Entre 2003 i 2020, el número 1 de la llista d’Els 500 millors àlbums de la històriade la revista Rolling Stone (Sgt, Pepper’s Lonely Heart Club dels Beatles) va baixar 23 posicions i el disc més valorat de la banda de Liverpool va passar a ser Abbey Road, que va pujar del 14 al 5. El primer lloc —el millor disc de la història— passava a ocupar-lo el What’s going on de Marvin Gaye (abans al 6). En només disset anys de diferència entre una llista i una altra, la més captivadora de les raperes, l’exlíder de The Fugees, Lauryn Hill, va fer saltar el seu The miseducation of Lauryn Hill de la posició 312 al lloc 10.
El que havia estat considerat el millor disc de Bob Dylan el 2003, Highway 61 Revisited (1965), va caure del lloc 4 al 16 i el seu famós Blonde on Blonde (1966) es precipitava del 9 al 38. Per contra, un disc posterior de Dylan, Blood on the tracks, del 1975, passava fa tres anys a ser el preferit dels crítics de la Rolling Stone. És possible que d’ací a una dècada es considere que Infidels (1983) és el millor disc de Dylan? Aquests canvis suggereixen que l’edat dels crítics també canvia la percepció dels valors artístics dels discos i els artistes. Si aquells que van votar el 2020 tingueren una edat mitjana de cinquanta, el Blonde on Blonde els quedaria més lluny que el Blood on the tracks, publicat nou anys més tard. En el cas dels Beatles, també puja el seu penúltim disc, Abbey Road (1969) i baixen els gravats abans.
Tanmateix, és evident que els canvis socials també fan bellugar els discos amunt i avall. Sembla clar que la reivindicació del paper de les dones en la música ha trencat algunes llances a favor dels discos de solistes o bandes femenines. També és molt clara la irrupció de noms antics i recents de la música afroamericana i seria interessant saber si això també és un reflex d’un nombre més gran de crítics afroamericans entre els quals van votar a la llista de 2020. És molt significatiu que ara el disc número 1 sigui el What’s going on de Marvin Gaye, que Stevie Wonder situï Songs in the key of life al número 4, quan era al 56, i Prince, el Purple Rain al 8, venint del 72.
Les dones afroamericanes han estat clarament reivindicades per la nova generació de crítics, amb l’ascensió imparable de Lauryn Hill, i la justíssima revalorització d’Aretha Franklin, que passa del 83 al 13 amb el seu I never loved a man the way I love you. En aquest cas, es tracta d’un disc del 1967 i es fa difícil explicar la seua infravaloració el 2003 —que l’havien de conèixer tant o més com els de 2020—, si no és per un biaix de crítics de la cultura WASP (White, anglo-saxon protestant), com es deia aleshores.
En general, totes les veus femenines guanyen posicions. Però no són moltes. Mirant només els 50 primers llocs, la canadenca Joni Mitchell guanya el tercer lloc amb Blue venint del 30; Lauryn Hill passava del 312 al 10; Aretha, del 83 al 13; Carole King i el seu Tapestry, del 36 al 25; Patti Smith i Horses, del 44 al 26, i Beyoncé i Amy Winehouse entren directes als llocs 32 i 33 perquè els seus discos són posteriors al 2003: Lemonade, del 2016, i Back to black, del 2006. Però aquí acaba la cosa: només set entre els cinquanta millors àlbums. Si comptem les dues dones de Fleetwood Mac, Christine McVie i Stevie Nicks, (al número 7 amb Rumours) i a Nico, de la Velvet Underground —el primer disc homònim dels quals baixa del 13 al 23—, són deu dones en total.
En actualitzar la llista fa tres anys, la mateixa revista Rolling Stone explicava que la iniciativa de 2003 havia funcionat molt bé, acumulant més de 63 milions de visualitzacions, “però”, admetien, “cap llista és definitiva: els gustos canvien, apareixen nous gèneres, la història de la música es continua reescrivint”. De manera que van decidir “refer des de zero” la “llista d’àlbums més importants”. Per dissenyar-la, van rebre i tabular “llistes dels 50 millors àlbums de més de 300 artistes, productors, crítics i personalitats de la indústria musical (des de programadors de ràdio fins a caps de discogràfiques...)”.
Les grans pujades
En general, les pujades més significatives eren de grups racialitzats, amb l’excepció de Radiohead que va veure com dos dels seus discos eren sobtadament reivindicats: El seu Kid A passava del lloc 428 al 20 i OK Computer del 162 al 42. En aquest cas, la raó pot ser que tots dos eren discos relativament recents el 2003 (el primer és de 2000 i l’altre del 1997) i el món de la música els ha anat valorant més i més a mesura que passaven els anys.
Els altres grups que entren en el top 50 de la llista venint de molt lluny són, pràcticament tots, de músiques urbanes deutores dels ritmes afroamericans o llatins.
El duo de hip-hop OutKast, amb Aquemini, fan la pujada més espectacular perquè el 2003 ni tan sols eren a la llista dels 500. El 2020 havien pujat fins al número 49. El raper Jay-Z també escalava més de 400 graons en situar The Blueprint al 50è lloc, tot i vindre del 464.
Els rapers de Wu Tang Clan van situar el seu primer disc Enter the Wu-Tang (36 chambers) (1993) al lloc 27 de la llista quan el 2003 eren al 386. L’àlbum The Chronic del Dr. Dre (1992) va saltar cent números del 137 al 37. I The Notorious B.I.G., amb Ready to die, del 133 al 22. Per acabar, D’Angelo, col·laborador esporàdic de Lauryn Hill, va fer Voodoo (2000) i aquest disc va passar del 488 al 28 en disset anys.
Veient que els músics llatins tenen cada vegada més èxit i influència sobre altres estils, és possible que, en futures llistes, guanyen posicions artistes catalanes (Bad Gyal o Rosalia), “incloses” dins d’aquest gran contenidor que reflecteixen els Grammys llatins, per exemple?
Creixerà tant aquesta influència que un artista de música urbana influït pels ritmes llatinoamericans pugui pujar quatre-cents llocs i situar-se al Top 50? Podria pujar el Clandestino de Manu Chao, que ara ocupa el lloc 469, tant com han fet D’Angelo o Nas?
Les grans caigudes
Al costat d’aquests grans moviments, hi ha una sèrie d’àlbums que es consoliden en aquest Top 50. Pot sorprendre que el més votat sigui What’s going on de Marvin Gaye, tres llocs per sobre de Stevie Wonder (Songs in the key of life), que semblaria més influent en tota la música posterior, especialment el disco i el funk, però també el rap: el raper Coolio i L.V. van transformar el “Pastime paradise” d’aquest disc de Stevie Wonder en “Gangsta’s Paradise”. Coolio va rebre un Grammy el 1995 per aquesta versió.
La cantautora canadenca Joni Mitchell (que al novembre va fer 80 anys) va situar l’àlbum Blue (1971) en el tercer lloc de la llista el 2020 i ella mateixa -seguint les passes del també canadenc Neil Young- el va treure de Spotify aquell mateix any per criticar que aquest espai de música en streaming publicara, durant la pandèmia, podcasts pseudocientífics que avalaven teories falses sobre la Covid-19 i les vacunes.
Mitchell, doncs, guanya la partida a l’altra cantant folk que destaca en el llistat amb un disc del mateix any que Blue: Carole King, que té el seu Tapestry (1971), en el lloc 25, gràcies a cançons como «I feel the earth move», «It’s too late» i «You’ve got a friend».
Dins del Top 50 també es veuen disfuncions que possiblement un aquelarre dels 300 crítics i músics votants resoldrien. Per exemple, són clamoroses les absències en aquesta selecció dels 50 primers àlbums, ja que han quedat fora The dark side of the moon dels Pink Floyd (que ocupava el lloc 43 i ara el 55) i el Led Zeppelin dels Led Zeppelin (del 29 al 101). També han caigut l’Astral weeks de Van Morrison (del 19 al 60); The doors de The doors (del 42 al 86) o Who’s next dels The Who (del 28 al 77). Els que s’enfonsen de sobte són The Joshua Tree dels U2 (del 26 al 135), l’Hotel California, dels Eagles (del 37 al 118) i, especialment, King of the Delta blues singers de Robert Johnson (del 27 al 347) i The anthology de Muddy Waters (del 38 al 483). Dos grans discos que probablement acusen la reducció de crítics de blues.
Els gustos canvien. •