness or your kind of love / And it makes me feel so sorry / Idiot wind / Blowing through the buttons of our coats / Blowing through the letters that we wrote / Blowing through the dust upon our shelves / We're idiots, babe / It's a wonder we can even feed ourselves». ('Em vaig acomiadar de la bèstia que udolava / A la frontera que et separava de mi / Mai sabràs el mal que vaig patir / Ni el dolor que sento créixer / ni jo ho sabré de tu / La teva santedat o la classe d'amor que sents / I em fa molta pena / Vent idiota / Bufant pels botons dels nostres abrics / Bufant a través de les cartes que ens vam escriure / Vent idiota / Bufant entre la pols dels nostres prestatges / Som idiotes, nena / Em meravella fins i tot que tinguem menjar a taula').
El líder de la Lugwid Band, Quim Carandell, explica a EL TEMPS que veu en aquesta cançó un cert «to misogin de l’amant ressentit», un «recurs que han fet servir molts altres cantautors, incloent-hi Pau Riba».
Un dels secrets de les lletres d’aquest Blood on the tracks és que Dylan aplicava a les lletres la mateixa tècnica que, en pintura, aplicava el seu mestre Norman Raeben —que li havia començat a donar classes d’arts plàstiques mesos abans. Dylan ho explicaria més tard a Biograph (1985). «De la mateixa manera que una pintura pot retratar de forma simultània diferents parts d’una història, igualment el present, el passat i el futur eren evocats alhora en les cançons de Blood on the tracks».
Sounes creu que un exemple clar d’aquestes cançons és la que obre el disc, i una de les que ha passat a la història de grans creacions de Dylan, «Tangled up in blue», «on la trobada dels dos amants, la seva relació i les reflexions del narrador estan barrejades». En aquesta cançó, hi ha detalls biogràfics que al·ludeixen clarament a Sara Lownds («Estava casada quan ens vam conèixer / a punt de divorciar-se / La vaig ajudar a passar el mal tràngol, suposo» «She was married when we first met / Soon to be divorce / I helped her out of a jam, I guess») i d’altres que no («Ella treballava en un top less»), però la tècnica cubista aplicada a les cançons pot implicar que parli d’una altra persona, que sigui una metàfora cruel sobre Sara i, fins i tot, generar mil interpretacions més de cada vers.
Una altra cançó d’aquest disc que s’associa a la seua relació amb Sara és «If You See Her, Say Hello» («Saluda-la, si la veus»), tot i que posteriorment Dylan només ha identificat, com cançons dedicades a Sara, peces d’altres àlbums, com «Sad-Eyed Lady of the Lowlands», del Blonde on blonde (que tothom pensava que estava dedicada a Joan Baez). Embolica que fa fort.
Un historiador de la música de Dylan també ha trobat proves que una de les cançons del disc estaria dedicada a una amant de Dylan que sí que el va visitar durant el seu retir a la granja de Minnesota. Es tractaria d’Ellen Bernstein, «una executiva de Columbia Records de vint-i-quatre anys» molt activa i influent dins la discogràfica, segons Howard Sounes, autor de Bob Dylan. La biografia (Reservoir Books, 2024). La cançó «You’re Gonna Make Me Love When You Go» ('Em faràs sentir sol quan te’n vagis') està dedicada a ella, segons Clinton Heylin, autor de The double life of Bob Dylan. Uns versos extraordinàriament sonors i exòtics del final de la cançó («Et buscaré a Honolulu, San Francisco o Ashtabula») serien la clau que apunta a Ellen Bernstein, que hauria nascut a Ashtabula (Ohio).
Sense el refugi de Sara Dylan
L’altra gran cançó del disc, segons Quim Carandell —i molts crítics musicals—, és «Shelter from the storm»: «Com diu el meu germà —afirma Carandell a EL TEMPS—, un disc que comença amb «Tangled up in blue» i acaba amb «Shelter from the storm» ha de ser, per força, un dels grans discos de Bob Dylan i de la història de la música».
«Shelter from the storm» ('A recer de la tempesta' té dues parts ben diferents. La segona, molt críptica i surrealista en comparació a la primera, on ben bé podria parlar una altra vegada de la seua relació amb Sara. Fins i tot surt una referència a un mur entre ells molt semblant a la frontera que Dylan esmentava a «Idiot Wind» («La frontera que et separava de mi»).
Després d’un munt de situacions desagradables que «ella» resol oferint-li un refugi sota la tempesta, Dylan canta: «Now there's a wall between us, somethin' there's been lost / I took too much for granted, I got my signals crossed / Just to think that it all began on an uneventful morn / Come in, she said / I'll give ya shelter from the storm» ('Ara hi ha un mur entre nosaltres, alguna cosa s'ha perdut / Vaig donar per fet massa coses, vaig ignorar els senyals / I pensar que tot va començar en un matí tranquil / Entra, va dir-me / i estaràs a recer de la tempesta').
El final és demolidor: «If I could only turn back the clock to when God and her were born» ('Si només pogués endarrerir el rellotge a quan Déu i ella van néixer...').
L’ombra de la sang a les venes
Carandell reconeix la influència de Blood on the tracks en la carrera de la Ludwig Band («ens van inspirar moltes cançons del disc, sobretot «If You See Her, Say Hello»»), tot i que no sabria dir si és el millor: «És un disc que està molt bé, però no m’atreviria a dir que és el millor o que és el que més ens ha influenciat, perquè últimament hem estat escoltant molt més el Bringing it all back home i el Highway 61 Revisited que no aquest».
Carandell suggereix que el gran valor de Blood on the tracks és «que és un disc molt assequible després d’uns discos una mica rars i poc agradables, àlbums que són molt bons però que estan com intencionadament mal tocats, com el New Morning: està molt bé però costa d’escoltar. En canvi, Blood on the tracks agafa una deriva més popera després d’uns discos estranyets».
Gerard Quintana, que va gravar amb Ia Batiste dos discos de versions de Dylan (Miralls de Dylan 1 i 2) sí que el considera el millor àlbum del cantautor de Minnesota: «Quan sentia que el Blonde on Blonde era el millor disc de Dylan, pensava: i per què no el Blood on the tracks? Aquest Dylan més impressionista, al qual se li veuen les pinzellades, no deixa de ser una obra més personal que cap altra. Un artista que ja havia influït en la música popular, de sobte va treure un disc molt intimista que potser en aquell moment no va ser prou valorat. Però en perspectiva té una qualitat indubtable».
Serà casualitat o no, però molts dels discos que lideren avui les llistes dels millors àlbums de pop i rock són obres creades a l’ombra de fets que els artistes van viure molt íntimament: el trencament amb la parella a Blood on the tracks, però també a Rumours de Fleetwood Mac i a Blue de Joni Mitchell (trencament amb Nash i relació amb James Taylor); o la maternitat de Lauryn Hill a The miseducation of Lauryn Hill. Serien els números 7, 9, 3 i 10, respectivament del llistat de Rolling Stone.