A la ultraturistificada Mallorca és habitual que botigues tradicionals tanquin les portes per ser substituïdes per franquícies o per alguna de les múltiples variacions de comerç pensat per als visitants. Els establiments centenaris desapareixen, en silenci quasi sempre. Només en casos excepcionals algun diari local se’n fa ressò.
El que resulta insòlit és que tanqui una d’aquestes botigues i que la reacció dels seus clients —i més que això, amics— la faci renàixer quasi immediatament. Així va passar el febrer a Palma. Un dels pocs forns de llenya que queden a l’illa, Ca l'Amo En Pep, situat a la barriada del Secar de la Real —que fa frontera amb el poble d’Establiments, que fou municipi fins al 1920— va tancar les portes després que el dia 7 d’aquell mes hagués mort el propietari i mestre forner Arnau Company, a 73 anys.
El fill, Joan, enginyer que viu i treballa a Granada, no podia encarregar-se del negoci. Així que el destí pareixia segellat. Prop de cent cinquanta anys d’història del forn s’esvairien. L’impacte entre l’univers de clients —i amics— va ser majúscul. Per la mort de n'Arnau i, també, perquè la seva desaparició suposava igualment la fi de qualque cosa més que una botiga. S'esvairia una part de la seva identitat: la del barri, del poble i també personal. Perquè Ca l’Amo En Pep no havia estat només el forn de la contrada durant més d'un segle, també va ser un centre de relació social dels parroquians, que, a més de comprar-hi el pa, els llonguets —els panets fets a la manera de Palma, amb una forma i pasta especial—, les ensaïmades, les coques de trempó i de patata... també hi feien la xerradeta amb na Nori Marín, que feia 27 anys que hi servia, i amb la seva germana, na Carmen, que d’uns anys ençà ajudava n’Arnau.
La reacció popular davant del tancament fou immediata. Al massiu comiat de n’Arnau no van ser pocs els veïnats que s’oferiren a Joan per intentar que no tancàs Ca l’Amo En Pep. El fill s’ho repensà i negocià amb la propietària del local per mantenir vigent el contracte que tenia amb son pare, s’assegurà la continuïtat de na Nori i na Carmen al capdavant del forn i la botiga i, finalment, anuncià a través de les xarxes socials que, «després d'un inesperat i breu adeu, i veient l'enorme afecte que ens heu transmès aquestes setmanes, és un gran plaer anunciar-vos que el forn Ca l'Amo En Pep torna a obrir».
El 28 de febrer, el forn ressuscitava d’entre els morts comercials, per dir-ho així. Un cas únic. «Ve molta més gent ara, amb tanta notícia publicada», diu na Carmen, la nova mestressa fornera. «Ens estau fent famoses», somriu na Nori, que s’encarrega de la botiga, referint-se a l’atenció mediàtica que ha generat el cas. No és estrany. Es tracta d’un dels últims forns de llenya que hi ha a Palma, i a Mallorca. I que, després de tancar, ha tornat a obrir. Un cas únic. I que hagi ressuscitat és encara més rellevant per la naturalesa d’aquest comerç. Perquè és una activitat amb molt difícil relleu generacional. Quan es jubila o mor un forner, poca gent està disposada a substituir-lo. Per mor dels horaris i per ser un ofici que si no agrada és impossible d’assumir.
«A les 5 del matí hem de ser aquí totes dues, de dimarts a divendres», explica Nori, mentre que el cap de setmana «arribam a les 4». Amb un sol dia de descans, el dilluns. «T’hi acostumes, però és un horari complicat», confirma Carmen. «Amb vint anys ni t’ho planteges, et mata un horari així», conclou.
A més, la feina de forner —o fornera, pel cas— no és un ofici qualsevol: «Si no t’agrada, no l’aguantes; a mi és que m’agrada», somriu Carmen, mentre mostra els seus dominis: el forn, l’obrador, la llenya, la maquinària per mesclar i fer la pasta, per tallar-la, per aplegar-la... Va començar ajudant n’Arnau «i a poc a poc, ja ho veus, ara que ell no hi és...».
El record del mestre es deixa sentir. No només pel sentiment de les germanes, que és fàcil de detectar en els ulls de totes dues quan parlen d’ell, sinó per com tota la clientela mira la fotografia de n’Arnau que presideix la botiga. No debades era un tipus molt apreciat per tots els que el varen conèixer. «Una gran persona», diu una clienta de «tota la vida».
De moment, doncs, Ca l’Amo En Pep seguirà existint, donant així continuïtat prop d'un segle i mig d'història. Va obrir durant el segle XIX com a magatzem i botiga de guarnició per a bísties de tir. Els carreters s’hi solien aturar a comprar quan feien el camí entre Palma i els pobles del nord com Establiments, Esporles... En algun moment de l’últim quart de la centúria Amador Salom Calafat, natural de Vilafranca, comprà tot l’edifici, adaptà una part com a habitatge i a l’altra hi obrí el forn.
Joan Company, el pare de n’Arnau, nascut a Sant Joan, a 8 anys hi començà a ajudar el mestre Amador. I allò es convertí en la seva vida: acabà comprant la botiga i vivint al pis superior.
Arnau, nascut el 1951, s’acostumà de molt nin a l’ofici. Cada dia, quan acabava a l’escola baixava per ajudar son pare. En finalitzar l’escolarització, convertí el forn en la seva feina. De forma natural, succeí son pare com a mestre forner. I així tota la vida. «Jo no servesc per fer vida de retirat, què hauria de fer, morir-me mirant la tele? No, m’estim més, mentre pugui, seguir fent feina», solia explicar quan se li demanava perquè no es jubilava.
No pogué morir fent feina davant del forn, com deia que li agradaria acabar de viure. Però ni la malaltia ni la mort li pogueren arrabassar el llegat en forma d’un forn tan antic com estimat, que no només li ha sobreviscut sinó que, cosa insòlita, ha ressuscitat gràcies als seus clients, i amics.